Reflexions sobre el documental Sense Ficció Dilluns que va emetre TV3 el 9 de setembre.
Massa opinions negatives sobre els adolescents
Joana Rodríguez
El dilluns 9 de setembre TV3 va emetre un programa anomenat Dilluns. Un nom molt oportú i en un dia molt oportú, ja que just aquell dia començaven les classes. Quasi dos desenes d’adolescents i experts expliquen el que suposa haver de prendre la decisió que determina el teu futur amb només 18 anys, és a dir, escollir una carrera.
Mentre que els escenaris i la posada en escena atrauen molt i hi donen una visió moderna, el contingut del programa no deixa de ser repetiu, fins i tot es podria dir redundant. En 50 minuts de programa, es dona voltes al mateix tema, la dificultat de prendre decisions que afectaran la resta de la teva vida sent només un adolescent. Havent-hi tantes entrevistes a diferents persones de diferents camps, la conversa hauria pogut ser molt més variada i hauria pogut donar diferents visions i opinions, mentres que semblava que tots els entrevistats deien el mateix una i altra vegada.
D’altra banda, només es dona focus a l’opinió negativa, desanimant l’espectador, quan potser, en un programa tan enfocat en l’inici del curs i la presa de decisions a aquesta edat, hi hauria d’haver també una visió positiva que anima als adolescents a triar la carrera amb diferents criteris, ensenyar les diferents opcions de futur que hi han a part de les tradicionals, ja sigui la universitat, i bàsicament donar un impuls als joves a que iniciïn el curs amb energia positiva.
Dit això, també és necessari que hi hagi algun programa el qual els adolescents s’hi puguin identificar, on experts donin consells professionals i facin veure el món laboral d’una manera més senzilla.
Dilluns és certament un programa d’opinió molt subjectiva, però mai s’hi està de més crear un programa català que faci sentir als adolescents una mica més acompanyats en aquesta època tan complicada que és el Batxillerat.
La mirada positiva de la Berta, el millor del programa Dilluns
Laia Lamarca
El programa sense ficció de TV3 va emetre el dilluns 9 de setembre un capítol anomenat Dilluns, el qual rep un nom molt adequat, ja que és el dia en què tots els estudiants tornen un altre cop a les classes.
Expliquen que els suposa tornar a l’institut i haver d’escollir massa aviat a què volen dedicar-se per a tota la seva vida. Ens ofereix una mirada renovada sobre els camins de la feina i la professió, i mostra que canviar i rectificar forma part de l’aprenentatge al llarg de la vida. L’objectiu és treure pressió als joves sobre el moment vital en què han de triar que estudiar i en quin camí professional iniciar-se.
Encara que el programa comença molt interessant sentint l’opinió de tan adolescents que estan sentint actualment aquesta pressió d’haver d’escollir que estudiar com tant persones més adultes que ja treballen i ens expliquen la seva experiència i el camí que han seguit mitjançant entrevistes, malauradament a mesura que va avançant el programa es torna bastant repetitiu, tota l’estona s’exposa la mateixa idea.
Tot i que el missatge que predomina aquest programa és bastant negatiu també ens en dona un de positiu mitjançant una de les protagonistes, la Berta. A través d’ella molts adolescents poden animar-se a estudiar el que realment els agrada i se’ls dona bé sense por de pensar que allò que volen estudiar no tindrà futur i no podran guanyar tants diners.
Dilluns exposa la realitat dels estudiants
Jana Bieto
El documental Dilluns de TV3 ens ensenya de manera sincera i personal com els joves experimenten el retorn a classes i les demandes de l’institut. Les imatges i entrevistes presentades ens ajuden a entendre les preocupacions i perspectives dels estudiants, cosa que ens convida a reflexionar sobre el sistema educatiu actual i les seves implicacions.
Per començar, és important ressaltar la sinceritat amb què els joves expressen les seves opinions. Molts se senten aclaparats per la quantitat de feina i les expectatives acadèmiques. Aquesta sensació de sobrecàrrega no és nova, però el documental l’exposa de manera clara, cosa que sovint passa desapercebuda. Els estudiants parlen sobre la pressió per obtenir bones qualificacions, la necessitat d’encaixar en un sistema que sovint sembla ignorar les seves individualitats i la preocupació constant pel proper examen.
Per a molts, el retorn a l’institut és un moment de molt estrès. La competència per destacar, la por de no estar a l’altura i la sensació que el temps mai no és suficient per cobrir tota la matèria són temes que apareixen amb freqüència. En aquest sentit, el documental mostra com els estudiants es troben en una situació en què volen fer-ho bé però es veuen afectats per un sistema que no sempre en promou el benestar emocional.
També és crucial fer esment de les opinions sobre la relació amb els mestres i l’administració del temps. Alguns joves se senten frustrats perquè senten que els professors no els comprenen i semblen estar desconnectats de la realitat dels estudiants. Els joves poden sentir-se desmotivats en pensar que els seus esforços no són reconeguts o compresos, cosa que genera una sensació de desconnexió.
Tot i això, no tot és negatiu. El documental també ens mostra moments de reflexió positiva. Molts estudiants valoren l’educació i comprenen la importància de preparar-se per al futur, tot i que reconeixen que el camí pot ser difícil. Les opinions positives dels amics, la rellevància de les activitats extracurriculars i el suport de la família contribueixen a una experiència educativa més equilibrada.
