Avui publiquem el treball premiat a l’aula d’acollida, titulat “Quan em mira” i escrit per la Leylani Yusti Marín, de 2n d’ESO B.
QUAN EM MIRA
El meu nom és Jenny i tinc 15 anys. Soc de Seattle. M’agrada la música, el disseny, pintar… En resum, m’agrada tot allò artístic, tinc molts somnis i un és convertir-me en una dissenyadora de moda molt famosa. Us explicaré la meva història i com vaig conèixer aquest noi d’ulls mel que em mira com mai ningú m’havia mirat.
Tot va començar aquell matí que em van donar la notícia que em mudaré a l’altra banda del món, a Itàlia. Ho deixaria tot enrere, els meus amics, el meu institut, la meva família i pràcticament la meva vida. Per si en voleu saber més, viatjaré a Itàlia perquè el meu pare es tornarà a casar, ja ho sé, és horrible. Hauré de conèixer la meva marastra i el meu futur germanastre.
Doncs aquí em teniu, nouvinguda a Itàlia. Que fort! Itàlia és bonic: les vistes, els paisatges, tot és tan… guau!. Especialment Milà. Diuen que és la ciutat de la moda, és un somni complert. Estar aquí és el millor. Ara mateix he arribat a la casa de la Celine. És la promesa del meu pare, i al seu costat hi havia aquell noi d’ulls mel, amb els cabells una mica arrissats de color cafè. Semblava tenir una personalitat diferent de tots els nois que havia conegut, era fred però amable, i alhora era tan misteriós… El seu nom era Jake, tenia 19 anys. Sí, ja ho sé, era 4 anys més gran que jo. El seu pare era de Nova York i la mare era italiana. Quan vaig acabar de desempacar totes les meves coses vaig tenir una xerrada amb el meu pare, ja sabeu, les típiques xerrades de com estàs?, et sents còmoda?, què et sembla la teva nova família?… La veritat, us diré una cosa, no és fàcil, em sento fatal, jo no vull estar aquí, estimava la meva vida a Seattle, però de vegades no et queda elecció. No puc creure que estigui aquí menjant amb la meva nova família, enyoro molt la meva mare, des que va morir tot és un caos. El meu pare, quan ella va morir, estava destrossat, no sabia què fer… Però bé, després va conèixer la Celine i, bé, ja sabeu què va passar. La meva mare va morir fa ja 4 anys i mig, ja sé que ha passat temps, però jo encara no aconsegueixo superar-ho. Sabeu el sentiment aquest que t’estreny el pit? Doncs m’he sentit així des que una de les persones més importants per a mi se’n va anar. M’alegro molt de veure el meu pare feliç, però de vegades em pregunto què diria la meva mare.
Avui és el meu primer dia d’institut i no puc negar que estic una mica nerviosa. Hauré de conèixer gent nova, però bé, tant se val! Així és la vida encara que no ho vulguis.
El Jake m’ha esperat a l’entrada de casa per acompanyar-me a l’institut, ell també va igual que jo. No és que em caigui gaire bé, però ens suportem ja que és el que toca. Arribem per fi i la meva primera classe és Art. En entrar a l’aula tothom se m’ha quedat mirant i ha estat molt incòmode. Però tot just he entrat, una noia molt amable s’ha acostat a mi, m’ha fet una foto.
— És la foto del primer dia. Tots en tenim una. Les pengem a l’anuari de l’any. Tu ets la nova, oi? —m’ha preguntat.
— Sí, soc la nova, em dic Jenny. —li he respost.
— Doncs un gust, Jenny. Jo em dic Sami. Vens amb nosaltres a l’hora del pati?
— D’acord —he dit, mentre pensava en com de fàcil havia estat la primera presa de contacte i pensant en la cara de bona nena que havia d’haver posat mentre em feia aquesta foto.
Després ha entrat la professora, ha començat amb el tema i m’ha dit que em presenti a tota la classe, així que és el que he fet. Jo entenia l’italià molt bé, encara que no el parlava gaire. De petita em vaig apuntar a classes, però després ho vaig deixar.
Ha arribat l’hora del pati i hi he anat amb la Sami. M’ha ensenyat tot l’institut. Després un noi molt maco se m’ha acostat. Pel que sembla, era un dels nois més populars de l’institut. Ah, se m’oblidava dir-vos que el meu germanastre també és un dels nois més populars de l’institut, té fins i tot club de fans. Tots el coneixen.
La cosa és que quan el noi se m’ha acostat, m’ha dit:
— Hola, tu ets la nova, oi?
— Sí, soc la nova —he contestat una mica nerviosa, he d’admetre-ho.
Després algú li ha trucat, però abans de marxar, m’ha dit:
— Encantat de conèixer-te, ens veiem després.
El que no sabia era que el meu germanastre estava mirant des d’una de les cantonades de l’institut i quan els nostres ulls s’han creuat m’he quedat hipnotitzada. El sol il·luminava els seus ulls mel, ell estava mirant fixament i des d’aquell moment la seva mirada s’ha clavat a la meva ànima i al meu cor.
Quan han acabat les classes ell estava esperant a l’entrada de l’institut i us juro que em tremolaven les cames. No sabia què fer, em feia ràbia no saber què sentia. Sabeu aquesta sensació de no saber què sents ni què vols? Doncs justament això era el que em passava.
Més tard, a casa, la meva marastra m’ha posat un munt de roba a sobre i m’ha demanat que la donés al Jake i l’avisés que el menjar estava a punt. Quan he arribat a la seva habitació, ell no hi era, així que he entrat i li he deixat la roba sobre el llit.
Quan ja me n’anava ha arribat ell i m’ha preguntat:
— Què fas a la meva habitació? No et vaig dir que no hi entressis?
I sense deixar que li respongués, m’ha posat contra una de les parets i s’ha acostat lentament a mi.
— Què és això que sento per tu? Què m’has fet? Cada cop que estic amb tu el meu cor s’accelera. Sento que es parteix en dos i la meva ànima se sent buida. Et demano si us plau que et mantinguis allunyada de mi.
— I després s’ha apartat, però no gaire, només prou per mirar-me als ulls i dir-me:
— No te’n vagis mai, si us plau, perquè sense tu no em sento viu.
— Després m’ha abraçat i m’ha dit:
— T’estimo, papallona meva.
— He vist com una llàgrima baixava per la seva galta i quan s’estava allunyant, l’he agafat de la mà, l’he mirat als ulls, he eixugat la llàgrima que queia de la seva galta i li he dit:
— Jo tampoc sé què és el que sento per tu, però el que sí que sé és que vull tenir-te a prop mentre pugui.
A continuació m’ha agafat per la cintura i m’ha fet un petó.
Sabeu? És veritat que ell estava trencat, però jo també. Des que l’he conegut la meva vida ha canviat. No sé què és el que vindrà a continuació, ni si em farà mal o no. La veritat, no ho sé, però estic molt segura d’alguna cosa: viuria el meu present, m’oblidaria del meu passat i no m’atabalaria pel futur. El més important és que podria assegurar que era “feliç”. I sí, amb aquell noi d’ulls mel que em mira com mai ningú no m’ha mirat.
Leylani Yusti Marín (2n ESO B).
