Dues reflexions i un poema per a avui 8 de març Dia Internacional de la Dones:
Maria Aurèlia Capmany:
“És altament instructiu pensar que la feble DONA no ha trobat mai cap obstacle per llaurar els camps ni per baixar a les mines. La casta DONA ha trobat fresat el camí de la prostitució. L’egoista FEMELLA ha estat exaltada en els altars com a santa. Però és difícil, enormement difícil, obtenir la direcció d’un banc, un seient a l’Acadèmia, una dignitat a l’Església, una càtedra a la Universitat.”
M. Àngels Cabré a l’article “Les invisibles del cànon”:
https://llegim.ara.cat/reportatges/invisibles-del-canon_0_1942005854.html
“No puc evitar recordar aquesta frase d’André Glucksmann: “L’odi més llarg de la història, més mil·lenari encara i més planetari que el del jueu, és l’odi a les DONES”. Trobo que és una manera molt contundent d’explicar la llarga tradició misògina, que des de temps ja llunyans ha planat especialment sobre les dones que han fet coses que tradicionalment han estat potestat dels homes, com per exemple escriure. Ajuda molt a entendre l’absència quasi total de dones en aquests vademècums o bíblies laiques que per rescatar les humanitats les glossen mirant al passat i no al futur. ”
“Potser hauria apreciat més una resposta bel·ligerant en la línia de la que em va donar un altre professor de literatura i crític -en aquest cas local- interrogat per la mateixa qüestió: em va dir que les dones som unes pesades i que cada cop volem més; he de suposar que es referia a més espai. I sí, naturalment que volem més espai, el que calgui fins a assolir el que ens correspon.”
Maria Mercè Marçal “Cançó de fer camí”:
Vols venir a la meva barca?
—Hi ha violetes, a desdir!
Anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.
Anirem lluny sense recança
—i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.
Hi haurà rems per a tots els braços
—i serem quatre, serem cinc!—
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.
Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.
Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.
Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem la nostra nit.
