TOTES LES IMATGES DE LA LEGOLEAGUE LES TROBAREU FENT CLIC AQUÍ
(article de Marc Tomàs, per a la premsa local) Un gran repte: el BiM a la LegoLeague.
El 18 de febrer un grup de 10 alumnes i 2 floaters (músics) de l’institut Badia i Margarit vam participar al torneig First Lego Leage a la universitat d’Igualada, amb 15 grups més.
Després de tres mesos practicant, buscant patrocinadors (l’hem finançat tot amb patrocinadors), fent el projecte científic i compartint moltes i moltes hores i assajos-error, vam arribar al torneig amb una barreja de nervis i alegria que s’ha de viure, no es pot explicar. El torneig consta de dues parts; el projecte i el joc del robot. Aquest any el projecte havia d’estar relacionat amb l’aigua i nosaltres vam ser una agosarats i el vam fer sobre la Ciutat del Cap, perquè a Geografia i Història el Xavi ens n’havia parlat extensament. La part del robot busca resoldre el màxim de proves possibles en un temps molt limitat, dos minuts i mig. Les proves també estaven relacionades amb l’aigua: regar una flor, activar una font, fer ploure…
Nosaltres hi vam dedicar moltes hores, esforços i il.lusions, sobretot al joc del robot, que és la part que més ens agradava. Havíem fet molts assajos amb els companys de l’institut, amb l’escola Gabriel Castellà, amb altres equips LegoLeague, amb els pares i els professors.
El dia de la prova Abimael i el Roger van aconseguir 115 punts en el joc del robot, la segona millor puntuació de la jornada, només superada pels guanyadors que en van aconseguir 130. Amb el projecte, hi seguim treballant, per millorar-lo. Molts professors ens van fer molt costat el dia de les proves i van anotar coses de millora.
Al acabar la jornada tots els grups es van reunir al pati de l’universitat i allà ens van fer l’entrega de premis. Vam mantenir l’esperança fins l’últim segon, però no ens vam dur cap premi. Bé, sí, ens en vam endur uns de molt grans: l’experiència de participar a la Lego League, la BiMlegocopa que ens va fer el Santi i les felicitacions dels professors i dels pares.
Ens va agradar tant que la setmana següent volíem tornar-hi, a Barcelona, però les inscripcions ja estaven tancades. Moltes gràcies Santi, Ana, Pep, Xavi, Jordi, Judit i a tots els patrocinadors per brindar-nos aquesta genial oportunitat.
Marc Tomàs, 3r ESO. – Institut Badia i Margarit
(article publicat al Setmanari de l’escola Dolors Martí d’Igualada) EXALUMNA DEL DOLORS MARTÍ A LA LEGOLEAGUE D’IGUALADA
Hola! Em dic Júlia i soc exalumna del Dolors Martí i ara faig 3r d’ESO a l’institut Badia i Margarit.
Us volia explicar la meva experiència a la LegoLeague perquè em va encantar i potser a vosaltres també us interessa.
Fa quatre mesos em vaig assabentar d’aquest torneig anomenat “First Lego League”. El meu germà fa l’optativa de robòtica. A l’institut van formar un grup per participar a la Lego League necessitaven a una altre persona per al equip, em va fer molta il·lusió així que m’hi vaig apuntar, tot i que no tenia ni idea de què anava.
Van anar passant els mesos i tots estàvem molt nerviosos per al torneig del 18 de febrer a Igualada. Tots vam treballar molt per poder passar a la semifinal, però no vam poder guanyar, tot i que vam aconseguir la segona millor puntuació en el joc del robot, 115 punts. Estem molt contents perquè va ser una gran experiència per a tots nosaltres.
Per participar a la LegoLeague s’ha de fer un projecte, aquest any, sobre l’aigua, i presentar-lo davant d’un tribunal. A més, hi ha el joc del robot, on programant un Mindstorm has d’aconseguir el màxim nombre de punts en tres rondes.
