Avui acabem amb la publicació dels premis literaris de Sant Jordi amb el treball guardonat amb el segon premi en la modalitat de prosa i categoria de Batxillerat i Cicles Formatius. És el text “La cinta de Möbius”, de la Bruna Da Silva Cuenca, de 1r de Batxillerat D. Una bella mostra de com es poden fondre ciència i literatura.
LA CINTA DE MÖBIUS
Una cinta de Möbius és una superfície d’una sola cara i un sol contorn. Si comencessis a caminar des d’un punt qualsevol d’aquesta cinta i no paressis mai, no arribaries mai a un punt final. Encara més, si no haguessis marcat el teu punt d’inici, series incapaç de saber on comencen i on acaben les voltes que estaries donant. De fet, no serien realment voltes, ja que una cinta de Möbius es retorça, serien camins, jornades interminables d’alguna manera circulars. Per acabar-ho de rematar, una cinta de Möbius és una superfície no orientable, és a dir, no sabries on és el nord, no sabries quin és el sentit horari. Clar que, a la vida real, no podries caminar per una cinta com aquesta, perquè seria impossible de construir i la gravetat hauria de funcionar de manera diferent. Digues-me, si realment et trobessis en una cinta de Möbius, dreta en un punt a l’atzar, i fossis capaç de començar a caminar i caminar i caminar… caminaries? Clar, no t’he donat tots els detalls. Tinc dues preguntes diferents. La primera pregunta és: si tu et trobessis en aquesta cinta, dreta en un punt a l’atzar, i sabessis que, efectivament, ets en una cinta de Möbius i tot el que això suposa, caminaries? L’altra pregunta que et faig és la següent: si tu t’hi trobessis, conscientment, i ja haguessis decidit caminar, quan pararies?
Probablement, creus que tu ets diferent, que ets una persona especial. Si no ho creus, és que només ho tens acceptat en el fons de la teva ment, del teu subconscient. En el fons, creus que ets diferent de la resta, encara que no ho puguis admetre ni a tu mateixa. És per això que creus, o creus que saps, que tu ets la protagonista de la història. Encara que siguis conscient de les persones que tens al voltant, no n’ets realment. Tu, encara que sàpigues molt de les seves vides, encara que les coneguis des que vas néixer, només vius al voltant de tu mateixa. Les altres persones són, des del teu punt de vista, personatges secundaris. Tu les pots veure durant tot el dia, però, quan van a dormir, quan van al lavabo, quan van a treballar, quan parlen per telèfon…, ja no saps què fan exactament. Tampoc saps mai què pensen realment. No saps com és viure la seva vida, ni com és viure la vida a través seu. Tu només la saps viure a través de tu mateixa. Per això, penses, encara que sigui en un lloc molt profund, que ets el centre de la història. Aquest complex de protagonista et fa creure que ets diferent, única, especial, com vulguis dir-li. Et fa creure que certes coses no et passarien mai a tu, que només són històries curioses que alguna coneguda t’explica o que has vist a les notícies. Et fa creure que tu actuaries diferent de la resta en certes situacions, perquè tu penses diferent, perquè ets diferent, perquè tu, en el fons ben profund, en saps més, no?
