És curiós com cada individu com a ésser únic i diferent pot arribar a sentir-se tan sol en aquest camí que anomenem vida. Avui dia la societat canvia cada cop més, es torna més líquida (com un gran filòsof va dir un cop) i el que és pitjor, garanteix aquest descontrol, aquesta solitud, aquest sentiment de pèrdua que no cessa. Imaginem ara sabent això, com hi ha vides amb un llarg recorregut que s’han d’adaptar a la incessant crescuda social i tecnològica. Aquestes vides més grans, més llargues, més viscudes que qualsevol altra, són els nostres avis, els nostres pares i mares que es troben immersos en centenars de canvis proposats per aquesta inaturable metamorfosi tecnològica i social.
Perquè tinguem present que aquest problema està afectant una part important de la població, permeteu-me que us n’exposi un cas.
No fa molt, mentre passejava tranquil·lament pel carrer d’un diumenge assolellat, vaig veure’m interpel·lada per una silueta baixeta perduda dins un telèfon mòbil que no es deixava entendre. Aquesta amoïnada silueta teclejava amb el dit índex qualsevol botó virtual sense cap mena d’ordre ni sentit. Finalment, aquella persona de camí avall va apropar-se tímidament a mi i va adreçar-me unes paraules que ara recordo amb molta tristesa “Hola, noia… escolta… he de trucar al metge i no puc veure les tecles del telèfon, tu saps com funciona això?, em podries ajudar?… ja tinc una edat i no m’hi veig massa bé”. No sé si fou la seva simpatia i el somriure que lluïren els seus ulls, (tot i haver plantejat un problema diari, que afecta socialment a un grup important del nostre món), la que em va portar a sentir més llàstima, més ganes per manifestar un afer que és injust.
Estem molt acostumats a escoltar allò més positiu que la tecnologia ens propicia, i no seré jo qui avui tracti de dir el contrari, però hem de saber que la gent més gran, que conviu amb nosaltres, s’ha d’adaptar constantment a tot allò que una tecnologia comporta, a tot allò que implica actualitzar un dispositiu: afegir números a l’agenda del telèfon, la demanda de cites en línia perquè puguin anar al metge en els temps que corren, el banc que ara és al virtual com també ho és la música, el calendari i fins i tot les botigues! Com volem demanar que s’adaptin a tot això si amb prou feines en sabem nosaltres?! Per què el sistema permet aquesta jugada bruta a una generació que ha hagut d’adaptar-se increïblement a diversos esdeveniments històrics, a les crisis, a les injustícies? Encara hem de demanar-los que s’adaptin en aquest món boig que permet que el nostre telèfon mòbil sigui ja igual de valuós que la nostra llar? Per què ens oblidem d’ells?, per què no tenen més ajut amb la tecnologia?, per què han d’anar amb por que un dia el banc (on acostumen a anar presencialment) es passi al costat virtual? Per què, partint de la tal adaptació a la qual els estem sometent, hi ha qui aprofita per enganyar-los i vendre’ls estafes?
Ja n’hi ha prou, la tecnologia no pot fer cas omís de les persones que han sigut els maons de la nostra societat, que han fet precisament que aquest avenç tecnològic prosperi, millori, canviï constantment deixant pas a noves generacions. Els hem oblidat, els estem deixant de banda, els perdem, els confonem…
Tecnologia, apropa’t a aquestes vides més sàvies, més viscudes, acosta-les a tu. Ajuda-les, no les confonguis més, no les descuidis, tingues-les presents…
La Michele Hinojosa és una alumna de 2n de batxillerat científic amb una gran sensibilitat social i esperit crític. Aquestes qualitats la porten a interessar-se per qüestions quotidianes i plasmar les seves inquietuds per escrit, tal com ha fet en aquest article..