Ara, tot i haver-se acabat la competició, hi seguim treballant a estones lliures: patis, dies a la tarda… L’any que ve hi tornarem! Va ser una experiència increïble i vaig aprendre molt.
Júlia Izquierdo – exalumna Dolors Martí – 3r ESO, Institut Badia i Margarit
La LegoLeague, un projecte que no va ser idea meva, Judit Serra (directora)
El meu fill, el Roger, té 6 anys i és fan de les construccions i de Lego. Fa un any em va dir: “Mama, jo vull anar a la LegoLeague i els nens de l’institut també hi podrien anar amb mi”: Jo no sabia ni què era la LegoLeague, però quan ho vaig mirar i vaig adonar-me que era el meu fill tenia raó: un projecte que encaixava quasi perfectament amb el nostre institut. Només hi havia un problema: el projecte “mínim cost” amb la LegoLeague se n’anava en orris, però el preu no podia arruinar el projecte.
El meu fill va començar la LegoLeague Junior a l’octubre i cada dia quan el recollia em deia: “I els nens de l’institut ja han començat? Ja tenen les peces?” així que, un divendres a la tarda, vaig decidir, primer, que els alumnes del Badia i Margarit participarien de la LegoLeague sense cap cost i, segon, que buscaríem patrocinadors o ja trobaríem la manera (perquè sempre l’acabem trobant). Si el meu fill de 6 anys ho veia clar, havia de ser clar.
Encara recordo la cara d’esgarrifat del Xavi quan va saber-ne el preu i la resposta del Santi quan li vaig proposar (o dir, directament): “No sé què és, però si s’hi ha d’anar, s’hi va” i l’Ana, que va posar un somriure dient, “Adelante”. I així, al novembre, ens vam inscriure i jo, molt amoïnada pel projecte “mínim cost” els vaig dir que calia treballar la LegoLeague i, a la vegada, buscar patrocinadors. S’hi van posar de valent i han aconseguit finançar la totalitat del projecte entre AMPA i patrocinadors diversos.
I una vegada quadrats els números, jo, amb els del BiM, només m’he preocupat del que jo sé fer: ajudar-los a gestionar les samarretes, donar-los consells amb la presentació, suggerir-los que hi posessin música en directe, suggerir en quin ordre havien de sortir al joc del robot, buscar intercanvis i públic perquè assagessin… Tot això mentre a casa, amb el meu fill, em convertia en una experta en Lego League Jr.
La setmana abans va ser intensa: ens faltava una peça, faltaven cartells, calien hores d’assaig… i la setmana va volar i va arribar el dissabte 17 de febrer, el dia abans. A l’institut: tots estàvem nerviosos, però el Roger Bajona i l’Abimael més nerviosos que ningú: els faltava això, els fallava allò, volien la caixa “extra” de peces “per si de cas”, calien piles… Jo els vaig dir que no els podia ajudar massa, però el meu fill va suggerir endur-nos aquell munt de peces “per si de cas” i endreçar-les “per ajudar a l’Abimael i el Roger, que són uns cracks”. I així ho vam fer: ens vam passar la tarda endreçant peces de Lego “per si de cas” i “perquè l’Abimael i el Roger són uns cracks del Lego” . Ara mirat amb perspectiva, veig que el que vam fer va ser matar els nervis.
Va arribar el diumenge i l’Abimael em va dir: “no funciona res i s’ha de canviar tot” i jo li vaig dir “És igual, tu i el Roger, els últims, i tranquils que el Roger -el meu fill- diu que sou uns cracks”. I van sortir els últims, i van aconseguir 115 punts, la segona millor puntuació del torneig, i a mi em queien les llàgrimes i el meu fill em va dir: “Ho veus mama com t’ho deia jo que havien d’anar a la LegoLeague i que són uns cracks”.
Judit Serra i Morera
