La diabetis és una malaltia que es coneix des de l’antiguitat. En escrits de l’antiga Xina, de l’Índia i de Grècia, les descripcions clíniques de la malaltia senyalen una diüresi (eliminació d’orina) abundant, set i debilitat.

Abans del descobriment de la insulina qui patia diabetis no tenia cura. Els malalts havien de seguir dietes molt estrictes, amb molts pocs hidrats de carboni. Així podien sobreviure alguns mesos o en alguns casos alguns pocs anys més, però només sobrevivien, perdien molt pes -greix i musculatura-  i morien de fam.

L’any 1921 Banting i Best descobreixen i aïllen la insulina a la Universitat de Toronto, a partir d’extractes pancreàtics de gossos. Abans d’aquesta data va haver-hi  30 anys  de fracassos de molts investigadors que també havien intentat aïllar-la a partir d’extractes pancreàtics.

Les diferents aportacions prèvies a l’aïllament de Banting i Best van ser:

• Al segle XVII a Anglaterra, Mathew Dobson va determinar que l’orina i la sang dels diabètics contenien una quantitat molt elevada de sucre i al 1815 Chevreul va demostrar que aquest sucre era glucosa.
• El 1869, l’alemany Paul Langerhans va descriure en la seva tesi doctoral uns cúmuls insulars de cèl·lules en el pàncrees, però no en va destacar cap importància.
• El 1889 els alemanys Von Mering i Minkowski a Estrasburg van comprovar que l’extirpació total del pàncrees produïa una diabetis greu en els gossos.
• L’any 1893, l’histopatòleg francès Édouard Laguesse, va anomenar illots de Langerhans els cúmuls insulars descrits per Langerhans. Laguesse va postular que aquests illots produïen secrecions  que prevenien la diabetis mellitus.
• El 1910 Sir Edward Albert Sharpey-Shafer va donar el nom d’insulina a la substància que era responsable de la diabetis. La parula insulina prové del llatí “insula”, que significa illa, amb motiu que aquest compost és produït als illots de Langerhans.

L’any 1921 Frederik Banting – un jove cirurgià ortopèdic –  va pensar que potser podria aconseguir,  a partir de secrecions pancreàtiques, la substància que podia combatre la diabetis, la insulina.

Va demanar ajuda a l’eminent fisiòleg JJ MacLeod de la Universitat de Toronto, qui de manera escèptica li va cedir un laboratori d’aquesta universitat i també li va assignar un estudiant de postgrau de fisiologia, Charles Best.  Els va donar dos mesos perquè aconseguissin resultats, els dos mesos de vacances de MacLeod.

Després d’un treball intens, van  trobar la tècnica per aconseguir extractes pancreàtics eficaços per a la diabetis. Els investigadors anteriors no havien aconseguit aïllar-la perquè durant el procés, els enzims de  la part exocrina del pàncrees digerien l’hormona. L’enginy de Banting i Best va ser lligar el conducte pancreàtic prop de la seva desembocadura a duodè, així preservaven intactes els illots de Langerhans.

Aquests extractes els subministraven a gossos diabètics sense pàncrees als que  seguidament els mesuraven la glucèmia, constatant una disminució del nivell plasmàtic de glucosa.

Havent tornat del seu viatge de vacances, Macleod va quedar realment impressionat per les troballes i va presentar els resultats en una conferència a la Universitat de Toronto el 14 de novembre de 1921 (data que coincideix amb l’aniversari de Banting i en què avui celebrem el Dia Mundial de la Diabetis).

Després de mesos treballant en la millora dels mètodes d’extracció d’insulina, els investigadors ensopeguen amb un altre problema: la injecció d’insulina en animals genera importants problemes de toxicitat i al·lèrgia. En aquest moment, MacLeod decideix contactar amb el seu col·lega James Collip, un bioquímic amb molta experiència en el procés de purificació. La seva contribució a la purificació de l’extracte perquè es pogués utilitzar en les persones amb diabetis i no causés els efectes indesitjats va ser decisiva i brillant.

L’11 de gener de 1922, Leonard Thompson, de 14 anys, és la primera persona que rep una dosi d’insulina. Però tot i que la glucèmia baixa, apareixen problemes associats a impureses. Una segona dosi purificada, dotze dies després, és tot un èxit. El tractament continua amb dues dosis diàries i el miracle es produeix. Leonard Thompson va viure 14 anys més. Va morir el 1935 a causa d’una pneumònia complicada amb cetoacidosi.

La transcendència d’un descobriment com aquest va significar el Premi Nobel per a Frederick Banting i John MacLeod l’any 1923. Davant l’absència injustificada en la nominació d’aquest guardó de la resta de l’equip investigador, Banting va decidir compartir amb Charles Best la meitat del seu Premi Nobel i MacLeod va fer el mateix amb James Collip. Més tard, la patent de la insulina, propietat de Banting, MacLeod i Collip, es vendrà a la Universitat de Toronto per la quantitat simbòlica d’un dòlar.

La insulina s’utilitza per primera vegada a Europa de la mà del doctor Rossend Carrasco i Formiguera, que al 1922, després d’haver establert contacte amb MacLeod per interessar-se per la tècnica d’extracció i purificació d’insulina, decideix utilitzar-la a Barcelona i comença a administrar les primeres dosis als seus pacients, avançant-se així a la resta de la comunitat científica europea.

En tot cas, el descobriment de la insulina, amb totes les seves llums i ombres, va suposar un èxit que va permetre sobreviure a les persones amb diabetis i que constitueix avui dia un de les grans fites de la ciència.

La insulina s’obtenia de porcs i vaques però se’n requeria molta quantitat i no s’eliminaven els problemes d’al·lèrgia  i hipoglucèmies que ocasionaven els extractes purificats. A partir de la dècada dels 70 s’aconsegueix insulina humana a través d’enginyeria genètica bacteriana, posteriorment per enginyeria genètica en llevats. Actualment els esforços s’encaminen cap a la insulina inhalada, intranasal, oral i transdèrmica.