Voltaire és el pseudònim de François Marie Aruet (1694-1778), un dels grans intel·lectuals del segle XVIII. De gran influència a l’Europa del seu temps, en tots els seus escrits va defensar la tolerància, el progrés, la igualtat, les llibertats polítiques i individuals del ciutadà… Idees trencadores i innovadores per al seu temps. Idees que obririen les portes a la Revolució francesa i a una nova etapa de la història.
Nascut a París, va rebre una bona educació amb els jesuïtes. La seva vocació d’escriptor va desvetllar-se aviat i des d’aquest moment Voltaire ja va escriure tota la seva vida. Va escriure diferents tractats històrics i filosòfics, tragèdies, un poema èpic i una sèrie de relats breus que avui resulten el producte més valuós de la seva abundant literatura.
Intel·ligent i crític, intel·lectual polifacètic, apassionat defensor de la llibertat de pensament, va censurar les diferents formes que va adoptar el despotisme en el seu temps, així com la superstició i el fanatisme religiós. Una discussió amb el favorit de Lluís XV va portar-lo a l’exili a Anglaterra, on va descobrir les virtuts del parlamentarisme i les llibertats que gaudien els anglesos. Igualment va ser un admirador de la Prússia del dèspota il·lustrat Frederic el Gran.
Retornat a França, va esdevenir home de negocis i mitjançant l’especulació va aconseguir fer una gran fortuna. Possiblement va ser l’home de lletres més ric de la història. I això li va permetre la independència que necessitava per denunciar la intolerància, la tirania i la injustícia del seu temps.
Per a sobreviure a la repressió policial, va fer-se amb dues residències a la frontera franco-suïssa, una a la banda francesa i una altra al cantó suís. Així, quan el perseguien els francesos al·legava ser ciutadà de Suïssa i quan el perseguien els oficials suïssos l’argúcia s’invertia.
Igualment, va guanyar-se l’estimació de molts ciutadans i camperols dels voltants. No només perquè els defensés en els seus textos, sinó perquè no dubtava en acudir als tribunals a ajudar-los contra les injustícies del feudalisme tardà. I així va viure fins a la seva mort, esdevingut un petit reietó del pensament il·lustrat que rebia a la seva mansió nombrosos admiradors que s’adreçaven a sentir-lo parlar de llibertat, tolerància i drets de l’home.
Literàriament, Voltaire considerava que la novel·la era un gènere superficial, farcit d’enamoraments i aventures extravagants. Per això, el filòsof va dotar els seus relats de consistència ideològica per donar pas als Contes filosòfics, una sèrie de narracions realment extravagants i iròniques, però carregades de sentit per fer meditar i pensar els lectors. És la millor sàtira dels móns idealitzats i perfectes.
Així, per exemple, a Zading aprofita una exòtica història oriental per a reflexionar sobre la felicitat humana i els capricis del destí. I a L’ingenu contempla la “civilitzada” França del seu temps des de la perspectiva d’un “salvatge” que acaba d’arribar-hi. En definitiva, des de la senzillesa, la intel·ligència i la ironia, Voltaire recrea les seves preocupacions sobre el món que l’envoltava.
A Càndid utilitza el gènere d’aventures per a satiritzar, no sense un cert punt d’amargor, les teories filosòfiques, la justícia, les pràctiques religioses i els governs triomfants del moment. És, per tant, una resposta a l’optimisme filosòfic, la concepció que assegurava que tot passava per a bé en el millor dels móns possibles.
Així, Càndid és una breu novel·la d’aprenentatge protagonitzada per un personatge simple i optimista que creu viure en el millor dels móns possibles. Càndid neix en el millor dels castells, té els millors pares i és educat pels millors tutors. Un d’ells, el filòsof i libidinós Pangloss és qui convenç el protagonista que aquest és el millor dels món possibles… I aquí comencen a succeir-se les desgràcies.
Les experiències que viu mostren al protagonista una realitat molt diferent a la que havia après del seu mestre. Així, el castell és assetjat i conquerit i la seva família és cruelment assassinada. Càndid aconsegueix escapar en companyia del seu tutor Pangloss i de la seva estimada Cunegunda (la qual ha estat violada sense que Càndid se n’adoni perquè això és impossible en el millor dels móns possibles).
I els tres personatges inicien un viatge en el qual patiran continuats enganys, estafes, pallisses i robatoris. Potser sembla una història tràgica, però no ho és. Al contrari. És una història hilarant com a conseqüència de l’incurable optimisme de Càndid, el qual resisteix a tots els infortunis. Finalment, un cop ho ha perdut tot, decideix retirar-se a viure a la costa on conrearà un jardí.
El món perfecte és inabastable. I pensar que hi vius és una filosofia covard i mandrosa. Si la gent de bona fe, com Càndid, es limités a cuidar del seu jardí el món quedaria en mans de les males persones. En conseqüència, Càndid és l’oposat a un Voltaire que va dedicar la seva vida a les necessitats dels altres.
Segueix-nos!