BATALLA DE RECORDS
Vaig obrir els ulls. Sota la fosca nit en la qual em trobava. Sentia l’existència d’un ferro clavat en el meu petit cor de vidre.
Desconcertada, sense a penes alè, vaig començar a raonar: “El cas és que no hi ets, hi ets sense ser-hi, el cas és que sense ser-hi, no deixes d’aparèixer en la meva ment. El cas és que et trobo a faltar. ¿I per què se n’havia anat? No hi ets, i el que és pitjor, no m’és igual, i si poguessis tornar, hi seria avui i tots els dies que hi ha per venir.”
Sabia que tot desembocava en un final, però aquell final era massa precipitat per a mi.
En un tancar i obrir d’ulls, ja no hi era al meu costat. Volant com un ocell lliure, va arribar fins al més llunyà del cel. Enrere em va deixar marcat el meu camí, per poder aconseguir el millor de la meva existència. Era una ànima que desprendria perfum de lluita i superació. Era una ànima que desitjava el bé per a mi, abans fins i tot que per a ell mateix. I em van ensenyar a donar valor al que avui considero l’important, la vida.
Em vaig deixar embarcar en el món dels pensaments. Gràcies a ells vaig poder escapar de la realitat que tant mal em feia. La meva ment no parava de recitar: “I t’espero perquè ets tu el que necessitaves fugir, fugir del no-res, i entenc que no tornis, tornar a què, tornar a on, al no-res, al més absolut no-res, i encara que no puguis tornar, hi seré”.
I molt emocionada, agraïda… Recordava tot el que hi havia viscut junt amb ell, el meu avi. La meva ment dansava com les fulles caient d’un arbre en plena tardor. Podia apreciar el tacte de les seves mans, i les suaus melodies que es desprenien de la seva boca.
I ara que la seva vida ja s’havia acabat, jo m’embolicava en els somnis, pensant i cohibida, en la batalla dels records.
