El 8 de març no és una data més al calendari, no és un “post” lila a les xarxes
socials, no és vestir-se de color lila aquest dia i prou, ni tan sols és la lluita d’un dia
determinat. El dia Internacional de la Dona és memòria, és una lluita constant, és
orgull, però sobretot, és futur.

Avui recordem totes i cada una d’aquelles dones que van obrir el camí quan tot eren
obstacles, barreres i entrebancs. Les que van haver d’alçar la veu per a poder ser
escoltades. Les que van defensar drets que avui en dia ens semblen essencials
malgrat això els hi va costar esforç, constància, llàgrimes i molta, molta valentia.
Avui, gràcies a elles, tenim accés a l’educació, podem votar, treballar, decidir sobre
la nostre vida i somiar sense haver de demanar permís.

El 8 de març no forma part només del passat. És present. És l’amiga que diu sense
filtres el que pensa, és la mare o l’àvia que són el motor de la nostre vida i/o el
nostre refugi, és la mestra que ens inspira, és la companya que ens cobreix
l’esquena, és la veïna que t’ofereix sal quan no en tens… És aquella nena, dona o
àvia que dia rere dia lluita contra inseguretats imposades i, tot i així, segueix
endavant.

Hem avançat, sí. Però no podem oblidar que avui en dia, moltes dones,en silenci,
carreguen un pes invisible sobre les seves espatlles. Treballen (sovint fora de casa),
compleixen horaris exigents, assumeixen responsabilitats, lideren equips i… quan
arriben a casa comença la “segona jornada”: posar rentadores, planxar, plegar la
roba, concertar les cites mèdiques, fer el sopar, ajudar a fer els deures, planificar la
compra i anar a comprar, tenir cura de familiars… Totes elles són tasques importants
que no sempre es veuen, que no sempre són compartides, que no es paguen, que
no es valoren prou però que sostenen la vida, la seva i la dels qui les envolten.
Encara avui, a moltes llars, però per sort no a totes, la càrrega de les tasques
domèstiques i de cures recau sobre la dona. Un fet imposat i acceptat durant anys
per la societat. No és tan sols una qüestió d’organització, és una qüestió d’igualtat.
Perquè quan una part té més pes també té menys temps, menys descans, menys
espai per créixer i compartir, per cuidar-se, per descansar o simplement per ser.