El Montserrat Roig i la literatura I

Potser és pel nom, però el nostre centre té molta relació amb la literatura. No és només perquè ha estat pioner en l’aplicació de l’hora lectora i la recuperació de la biblioteca escolar. gairebé és un espai cultural per on passen molts escriptors.

• La primera escriptora que ens va visitar aquest any va ser, el 10 de gener, Cristina Clemente, autora de Consell familiar (Editorial Arola), l’obra de teatre que els alumnes de 3r d’ESO van llegir durant el primer trimestre. Clemente va explicar com és el món del teatre i com s’escriu una obra o un guió de cinema.

Ens va deixar un fragment del seu llibre:

ROC: Hi estic d’acord. ANNA: Ho hem estat xerrant i volem tenir dret a presentar-nos a les eleccions. Pausa RAMON: No és possible. MARIONA: Sou molt joves per tenir una responsabilitat com aquesta. AINA: Som majors d’edat. La llei 34/1985 dels consells diu que… RAMON: La llei diu que els fills no podem presentar-s’hi. Llei 49/1985. AINA: La llei 15/1988 diu que quan els fills siguin majors d’edat s’estudiarà modificar la llei, si cal que un d’ells porti la presidència.

• El 26 de gener vam acollir la xerrada d’Anna Pérez, responsable de l’editorial  Fonoll, de Juneda, que ens va parlar de la manera de treballar d’una editorial petita, del projecte Institut de la Coedició i sobretot d’aquesta novel·la. També ens va deixar un fragment del pròleg del Xavier Grasset al llibre Les nostres editores:

• El 27 de gener és el Dia internacional de l’Holocaust. A l’instagram del centre hi vam escriure una frase de record de l’autora d’Els catalans als camps nazis (Edicions 62).

Un fragment del pròleg d’aquest llibre:

“Els qui vam néixer després de 1939 hem hagut d’anar desbrossant els nostre passat recent, un passat que ens ha deixat massa tares per a poder restituir del tot la nostra salut històrica. Som ignorants, amb consciència o sense consciència. Si en tenim consciència, patim de rancúnia i malhumor. A qui li agrada, si no, haver estat educat com un beneit o una beneita? A banda de l’atracció que sento pel món de la ficció, sempre m’he sentit atreta per la història del meu país. El silenci que han fet planar per damunt dels catalans, dels republicans, dels vençuts de la guerra, m’ha semblat, tot sovint, que era un silenci que volien fer planar per damunt dels meus i de mi mateixa.”

El teatre és un espai molt habitual per als alumnes del nostre centre…

• L’1 de febrer de 9:50 a 11.00 h els alumnes de segon d’ESO de l’optativa de teatre i els de SIEI van fer una visita guiada al Núria Espert. Van veure diferents espais com la sala Federico García Lorca, els camerinos, la zona de llums a l’hora que van comprovar l’acústica i van conèixer la programació d’aquesta temporada.

Estem convençuts que  apropar els alumnes al teatre és ajudar-los a descobrir un món fascinant.

“Tomás- Me alegra tanto lo que has dicho, Tulio… Porque la amistad es una bella cosa. (Hemos reñido, pero yo soy tu amigo.) La vida, la dicha de crear, nos esperan a todos. Tulio- ¡Así será, Tomás! No nos destruirán(…) Diremos: parecía imposible. Pero nos atrevimos a imaginarlo y aquí estamos.” Antonio Buero Vallejo, La Fundación (Planeta)

• Albert Nolla, traductor del japonès i de l’anglès, es va trobar, el 2 de febrer, amb els alumnes de l’optativa de japonès de 2n d’ESO i els de creació literària i literatura catalana de batxillerat. Els va explicar uns quantes coses relacionades amb la cultura del país nipó i de la feina del traductor. Ens en va deixar una petita mostra (d’un llibre traduït per ell mateix):

Durant molt temps, vaig assegurar que havia vist l’escena del meu naixement. Sempre que explicava això, els adults se’n reien, però després, pensant que potser els prenia el pèl, fitaven el meu rostre pàl·lid i poc infantil amb una mirada tenyida d’un lleuger sentiment d’odi. Sempre que ho explicava en presència d’algun convidat que no era de la família més propera, l’àvia, patint perquè em prenguessin per ximple, em tallava amb la seva veu aguda i m’enviava a jugar a algun altre lloc. Confessions d’una màscara, de Yukio Mishima (Adesiara).

Com hem dit abans…

• 5 de febrer de 2024: els alumnes de 2n de batxillerat hem anat a veure al teatre Núria Espert una adaptació teatral de la novel·la La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, a càrrec de la companyia Mea Culpa. Tres grans actors, una escenografia reduïda a la mínima expressió, completada amb un bon joc de llums i de so, i, això sí, un text poderosíssim, ens han captivat completament: hem rigut i hem plorat (o ens hem empassat les llàgrimes). Avui, la bona literatura ha guanyat per golejada a les pantalles.

“Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir. Per mi, el suro, era un tap. Si no entrava a l’ampolla, després d’haver-la destapada, l’aprimava amb un ganivet com si fes punta a un llapis. I el suro grinyolava. I costava de tallar perquè no era ni dur ni tou. I a l’últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro… perquè, de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg.”

(Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, capítol XXXIII, Club Editor)