Dins el museu, parets repletes de quadres amb escenes històriques, alguns paisatges i representacions de la societat. Una de les millors sales era una envoltada amb escons de fusta i el nom de tots els patrons de la institució i on també es trobaven els premis florals de Víctor Balaguer. Més endavant, hi havia peces arqueològiques d’altres països, la mòmia, que encara no ha cobrat vida, dues armadures de samurai, un tauler d’escacs extravagant, figures simbòliques, armes de metall…
Finalment, l’estada a la biblioteca de l’època, amb una olor peculiar a llibre vell, on l’Eduard i la Teresa es van convertir en historiadors. Analitzaven un manuscrit de fa gairebé quatre-cents anys, remenaven fitxes dins del catàleg de la biblioteca, ens mostraven un exemplar de Canigó amb una dedicatòria autògrafa de Jacint Verdaguer a Víctor Balaguer i la primera quartilla del segon volum de la Febre d’or escrita a mà per Narcís Oller.
(Crònica de Mireia Pomar Samarra, 1r B)
