Anar a psicomotricitat és molt més que anar a moure el cos. És un espai esperat, desitjat i viscut amb emoció. Quan entrem a la sala, els infants troben un lloc on poden ser ells mateixos lliurement: córrer, saltar, construir, amagar-se, equilibrar-se o simplement observar.

Quan els infants tomben la paret, poden alliberar l’energia acumulada i expressar el seu impuls d’acció en un entorn segur i acollidor. És una manera de passar del control a la llibertat, de l’espera a l’acció. A més, reforça el sentiment de grup, ja que sovint és una acció compartida, viscuda amb emoció i intensitat.

 

Aquest moment forma part dels rituals d’entrada a la sessió, imprescindibles per donar seguretat als infants i ajudar-los a transitar cap al joc lliure.

                 

Anar a psicomotricitat els agrada perquè poden decidir què fer, provar, equivocar-se i tornar-ho a intentar. Cada proposta es converteix en un repte personal i compartit, on el cos és el principal protagonista de l’aprenentatge.

   

A psicomotricitat també vivim emocions: l’alegria de superar un obstacle, la por abans de saltar, la confiança en un mateix i en els altres. És un espai on es construeix la seguretat, l’autoestima i el vincle amb el grup.

A través del joc i del moviment, els infants exploren les seues possibilitats, descobreixen els límits del seu desenvolupament, la creativitat i la imaginació.

                        

Després del temps de joc i d’acció, la sessió es tanca amb un moment de calma i recolliment. Aquest tancament pot prendre diferents formes: recollir el material, fer una rotllana, explicar què hem fet, representar-ho amb dibuix o simplement compartir sensacions. Des de la mirada d’Aucouturier, aquest moment és clau perquè permet simbolitzar el que s’ha viscut. És a dir, transformar l’acció en pensament, en paraula o en representació.

              

PER AIXÒ ENS AGRADA TANT: PERQUÈ ÉS UN ESPAI ON APRENEM AMB TOT EL COS, AMB TOTES LES EMOCIONS I AMB TOT EL QUE SOM.