Cinc alumnes de l’institut Baix a Mar, dos alumnes de batxillerat, l’Aisha Krüger i l’Òscar Martínez, i tres alumnes de 4t d’ESO, Pep Artigas, Roger Rovira i Sofia Serrano, van participar en el concurs de la Lliga de debat de Secundària i Batxillerat a la Universitat de Barcelona el 13 i 14 de febrer passat de 2018.
Relaten els alumnes que durant tres setmanes, a l’hora del pati cada dilluns, dimecres i dijous, s’hi van preparar i que a classe de Filosofia (tant a quart d’ESO com a 1r de batxillerat) també van treballar-ho, perquè buscaven arguments a favor i en contra sobre si l’humor té límits, que era el tema del concurs d’aquest any. “Vam preparar els contraarguments per anticipar-ne les respostes dels equips contraris”, comenten.
L’Òscar Martínez i l’Aisha Krüger comenten que l’experiència va ser molt divertida. També assenyalen que van fer-hi nous amics i van poder aprendre dels altres participants. Sens dubte, els alumnes tornarien a repetir aquesta experiència, amb la condició que fos amb el mateix equip, perquè entre ells va haver-hi molta bona connexió i s’avenien força.
A mesura que anava avançant el concurs, els participants al concurs es van relaxar, expliquen. El professor Santi Cagiga comenta que “a alguns dels alumnes els veia més nerviosos que d’altres, però quan començaven a parlar, desapareixia la intranquil·litat.
Finalment, van quedar segons de grup per passar a la semifinal; van guanyar el primer i tercer debat mentre que el segon el van perdre per 0,10 punts. Per tant, s’hi van quedar a molt poquet, i com que el que comptava eren els debats guanyats i no els punts, no van poder passar a la següent fase.
L’argumentari que van sostenir
A favor que l’humor té límits:
Argument polític: Tot i estar a favor de la llibertat d’expressió, aquesta ha de ser limitada i per tant l’humor, com una forma d’expressió, també. Estem d’acord que hem de tenir tanta llibertat com sigui possible però sabem que la llibertat mai no pot ser absoluta. Perquè la convivència sigui possible la llibertat de cada individu ha de ser restringida. Quan amb l’excusa de l’humor estem discriminant, calumniant, incitant a l’odi i a la violència o causant un prejudici greu contra alguna persona estem traspassant el límit d’allò que pot ser expressat.
Argument ètic: l’humor té els límits ètics que exigim a qualsevol acció humana. Quan actuem, ens autoimposem la restricció de no ferir els altres. L’humor no ha de ser una excepció. Els límits de l’humor són els que ens imposem a nosaltres mateixos per no fer mal ni ofendre ningú. Podem fer humor sempre que no fem mal a altres persones.
Davant la desgràcia aliena, la nostra resposta hauria de ser la compassió i davant dels acudits xenòfobs, masclistes, racistes, discriminatoris, i la resta formes d’injustícia, la nostra resposta hauria de ser la indignació. Si en comptes d’aquesta compassió i indignació la nostra resposta és riure, ens estem fent còmplices de la injustícia i estem banalitzant el sofriment dels altres.
Argument del dol. L’humor té uns límits temporals ancorats en la nostra pròpia naturalesa humana. Som capaços de fer humor i riure d’una desgràcia després que ha passat una determinada quantitat de temps. Necessitem que hagi passat un determinat temps des que es produeix una desgràcia fins que som capaços de fer-ne broma.
En contra que l’humor té límits:
Argument de la llibertat d’expressió: L’humor és una forma més d’expressar les idees, per tant posar-hi límits és limitar la llibertat d’expressió. I just aquesta és un dels pilars més fonamentals de la nostra democràcia.
Sobre el fet que sigui un robatori o sobre el fet que sigui un assassinat hi ha poca controvèrsia, perquè sobre aquestes qüestions és fàcil legislar sense equivocar-se. Ara bé, sobre allò que a cadascú pugui ofendre és una altra cosa. Amb l’excusa de no ofendre algú es podria decretar el silenci gairebé sobre qualsevol assumpte.
Podem estar d’acord que alguns acudits són de mal gust, però davant dels beneficis que proporciona la llibertat d’expressió, l’ofensa que algú pugui patir en algun moment és un mal menor que hem d’estar disposats a acceptar.
Argument psicològic: L’humor és l’expressió mateixa de la intel·ligència, és sempre la nostra resposta més intel·ligent davant l’adversitat; té un poder terapèutic i no hauríem de limitar-ho.
Aquells que han viscut situacions realment tràgiques o que han perdut moltes persones properes i estimades són les que han desenvolupat un humor negre especialment fi.
L’humor ens ajuda a suportar i superar el dolor. Algú podria pensar ara que hi ha formes de fer riure que només causen dolor; això no és humor, humor i riure són dues coses diferents.
L’humor sempre apel·la a la intel·ligència i la complicitat de la persona que escolta, i mai no té la intenció de ferir.
Argument sociològic: L’humor té la funció social de trencar tabús i anticipar canvis en la sensibilitat moral d’una societat. Quan algun tema s’ha tornat tabú en una societat (com ho va ser per exemple l’homosexualitat a l’Espanya franquista), l’humorista és l’encarregat de fer-ho aflorar i provocar una reacció fisiològica (el riure) que allibera endorfines i atenua tensions. En certs moments històrics tocar certs temes des de qualsevol altre punt de vista seria impossible. L’humorista treu a col·lació el tema facilitant el diàleg. La nostra societat és encara masclista, racista, xenòfoba…fer humor sobre aquests temes és obrir la porta de la consciència que donarà pas a la crítica i al canvi. No hem de posar límits a aquesta vàlvula d’escapament.
