Font: Diari Ara / Esther Escolán
Quan enceten el segon cicle de l’educació secundària obligatòria, els nois i noies es troben davant d’una de les decisions cabdals i també més angoixants que els tocarà prendre durant la seva adolescència.
Si bé és cert que, durant la infantesa dels seus fills, les famílies s’enfronten a eleccions clau, com la de triar escola o institut, les quals demanen certa prospecció de l’oferta educativa de l’entorn i desperten certa inquietud per part dels pares i mares, res no és comparable al moment quan aquestes criatures deixen de transitar per les etapes educatives obligatòries i s’enfronten a una de les eleccions que més mals de cap els provoquen, la de triar la formació postobligatòria que més els acostarà a la professió dels seus somnis.
En aquest moment d’inflexió, tot i que hi hagi joves que tinguin molt clar què fer a l’acabar l’ESO, la tònica habitual és trobar-se al bell mig d’aquesta etapa sense tenir gaire idea de com prosseguir en l’itinerari formatiu. I no és estrany, perquè, amb un grau de maduresa i d’autoconeixement molt limitat en la majoria de casos, la pressió d’escoles i instituts per triar com més aviat millor entre formació professional de grau mitjà i batxillerat (i després, ja anirem veient), les expectatives de vegades irreals de les mateixes famílies i el cap d’aquests joves, que en aquest moment tenen moltes més preguntes –probablement més apetibles– de les quals preocupar-se, l’embull ja està servit.
Tenir clar, d’una banda, els interessos, les fortaleses i el potencial d’un mateix i, de l’altra, quines són les professions emergents o amb un índex d’ocupació més alt és fonamental, com també ho és un acompanyament i una orientació de qualitat al llarg de totes les etapes educatives. Ara bé, quines opcions posa el sistema educatiu del nostre país al seu abast per quan acabin l’ESO?
Batxillerat vs. FP, l’etern dilema
A grans trets, a l’acabar l’ESO els alumnes poden triar entre fer un cicle formatiu de grau mitjà (CFGM) o batxillerat. Després d’un CFGM, es pot cursar un cicle formatiu de grau superior (CFGS) o, perquè no, fer batxillerat. Fins i tot, es pot fer una versió híbrida com és el batxillerat professionalitzador, del qual parlarem més endavant. En canvi, si s’opta per fer batxillerat, després el debat se centrarà entre fer les PAU i accedir a un grau universitari o bé cursar directament un cicle formatiu de grau superior. L’entramat d’opcions no és ni de molt excloent, sinó que aporta prou flexibilitat perquè l’alumne pugui explorar diverses opcions i no es vegi hipotecat de per vida seguint el curs lineal d’aquests estudis. Això no treu, òbviament, que per accedir a uns o als altres estudis es requereixi estar en possessió d’una determinada titulació inferior.
A aquestes opcions potser més estandarditzades també caldria sumar-hi els ensenyaments artístics o esportius, principalment estipulats com CFGM, els quals requereixen una prova d’accés específica: la formació no reglada, que no està regulada pel ministeri d’Educació i Formació Professional; la formació professional per a l’ocupació, adreçada a adquirir competències professionals, i l’ensenyament d’idiomes.
Equilibri de forces
La cosa ara per ara està força equilibrada, i és que, segons les últimes estadístiques recollides a l’Idescat, el curs 2018-2019 a Catalunya hi havia 92.584 alumnes fent batxillerat i 122.029 fent formació professional, resultat obtingut de sumar els que cursaven un CFGM (60.450) i un CFGS (61.579). Al seu torn, aquell mateix curs hi havia 213.380 alumnes matriculats en un grau oficial a les universitats catalanes.
D’opcions per dissenyar el seu itinerari formatiu i de vida n’hi ha per donar i per vendre. El que és important és dedicar temps i esforç a la tria, així com comptar amb l’escalf de la família i l’acompanyament de la comunitat educativa i de la figura de l’orientador. El repte està servit!
_____________________________________________________
Font: Diari Ara / Esther Escolán / I després de l’ESO, què?
