TEMPUS FUGIT ET MEMENTO MORI
Observí aquell rostre ben conegut
De fina pell rosa, i plaent mirada
De joia i esperança, serà corcada
De ben segur, en el futur temut
L’únic cert en aquest el nostre mon
És que tard o d’hora de verms vianda
Esdevindrem, i ni olor de lavanda
Tan mòrbida ferum mai no la fon
Mai ningú no ha fugit de la mort
Qui ens espera durant nostra senda
Per dur-nos a misteriosa cloenda
Víctimes de la capritxosa sort
El temps converteix la més fina pell
En un quadre vil i decrèpit, rostre
Abans ple de vida ara ja no és mostra
De bellesa, ja no és formós, és vell
Per això hom ha de treure bon profit
De l’estada en les vitals contrades
Abans que ens cridi i arrossegats a l’Hades
Siguem i hom, per sempre, caigui en l’oblit
