Text escrit per Joana Rodríguez
Un divendres a les vuit del matí el Barri de Mar és ben calmat. Els ocells canten entre les branques, els cotxes passen per les carreteres i els veïns surten de casa amb passos pausats, camí de la feina.
L’aspecte és similar al de qualsevol barri: la roba jeu als balcons moguda per la brisa suau, els bars aixequen les seves persianes i les primeres olors de cafè comencen a omplir l’aire. Però el Barri de Mar té una diferència que el fa únic, com bé indica el seu nom: el mar i el port.
El port també està tranquil i solitari amb tan sols dos homes asseguts, que sargeixen xarxes amb la paciència d’aquells que coneixen bé l’ofici. Expliquen que canvien la xarxa vella per una de nova, i que fa dies que hi treballen. Quan preguntem pel nom del nus que fan servir, responen amb un somriure: “No ho sabem, ja en portem tants que ni recordem com es diu.” Fa trenta anys que s’hi dediquen.
Aquell dia, a la subhasta de peix estan de veda, per tant no n’hi ha. Això fa que el port estigui encara més calmat. Les gavines sobrevolen el mar, a l’aguait per si veuen peix. Els vaixells es balancegen serenament sobre l’aigua, reposant després d’una nit de pesca.
Tot sembla aturat, però viu. El Barri de Mar respira al ritme de les onades, i cada divendres al matí, malgrat la rutina, guarda la màgia d’un lloc que viu de cara al mar.
|
|
