El divendres passat vam fer l’excursió que el mal temps de la setmana anterior ens havia fet ajornar. Va valdre la pena perquè, vès per on, vam descobrir coses que potser no haguéssim descobert.
D’entrada feia un matí resplendent. Semblava estrany després que durant la nit no parés de ploure. I això va tenir a veure amb la primera sorpresa: la riera de Marmellar al peu del Castellot anava tan plena que era impossible accedir al camí habitual. Així que vam activar el pla B i aquí vam tenir la sort que ens acompanyés el Jaume Amadó, el pare de l’Eloi, perquè ens va proposar passar per un lloc per on no havíem passat mai. Vam fer-nos enrere fins al pont de les Cases Noves de la Riera i d’allà vam seguir fins al nucli antic de Castellví, on hi ha l’església de Sant Sadurní. Com que ja era l’hora, vam esmorzar-hi. I tot seguit ens va indicar un camí que s’enfilava per un fondo que la gent d’allà coneix com el de Puig-Rodó. Un camí preciós, un sender, de fet, que anava pujant progressivament per un bosquet de pins i alzines ple d’altres plantes de la zona (estepa blanca, bruc d’hivern, gatosa, arítjol…). En poca estona ens va deixar a l’esplanada on arrenca la darrera rampa cap al Castellot.
Un cop dalt, i després de meravellar-nos -com sempre- per la vista que s’hi veu -aquell dia es veia Mallorca i tot!- el mestre Carles ens va fer una petita explicació sobre la història i els usos d’aquesta antiga torre de vigilància que data del segle X. L’altra sorpresa del dia és que, com que l’han restaurada de fa poc vam poder observar-ne el que devia ser el seu aspecte original i pujar fins dalt en petits grupets a través d’una escala interior.
Com que feia molt de vent vam anar baixant buscant un lloc per a dinar i al final vam anar a parar al mateix lloc on havíem esmorzat: a les escales de l’església de Sant Sadurní. La tornada ca ser molt tranquil·la i agradable però encara ens reservava una darrera sorpresa: una ovella, que s’havia escapat del Cal Josep Rius i que -cosa estranya en les ovelles- ens perseguia amb una certa insistència mentre belava sense parar. Feia, fins i tot una mica d’angúnia, com si estigués desorientada. Sort que, arribant als camps que hi ha davant de l’escola ens vam trobar l’avi de l’Eladia, que és pastor, pasturant amb un ramat d’uns quants centenars d’ovelles. Ell és qui ens va dir d’on era l’ovella o se’n va fer càrrec.
Finalment, com que ens sobrava temps vam poder jugar una estona a l’skate park. Sense patins esclar! Fins i tot vam poder veure un noi que ens va fer una petita mostra de les seves habilitats.
En fi, no es pot demanar més d’una excursió. Ens ho vem passar pipa!