T’ha passat mai que et trobes en algun espai públic, com un autobús o un parc, mires una persona a l’atzar i, per casualitat, ella també et mira a tu durant uns segons? Després d’això jo, que soc més conscient de la nostra condició egoista, del nostre inevitable afany de protagonisme, i que en realitat és mentida i ho soc tant com tu però que no ho puc evitar pensar, penso: aquella persona m’ha mirat. Potser ella també acaba de pensar que jo l’he mirada. Ara, potser ella acaba de pensar això últim, que jo he pensat que potser ella també ha pensat que l’he mirada. I potser també està pensant això. I potser està pensant que jo estic pensant que ella està pensant tot això. I potser està pensant això també, i això també… Segurament, les persones que miro sense cap motiu pel carrer i que resulta que em tornen la mirada no estiguin mai pensant el mateix que jo estic pensant. Podria ser que no m’haguessin ni mirat a mi, sinó que s’haguessin fixat en un colom que passava pel meu costat. Però, deixant de banda aquesta possibilitat tan avorrida, si realment els nostres pensaments s’haguessin sincronitzat d’aquesta manera, seria això la telepatia? Podria considerar-nos capaces de llegir ments? Jo crec que sí, però que és poc probable que passi. També crec que seria una connexió molt especial, i em preocupa que mai podré comprovar si s’ha donat, mai sabré què pensa aquella persona desconeguda després que les nostres mirades es creuin. Potser pensa en mi tota la tarda, potser només cinc minuts, potser no hi pensa. Jo puc assegurar, per si tranquil·litza a alguna altra víctima d’aquesta situació tan desconcertant, que estaré donant voltes a l’assumpte una bona estona.
Tornant a la nostra conversa, caminaries? Si és que sí, quan pararies? Probablement, creus que tu ets diferent, que, si decidissis caminar, sabries marcar d’alguna manera o recordar el punt d’on havies començat. O que podries comptar les voltes, perquè “no seria tan complicat”. Però no tindria sentit. Primer de tot, per què voldries caminar? Si tu saps exactament què implica una cinta de Möbius, què et dona l’esperança que caminant, emprenent aquest camí infinit, trobaries una solució als teus problemes? Què et fa pensar que realment ets la protagonista i que, per tant, tu sí que te’n sortiries? I després, sent plenament conscient del teu destí des del primer moment que has donat una passa, per què creus que et salvaries? Ara bé, quedant-te quieta tampoc solucionaries res, perquè si et trobessis en una cinta de Möbius, dreta en un punt a l’atzar, no tindries cap mena de possibilitat de sobreviure, de sortir d’allà.
Per sort, jo crec que, si et trobessis en una cinta així, no t’hi trobaries sola. M’agrada pensar que si passessis aquesta estona infinita, si estiguessis atrapada en aquest lloc eternament en pausa amb algú, seria amb qui compartissis una connexió especial. Crec això perquè, quan romans en una carretera sense principi ni fi amb algú altre, acabeu sent una sola persona, acabeu fonent-vos en un sol ésser. Els vostres ulls veuen tota l’estona el mateix, les vostres orelles senten el mateix, els vostres peus caminen, o no, pel mateix terra no orientable, les vostres vides es fan eternes i, alhora, arriben al seu final a la vegada. És per això que, en una cinta de Möbius, només hi podries estar, si és que realment hi estiguessis acompanyada, amb una persona amb la qual haguessis compartit uns instants de sincronització mental, de telepatia. Perquè només arribem a viure la vida des d’un altre punt de vista, només canviem de protagonista, només deixem de ser el centre de la història en els breus instants en els quals pensem el mateix que algú altre. Aquells moments són com un buit en el temps, com si el món s’aturés durant uns segons per deixar que les dues us mireu i penseu el que pensa l’altra, perquè visqueu exactament la mateixa experiència, perquè us conegueu realment, perquè l’altra deixi de ser un personatge secundari de la vostra vida, perquè pugueu veure l’una dins l’altra i veure-us a vosaltres mateixes, com un mirall. Això és el que viuries en una cinta de Möbius amb alguna altra persona, però només ho podries viure amb algú compatible, amb algú amb qui haguessis comprovat altres vegades que és possible. Suposo que és això el que volen dir quan diuen “ànimes bessones”. Potser cada dia mirem sense voler a la nostra ànima bessona, potser en podem tenir més d’una.
Però clar, a la vida real, no podries caminar per una cinta com aquesta, perquè seria impossible de construir i la gravetat hauria de funcionar de manera diferent. Llavors, suposo que des d’un principi no et trobaries en una cinta de Möbius.
Bruna Da Silva Cuenca (1r Batxillerat D)
