Globalitzant l’esperança

Xerrada amb l’Ivan Prado de “Pallassos en rebel·lia”, parlant-nos de qui són?, què fan?, com ho fan?, a on? Explicant-nos les seves emocions i sentiments, la seva història a través d’anècdotes.

El passat dijous 31 de març, vam tenir la visita de l’Ivan Prado per fer-nos una xerrada de “Pallassos en rebel·lia” dins la matèria de socials 3r C i D d’ESO.

Després de la presentació del nostre convidat, per part del Txeluí, amic seu des de fa anys, l’Ivan ens comença a explicar que ja des de petit era un rialler que gaudia de fer riure a la gent del seu voltant. Un dia, a l’institut on estudiava, va vindre un monjo missioner, que els va explicar la seva feina amb els indígenes del Brasil i el va captivar. Amb els anys, va decidir crear amb uns amics i amigues l’ONG “Pallassos en rebel·lia” amb la qual porta 20 anys donant esperança a la gent en zones en guerra o molt amenaçades com els campaments de refugiats d’Idomeni, Tindouf i Palestina.

Qui conforma aquesta ONG?

Està formada per molts artistes, del circ, del ball i música com “Txarango” o “ZOO”, etc. Fan espectacles, de màgia, ball, cant, a llocs del món on la humanitat es juga el futur, on hi ha guerra i pobresa, tristor i por. Es dediquen a donar esperança a la humanitat, a obrir les seves ments, a fer veure que ells no estan sols, a denunciar les tremendes injustícies de què són víctimes.

Què penseu que hi hagi un pallasso en meitat d’una guerra?

Una cosa inútil, encara més si vols sobreviure. Doncs així va començar la història de l’Ivan, en la Franja de Gaza a una escola d’un camp de refugiats on ell i dos nois estaven vestits de pallassos. Quan anaven a començar l’espectacle, també va començar el bombardeig d’Israel. Els nens de l’escola estaven aplaudint i cantant perquè ells no volien escapar-se, volien veure l’espectacle. En aquell mateix moment l’Ivan va entendre per què el riure és tan important per la humanitat,

“perquè el riure és l’aliment de l’esperança.”

Amb “Pallassos en rebel·lia” es poden comunicar amb tothom. El pallassos tenen la capacitat de connectar amb la gent a través de l’actuació, la comunicació del circ és mundial, no és amb les paraules, és més amb la màgia, els malabars, els riures, etc.

Quina sensació té quan toca l’hora de marxar i deixar la gent allà?

“Torno amb moltes sensacions diferents, moltes són contradictòries. Torno amb molta ràbia, perquè no només anem a actuar, sinó que també fem denúncies, donem suport a diversos moviments socials; una altra sensació és la insatisfacció, com pot ser que encara els diners siguin més importants que la gent? D’altra banda, felicitat, a vegades, perquè he vist palestins obrint escoles de circ en llocs on els soldats i colons israelians els poden matar, a nens jugant amb el material de circ, i vivint el moment, i durant aquell moment no hi ha misèria ni bombes. A més a més, vinc esperançat per la capacitat que té l’ésser humà de resistir, de crear i de fer coses extraordinàries!”

Què podem fer tots per aportar i ajudar a fer que les coses canviïn i millorin?

Per començar comprendre’s un mateix, saber què t’agrada que no, saber què és el que pots fer més, saber què és el que et fa més riure. Després saber com va aquest món, que està passant, com funcionen diversos factors en la societat. Orientar-nos per col·lectius, organitzacions. La qüestió és la democràcia, participar, ser activa i descobrir.

Per acomiadar-nos, donem els nostres agraïments a l’Ivan Prado, pel seu temps, per poder aprendre i saber més d’ell, per ensenyar-nos a veure les coses d’una altra manera.

Micaela Sofia Torres