Avui, 26 d’octubre, s’escau el 138è aniversari de la inauguració de la institució que com a institut apadrinem, la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Si voleu saber més de l’origen i la significació d’aquest equipament de la nostra ciutat, continueu llegint. La Biblioteca Balaguer va ser inaugurada l’any 1884, amb tota solemnitat i no sense polèmica. Les forces conservadores locals acusaren la institució d’impia i de contrària a la fe catòlica. El pare escolapi Eduard Llanas, col·laborador de Balaguer, prengué partit a favor de la institució i, de fet, pocs mesos més tard va haver d’abandonar Vilanova. El que en el fons es dirimia és quina concepció es volia tenir de la societat i de la història: una pervivència, de fet impossible, de l’antic règim, o una evolució progressiva cap a la culturalització dels individus, incloent-hi les classes populars? No cal dir que Balaguer apostava clarament i explícita per la segona d’aquestes vies, com a bon liberal progressista.
Per contextualitzar bé la Biblioteca Balaguer cal posar-la en la constel·lació dels grans canvis que experimenta Vilanova al llarg del segle XIX: la urbanització en forma d’eixample modern més enllà dels nuclis del casc antic i de la Geltrú (Rambla, Plaça de la Vila, Caputxins, resta de carrers de la trama en forma de quadrícula); el desenvolupament industrial, fonamentalment tèxtil; l’arribada del ferrocarril, que té lloc el 1881; la fundació de l’Escola d’Arts i Oficis, una de les sis de tot l’Estat en el seu moment, l’any 1886, i el decantament polític cap al liberalisme més avançat, com correspon a una zona industrial, costanera i de tarannà obert. El que aporta la Biblioteca a aquesta constel·lació de canvis és la voluntat ferma de facilitar que els coneixements d’una nova època de progrés puguin traduir-se en oportunitats de desenvolupament personal i social de les classes populars. Dit en paraules més planeres: fer que a través de la lectura la població tingués accés a una promoció professional i personal que revertís en el progrés del conjunt. Aquesta orientació és la mateixa que, en un pla superior, persegueix Balaguer quan esdevé president del Consejo de Instrucción Pública (1886), òrgan governamental a nivell estatal creat dins del que ara en diríem un macroministeri de Foment que englobava obres públiques, agricultura, indústria, comerç, educació i cultura. Diuen els historiadors que la segregació d’aquest organisme, en un primer moment encara dins del macroministeri, és en gran part fruit de la tenacitat de Balaguer.
Un segon element que ens pot ajudar a contextualitzar la Biblioteca Museu Balaguer és la voluntat, mai reeixida en aquest cas, que fos també acadèmia de la Corona d’Aragó, veritable obsessió del Balaguer historiador. En canvi, sí que la institució acull l’esperit de l’ala més progressista de la Renaixença literària catalana, representada pel mateix Balaguer. És sabut que aquesta tendència no va tenir la força de la més conservadora i tradicionalista (Torras i Bages, Verdaguer) dins del moviment de recuperació de la nostra literatura culta. I que, de fet, no és fins al moment del Modernisme (darrera dècada del segle XIX) que aquest corrent més avançat serà hegemònic (nucli intel·lectual de la revista titulada justament L’Avenç).
La importància de la Biblioteca Museu en la història de la literatura catalana del segle XIX —no debades conserva, per exemple, el manuscrit original de les principals novel·les de Narcís Oller— degué ser un dels motius de pes perquè Joaquim Molas i Batllori (1930-2015), primer catedràtic de llengua i literatura catalanes de la Universitat Autònoma de Barcelona encara sota el franquisme i formador d’una generació sencera de professorat de la matèria, decidís donar la seva biblioteca i el seu arxiu personal, cabdals per a l’estudi de la literatura catalana del segle XX, a la BMVB.
Vistes la intenció fundacional i la rellevància de la Biblioteca que apadrinem, no és balder que la relacionem amb altres biblioteques que, també al segle XIX, van tenir les mateixes o similars pretensions. Pensem, per exemple, en la Biblioteca Pública Arús, al passeig de Sant Joan de Barcelona, també vinculada a la maçoneria, o en la biblioteca del Centre de Lectura de Reus. Totes elles orientades a donar servei al conjunt de la població, no exclusivament a un públic burgès, com podria ser el cas de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès. Són, per dir-ho d’alguna manera, biblioteques privades amb vocació pública. Caldrà esperar a la política de biblioteques de la Mancomunitat, ja a la segona dècada del segle XX, perquè la promoció d’aquests equipaments culturals sigui plenament assumida per la iniciativa pública i es creï l’embrió del teixit territorial del qual encara ara som usuaris.
