Text: Laia Lamarca
A les vuit en punt, el barri del costat de l’institut comença a obrir els ulls. Tot i que el ritme encara és lent, ja es respira aquella activitat suau que anuncia el començament del dia.
A la plaça de la Mitja Lluna, els ocells canten des de les branques més altes dels arbres, com si saludessin el matí amb les seves melodies delicades. Són sons que sovint passen desapercebuts, però que omplen l’ambient.
Pels carrers que envolten el port, la vida es desperta a poc a poc. Algunes cafeteries i bars aixequen les persianes, deixant escapar l’aroma del cafè recent fet.
També es pot observar com alguns veïns ja passegen els seus gossos, aprofitant la fresca suau del matí. Amb passos lents i encara mig adormits, travessen els carrers tranquils, deixant que els animals ensumin cada racó amb aquella paciència infinita que només es té a primeres hores.
Més enllà, al camí de sorra que ressegueix el port, es veuen les primeres persones corrents aprofitant per fer exercici sota els primers rajos del dia. Alguns corren sols, concentrats, i d’altres en parella, conversant mentre avancen.
A prop del port, un parell d’homes treballen arreglant xarxes. Les mans es mouen amb precisió i es nota que han dedicat tota la vida al mar. Encara que ja estan jubilats, segueixen fent l’ofici que estimen. Just dalt d’ells, algunes gavines sobrevolen esperant amb paciència qualsevol resta de peix.
Tot sembla quotidià en aquest mati d’un divendres qualsevol, però si ens hi fixem bé, hi ha bellesa en cada detall. I nosaltres, des de l’altra banda de la finestra de l’aula, gairebé ni ens n’adonem.
