La sorpresa va ser quan en arribar …

Guanyadors del concurs de microrelats en Català, nivell ESO,  de Sant Jordi 2014. El microrelat havia de començar amb “La sorpresa va ser quan en arribar …”

Primer d’ESO

La sorpresa va ser quan en arribar a aquell lloc tot em resultava tan familiar. Aquella olor que era com si ja l’hagués olorat una altra vegada…

Em vaig quedar parada uns segons. Ja sé a què em recordava, a la meva infància, al lloc on vaig passar 13 estius de la meva vida.

Tot em va venir a la ment, tots els somriures que vaig treure en aquella casa, totes les llàgrimes que vaig escampar per gent que no ho mereixia, i que la meva àvia sempre em deia: “ No ploris petita, recorda que després de la tempesta sempre surt el sol.” Tot em va recordar a aquells estius plens d’emocions.

Paula Martínez

(Segon Premi: Kevin Alcolea)

Segon d’ESO

La sorpresa va ser quan en arribar a l’estació no era la de Sevilla, estava a València. Com era possible? La meva família m’estava esperant a Sevilla i jo aquí, a l’altra punta. Ara què faig aquí? Tot sol i sense diners per fer res, només tinc el mòbil per comunicar-me, però amb molt poca bateria.

Trucaré als meus pares perquè vinguin a buscar-me, quan els ho expliqui, no s’ho podran creure.

Com m’ha pogut passar això? Només pujar al tren estava tan cansat que em vaig adormir i ara per això hauré de passar la nit a l’estació perquè aquell era l’últim tren. Quina nit m’esperava…

David Garcia

(Segon premi: Carlos Guardia)

Tercer d’ESO

La sorpresa va ser… quan en arribar al semàfor, vaig trobar un nen plorant, i apropant-me a ell em va dir:
– Fora d’aquí “negrito”!

Em vaig fer el sord i vaig tornar a parlar amb ell dient-li:
– Va què et passa?

Ell va contestar:
– La vida és una merda, se m’ha trencat la consola.

Rient li vaig contestar:
– Saps que es aquí que treballo? Venc mocadors per donar de menjar al meu fill!

Ell va continuar dient:
– Tu no saps el que és que els teus pares et castiguin…

Vaig respondre somrient:

– Jo no he conegut els meus pares
– I com és que somrius? Em va preguntar sorprès
– Perquè el meu fill em dóna força per lluitar i una raó per ser feliç.

Adrià Jiménez

(Segon premi: Natalia Castro)

Quart d’ESO

La sorpresa va ser quan, en arribar a casa no hi havia ningú. Un silenci inquietant envaïa les parets blanques de l’habitatge. Totalment sorpresa i estabornida vaig intentar esbrinar què era el que estava succeint. De cop i volta, sobresaltada, vaig notar que no estava sola, que algú m’observava atentament. No sabia com reaccionar, estava completament bloquejada.

Em girava? No ho feia? Cridava? Vaig decidir actuar amb valentia, però quan estava a punt de girar-me, algú em va tapar els ulls i em va intentar calmar xiuxiuejant-me: “ No tinguis por, estàs en bones mans.” De seguida vaig reconèixer la veu del meu pare.

Vaig seguir-lo agafada fortament al seu braç. Em va treure el mocador dels ulls i de cop i volta: “SORPRESA”. Amics i familiars celebraven, al meu costat, que després de dos anys, sortia d’aquell maleït infern i tornava a estar a casa meva.

Carla Luque

(Segon premi: Sergi Muñoz)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>