El dia 28 d’abril va ser un dia primaveral que havíem esperat que florís amb delit. Havia de venir al Badia i Margarit una autoritat de la lingüística: la Carme Junyent. Jo mateixa estava frisosa, com si tornés a ser l’alumna que va suar la cansalada a les seves classes a la Universitat, on encara imparteix.
És una dona gran per dins i per fora, vestida tota de negre com si portés dol. I potser és el dol pe totes les llengües del món que ja s’han mort, o més ben dit, que en la major part de casos han matat -se’n diu lingüicidi i no hi ha cap continent que no s’hi hagi embrutat les mans. La Carme imposa, amb els seus gests lents, la mirada escrutadora i una veu profunda i rogallosa que brolla de les entranyes.
Abans de començar la seva xerrada, silenci sepulcral. L’auditori, tots els alumnes de batxillerat, no li treien l’ull de sobre, expectants. Certament, les professores Carme Solà i la Maria Macià i jo mateixa ja havíem parlat en les nostres classes de la vàlua i la tasca d’aquesta donassa, per la qual cosa ja s’havia llançat l’ham.
Teníem per a nosaltres sols la millor lingüista del país. Els docents que érem entremig del jovent no podíem evitar de fer-nos alguna mirada de complicitat i de complaença.
No relataré tot el que la Carme Junyent va explicar. Però, si n’haig de fer cinc cèntims, potser el més rellevant és el fet que cal entendre les llengües com a sistemes i tresors que són molt més, doncs, que mers mitjans de comunicació; que quan una llengua mor, mor alhora la manera d’entendre el món d’un poble i la seva identitat; que a finals del segle XXI probablement només es parlaran el 5% de les llengües que ara tenim; que el pitjor que li pot passar a una llengua minoritzada com el català, el basc, l’irlandès, el bretó, el quítxua… és que hagi de conviure amb una altra que gaudeix de molt més poder polític i demogràfic, la qual acaba sempre per escombrar la que ja és en procés d’extinció. Recordem que el procés d’extinció d’una llengua no té gran cosa a veure amb el fet que s’ensenyi a les escoles , perquè el diagnòstic de la salut de la llengua el marca l’ús que se’n fa al carrer, al pati…
Com que és la presidenta del grup GELA (grup d’estudi de llengües amenaçades). Essent especialista en llengües africanes, n’ha vist extingir-se força i els passos fins a la UCI sempre són els mateixos, per això sabem que el català ja ha entrat en una fase crítica. Farem el que podrem, pensem per dins.
Els diferents governs de la Generalitat han anat dient que tot anava bé quan fa anys i panys que el declivi ja va començar. Ara sembla que despertin d’un son profund: ara diuen que la situació del català no és bona. Però que estaven cecs o no hi volien veure? O potser no ha sigut mai una prioritat per a ells? Senyors, és molt tard, massa tard, i de miracles no se’n poden fer. Pensin que quan una llengua mor, no es podrà ressuscitar. Els morts no tornen. En tot cas, quan un alumne va preguntar-li “de què depèn que el català acabi extingint-se?”, ella li va respondre “depèn de tu”. Volia dir que depèn de l’actitud de cadascú, de prendre consciència que cal parlar català tant com es pugui ; que si el nostre interlocutor no el vol parlar, això no ha de fer pas que nosaltres canviem de llengua tot seguit. I justament és el que passa gairebé sempre. En una colla d’amics, tan sols que n’hi hagi un que parli en castellà, ja n’hi ha prou perquè tots els altres abandonin l’ús de la llengua pròpia. Aquesta actitud, inconscient de tan normalitzada, és un virus que caldria eliminar, perquè si es continua en aquesta direcció, tot se’n va en orris.
També hi va haver l’ocasió per preguntar-li sobre el desdoblament de gènere tan emprat els darrers anys, sobretot en el món de l’ensenyament i de la política. Ras i curt, ens va tornar a dir que això és una aberració i una ridiculesa tan gran que més aviat ja n’està una mica tipa de parlar-ne. La llàstima és que la gent ha confós gènere i sexe sense adonar-se’n i no volen escoltar els que sí que hi entenen en el funcionament de les llengües: els lingüistes.
La petjada de la Carme Junyent és fonda, el seu mestratge és ben clar. El sentiment, però, després de copsar l’estat de la qüestió, és un sentiment més agre que dolç.
Agnès Esquirol
I aquí us deixem un fantàstic vídeo-resum de la xerrada, fet per l’alumna de 1r de Batxillerat Caterina Figueras
Comentaris recents