PER QUÈ? QUÈ HE FET JO ARA?
Hola em dic Juliana i soc d’Amèrica. Quan vaig arribar aquí, tothom em tractava diferent, i no em sentia a gust, no sabia parlar el català. Això va passar quan tenia 5 anys, ara en tinc 13 i ja sé parlar el català. A poc a poc vaig anar fent amics, la Ivet, el Miquel, la Sara… he aconseguit tenir una colla d’amics molt divertida i perfecta, però amb la que més em faig és amb la Ivet.
Ara us explicaré les meves coses preferides:
– Els canalons.
– La sèrie Jessie.
– El meu grup preferit és: One Direction
– M’encanta dibuixar, sobretot, el manga
Ara us presento la meva família, que no som poquets! Som aquests:
– La meva mare Emily.
– El meu pare Thomas.
– El meu germà mitjà (de 8 anys) Jack.
– La meva germana petita (de 6 anys) Lily.
La meva germana petita és molt bufona, i el meu germà també, però ens barallem més.
Jo em desperto a les 7.30 del matí, amb vesteixo, esmorzo i vaig cap a l’institut juntament amb la Diana. Com que el meu institut és privat, dino allà. El menjar que fan no està gaire bo, però no puc triar res més. A la tarda vaig a dansa, bàsquet i teatre, tot depèn del dia.
Quan acabo l’institut (a les 17:00) em ve a buscar la meva mare perquè el meu pare treballa. Acompanyo a la Diana amb cotxe fins a casa i vaig a extraescolars.
Al meu pare el veig poquet perquè arriba a casa a l’hora de sopar i jo vaig a dormir a les 22:00 perquè em desperto més d’hora que ell.
Un dia vaig arribar a casa i vaig veure que s’estaven barallant. No tenia gaire bona pinta, perquè quan els meus pares es barallen poden arribar a no parlar-se. Aquella nit no vaig voler dir res, només pensava, pensava en tot això, pensava amb la baralla, pensava… Què passaria si es separessin? Què faria jo? No es poden separar, no ,no, no, no, nooooooo!!!!! I em vaig adormir. L’endemà no em vaig poder concentrar en cap assignatura, estava al meu món el món dels núvols.
Aquella mateixa tarda (després d’aquella nit horrorosa) la meva mare no em va venir a buscar, ni el meu pare, ni ningú. Em va portar la mare de la Ivet perquè la Diana no havia vingut. Em vaig sentir molt malament, tu saps com et sens si no et venen a buscar els pares quan estan a casa? Quan vaig arribar a casa no hi havia ningú. Em vaig posar a plorar. De cop obren la porta. I si eren els pares? Que faig? Eren els meus germans. No em podien veure plorar! Els hi vaig posar la tele i vaig anar al lavabo. Escrit, els hi vaig deixar una nota que posava:
“Estic al lavabo, no obriu la porta ara vinc. D’aquí poc vindran el pares, teniu el berenar a la cuina. Signat la vostra germana gran.”
Quan em vaig netejar la cara i vaig sortir, encara no havien arribat els meus pares, ni a mitja tarda, ni al vespre, ni a l’hora de sopar, ni a la nit. Els hi vaig fer jo el sopar i els vaig posar a dormir. Després es va obrir la porta. Ara si, havien arribat. Es van asseure al meu costat i em van dir que havíem de parlar. La meva mare em va explicar que ja no s’estimaven tant amb el pare i que havien decidit separar-se, el més complicat va ser quan em van dir que la mama marxava a EUA perquè així nosaltres no els veuríem discutir. No, no, no, nooooo. Perquè em fan això? Com ho faré jo sense la meva mare? Com…..? I el meu cap es va col·lapsar, no entenia res. El meu pare em va dir: per això t’hem deixat sola amb els teus germans, necessito veure com ho fas per cuidar-los, perquè…. jo faig de policia i treballo moltes hores. Al cap d’una setmana va marxar la meva mare. Com els hi dirien als meus germans si encara no entenen perquè necessitem menjar verdura? Els va mentir, els hi va dir que se n’anava uns quants anys i després tornaria, que allà havia trobat feina. Jo no podia aguantar més i vaig explotar, me’n vaig anar corrents. Només la meva germana petita ( la Lily) se n’havia adonat que jo no hi era. Això sí que em va molestar, i ho sé perquè és l’única que em va venir a buscar.
Quan vam tornar la mare ja havia marxat. Ni un sol petó de comiat , només una trucada que deia que m’estava buscant amb el pare i el meu germà ( Thomas) per l’aeroport. Li vaig dir que estava amb la Lily a la sortida dels avions. Van venir corrents. Estaven enfadats, per què? És normal que una nena adolescent actuï així davant d’una situació tan difícil, no? No em paraven de venir preguntes al cap. I de cop i volta vaig preguntar: per què ens feu això? No ens estimeu? Ells em van dir que sí. Però jo sé que no el suficient perquè si no, la meva mare no se n’aniria a EUA a viure, encara que estiguin separats es pot quedar a viure aquí, no? I això mateix li vaig preguntar.
-Juliana- em diu la mare- és difícil aquesta situació, però…. va dir la mare plorosa.
No la vaig deixar acabar, sabia que el que diria em faria encara més mal. Però estava equivocada.
– No marxo!-va dir la mare
– Quan us buscaven a tu i a la Lily ens hem adonat que no podem viure sense nosaltres ni separats- contesta el pare.
– M’esteu dient que gràcies a la meva escapada i la de la Lily, ho heu arreglat?- vaig dir tota emocionada
– Doncs sí- diuen a l’hora els dos. Amb un somriure d’orella orella, encara plorant
Això era un somni fet realitat. Gràcies a mi, els meus pares ara mateix segueixen junts i som una família feliç. A més a més ara tinc un germanet nou! Es diu Charlie. Ara ens hem canviat de casa, a una de 4 habitacions i piscina! La millor família que pot arribar a existir, la tinc jo!
Ara un parlaré una mica d’en Charlie: es molt menudet amb els ulls verds, ros i es porta super bé. Doncs aquí , m’acomiado! Un petó ben gran per tots de part de la meva família. M’he descuidat de dir-vos una cosa: sigueu feliços, no us baralleu i disfruteu de la vida al màxim que per això estem aquí.
