Celebrem el dia per la pau i la no violència 2023
“El ritme frenètic que portem en el nostre dia a dia ens fa veure molt lluny ja aquell 24 de febrer de 2022 quan Rússia va començar la invasió d’Ucraïna. El món sencer contemplava atònit el terrible espectacle. El món sencer cridava pau. El món sencer rebutjava aquella violència tan gratuïta.” Amb aquestes paraules, començava avui el discurs de la jornada per la pau i la no violència.
El centre ha volgut aprofitar la jornada per reflexionar, a través de la veu de l’alumnat, sobre el conflicte bèl·lic. És a través dels seus ulls que hem conegut el dolor que suposen la guerra i l’exili.
“No recordo haver passat mai tant de fred. De nit en tren, a l’estació, esperant, a l’aeroport, esperant, ens regalaven cafès per mantenir-nos calents, en vaig prendre deu o onze, no vaig poder dormir, ni pensar. Tenia el fred al cos. Dos dies de viatge, dos dies sense dormir. El fred t’arriba a fer mal, t’atrapa i no et deixa. Quan vaig arribar de matinada a casa de la meva família em va passar el fred i vaig poder dormir que era el que realment necessitava el meu cos i el meu cap, descansar”.
Així, l’alumnat rus i ucraïnès ha relatat què significa per a ells la paraula guerra. I ho han fet per posar en valor el més important de tot: que rere cada refugiat hi ha una història, una família, unes il·lusions i una vida que ara mateix s’ha posat en pausa.
Des del seu punt de vista hem conegut la fugida:
“Nosaltres vam poder marxar del país en cotxe. Vam tenir la possibilitat de fer-ho i ho vam fer. Fer la maleta per marxar no és fàcil. Què prens? què deixes? Existirà el que hagis deixat quan tornis? Feia dies que queien bombes per la ciutat. Ja no era segura. No em feia por, però els pares van decidir marxar.
Marxar va significar conduir més de vuit hores al dia el nostre cotxe durant tres dies, per arribar a Cambrils. Primer em feia una mica de mal l’esquena, després ja no me la notava del dolor que tenia. Els meus amics estan dispersos per alguns països d’Europa. Tots els que han pogut marxar, han marxat. L’esquena no em fa mal, però res és igual que abans.”
Però és que el dolor no és únicament fruit de l’exili, sinó que naix molt abans i ho fa amb l’ocupació i la destrucció que comporta:
“El 24 de febrer, a les 4 del matí, tota la nostra família es va despertar amb el so de les explosions. En aquell moment estàvem en una casa fora de la ciutat. L’ocupació va començar precisament al barri on ens allotjàvem. Els avions i helicòpters enemics van sobrevolar el terrat de casa nostra. Els sons de les explosions s’escoltaven constantment per tots els costats.
[…] Nosaltres vivíem amb por, perquè a prop de la casa nostra hi havia una central hidroelèctrica, que els enemics podien explotar en qualsevol moment, i tot s’inundaria d’aigua.
No vam poder dormir a la nit perquè hi havia explosions constants. No hi havia soterrani a casa nostra, així que cada nit ens amagàvem als refugis o soterranis dels nostres veïns. Allà feia fred i ens vam refredar.
A la nit del segon dia de la guerra, el pont va ser volat i durant els 9 dies següents no vam poder marxar. Els tancs enemics es van situar a altres carreteres i van disparar a tots els cotxes.
Immediatament el primer dia de la guerra, el supermercat es va quedar sense menjar i la gent va demanar menjar als seus veïns. Durant quatre dies, no es va lliurar ni menjar ni aigua. Aleshores, els voluntaris van començar a transportar menjar a través del riu.
[…] Estic en contra de la guerra i realment vull que arribi la pau.”
El cert és, però, que el dolor és viscut des de totes parts. Els alumnes russos expressaven: “avui molts russos han dit PROU! Els russos volem pau.”
El centre ha viscut avui una jornada colpidora. Colpidora però, sobretot, necessària. En primera persona, hem conegut els efectes d’una guerra que els ha truncat la vida. Però cada curs veiem els efectes de la violència sobre el jovent: alumnat que ha vingut fugint de la guerrilla a Colòmbia, que volen començar de nou lluny de la violència que els ha assassinat els germans a Hondures, menors migrants no acompanyats que fugen d’una societat que els aboca a la violència, fills i filles que han presenciat la violència domèstica com si fos un tracte normal, dissidents polítics perseguits… I per això creiem que és necessari un dia per reivindicar que la pau és l’única via per resoldre els conflictes, que la pau és el camí perquè la violència només engendra més violència.
