Quant de temps de convivència ha de transcórrer per a sentir-se part d’un col·lectiu?; quina possibilitat hi ha d’assessorar amb un mínim d’èxit un grup de professionals que treballen amb total dedicació?; fins a quin punt pot arribar a calar en una manera de fer i de ser ja establerta al llarg dels cursos parlar d’estratègies i metodologies relacionades amb la innovació?; com és la línia que separa la ingerència de la col·laboració? …
Venia jo pensant en tot això (i en alguna cosa més) durant el trajecte d’aquest bus, el darrer, que em porta cada dimarts a Jesús des de fa ja tres anys, quan vàrem engegar un programa-projecte al voltant de temes relacionats amb la lectura conjuntament amb l’Equip Directiu i el Claustre de l’Institut-Escola Daniel Mangrané, un centre especial per a mi personalment i professionalment, quan de sobte he decidit amb rotunditat que aquestes cabòries estaven fora de lloc.
Ara com ara, pel que fa a la meva persona, només compten la sensació de satisfacció per haver treballat i compartit bones estones amb els companys i companyes del centre, així com amb els nois i noies de 4t d’ESO, i el sentiment d’agraïment per a tota una comunitat educativa que m’ha fet sentir com a casa. Més enllà dels continguts, de les reflexions i els acords derivats dels tres anys del programa ILEC, romandrà per sempre dins meu el tracte, el somriure, la mà estesa, la confidència, la proposta, la consulta…i les evidències!!!.
Gràcies a totes i a tots. De cor.
Bernat Navarro Porter
