Ha tingut lloc la segona conferència de tarda d’aquest curs, amb una participació destacable d’alumnat de Batxillerat i de professorat. En aquest cas, la xerrada va ser a càrrec d’en Ricard Llenas i Farràs, exalumne de l’institut que hi va acabar els seus estudis l’any 2010. Actualment, és guionista de programes com Col·lapse, que s’emet els dissabtes al vespre per TV3. Ens n’ha fet la crònica una alumna de 2n de Batxillerat.
LA TELEVISIÓ AVUI
Com es fa un programa de televisió?
Exemples de televisió innovadora arreu del món
En la conferència del 9 d’abril, Ricard Llenas ens va venir a parlar sobre la feina de guionista i dels nous camins de la televisió. I em vaig adonar que la televisió no és només per entretenir; també pot servir per fer pensar, per crear i per ajudar a canviar la societat.
Llenas ens va explicar com es crea un programa de televisió des de zero: primer es comença amb una idea pròpia o aliena, un concepte que tingui una línia clara. A partir d’aquí, cal saber vendre aquesta idea, formar un equip, dissenyar un plató i estructurar tot el contingut de manera atractiva i coherent. Una de les tasques més importants del guionista és imaginar com es desenvoluparà el programa, anticipar-se al que pot passar i convertir-ho en un guió visualment atractiu. El guió, en molts casos, es divideix per temes, i s’organitza mitjançant una escaleta on es detallen la durada, els participants i les càmeres implicades en cada moment.
Una de les claus és que la imatge sempre acompanya el contingut. Llenas ens va mostrar un fragment d’un programa sobre el franquisme on una àvia relatava la desaparició del seu pare. Després se la podia veure a ella però la càmera s’allunyava progressivament, transmetent la sensació de pèrdua i la quasi impossibilitat de trobar les cendres del seu pare probablement perdudes a la Serra de Pàndols, al que va ser el front de l’Ebre durant la guerra civil. Un exemple clar de com la imatge pot reforçar i donar profunditat emocional al relat.
També vam veure exemples de televisió innovadora arreu del món. Un dels més impactants va ser un programa que deia que no hi havia donants d’òrgans, per fer prendre consciència a l’audiència i provocar un canvi social real. En aquesta línia, es va mencionar Rocío: contar la verdad para seguir viva, una sèrie documental que va trencar esquemes explicant una història de violència masclista amb una força que potser un text acadèmic no hauria aconseguit.
Finalment, vam parlar de Generació D, un vídeo que grava les mateixes persones cada 5-9 anys per mostrar com canvien al llarg del temps i, alhora, perquè ens adonem de com canvia la societat. Aquest és un exemple clar d’innovació audiovisual per reflectir la transformació d’un país a través de les persones.
En síntesi, com ens va dir Llenas, hi ha un pacte implícit entre l’espectador i el creador: el compromís de fer una televisió que no només entretingui, sinó que també ens ajudi a comprendre el món on vivim.
Aroa Sánchez Caballero (2n Batxillerat C)
