Arracades de cireres
Una cirera cau amb dolçor i gràcia sobre el seu caparró, que és tan ple d’idees, tan ple de somnis, tan ple de vida! La cull amb la mà i se la posa sobre l’orella, com quan l’àvia en treu de postres i ella se les penja com si fossin arracades, i deixen anar una rialla innocent.
Aixeca el cap del llibre que llegeix, alça la mirada i observa el seu voltant amb curiositat. A la terrassa, prop d’ella, asseguts a taula, la mare xerra amb l’oncle. Diuen no sé què dels preus i parlen de política, coses de grans que no m’interessen, pensa. Més enllà, a les hamaques, ben a la vora de la piscina, els cosins grans juguen a videojocs amb els mòbils. Els petits, orfes encara de possessions tecnològiques, juguen a fet i amagar i s’empaiten, tot omplint el pati de rialles i crits. Al balancí del porxo, l’avi toca fluixet la guitarra a la Clara, la petita, mentre l’àvia la bressola. A poc a poc, en silenci, que dorm!, xiuxiueja l’àvia al Pere, que s’apropa corrent per fer un petó al front de la seva germaneta. Dins, a la cuina, el pare i les tietes riuen enfeinats mentre acaben de preparar el sopar. Des d’aquí, sota el cirerer, pot olorar la flaire del pastís de poma, que encara és al forn, i frisa per tastar.
Més enllà de les fulles, que li fan de refugi sota l’arbre, més enllà de la terrassa i el jardí, una finíssima línia perfectament horitzontal separa l’infinit mar platejat del gegant llenç que algú, d’amagatotis, ha pintat amb petits estels daurats. Una gran cara s’alça al cel somrient, i il·lumina amb el seu rostre i la seva mirada el petit món que s’estén sota seu. Avui hi ha lluna plena, i l’Alba està del tot segura que l’ha vist, reflectida a l’aigua, picar-li l’ullet. Si és que ja ho diuen, que a Vilanova som una mica llunàtics!
Fa aquella temperatura agradable de les nits d’estiu, la humitat exacta, el ventet fresc. Sota les bombetes antigues que il·luminen el pati, se senten les suaus notes de la guitarra, el repic de timbals de la cercavila que s’allunya, les divertides rialles de les criatures, les converses atrafegades dels adults. L’olor del gessamí es barreja amb la flaire del pastís de poma i la salabror de la mar. Al pit sent aquella càlida sensació de ser a casa.
Piquen al timbre, la tieta obre i apareixen la padrina i el Panxeta. Petons, abraçades; bup bup, fa el Panxeta; a taula!, crida el pare. Corren cap a l’assortiment de truites, croquetes, pa amb tomàquet i embotit. Abans de començar, els avis aixequen el got i somriuen tot dient com són de feliços de veure’ls a taula, junts, després d’aquests dos anys d’aïllament i solitud. I brinden pel compartir, i per la família, i per les llargues nits d’estiu sota els estels. L’Alba, fent ballar les seves sabatetes blanques, agafa una llesca de pa i la mossega amb delit. L’oncle serveix trossets de truita als nens i la tieta reparteix piruletes de pernil dolç i formatge. D’amagat, l’avi dona un trosset de formatge al gos, que salta i borda tot movent la cua alegrement.
Amb aquella mirada pròpia de la infància, l’Alba creu que els adults de la taula sempre parlen de coses avorrides. Amb ells se sent una mica com l’aviador del Petit Príncep quan ensenya el seu primer dibuix, que és clarament un elefant dins una boa, i ells li pregunten si és un barret! Per sort, no tots són així! L’àvia és un d’aquells adults que no s’obliden que, un dia, ells també van ser nens.
Quan l’Alba seu al seu costat, es converteix en les orelles més atentes per no perdre’s cap detall de les mil i una històries que aquella veu que tant ha viscut li explica. L’àvia sempre li diu que per viatjar al lloc més amagat del planeta i conèixer les cultures més llunyanes n’hi ha prou amb una bona història, amagada entre les pàgines dels llibres i les paraules que volen per damunt el seu cap. Quan li confessa que ha fet la volta al món diverses vegades, l’Alba posa els ulls com taronges i obre la boca. Que t’entrarà una mosca!, la renya l’àvia tot rient.
En acabar de sopar, el pare porta el pastís a taula. Quina oloreta!, pensa la nena de sabatetes blanques i ocells al cap. Li encanta la textura de la poma desfeta, la dolçor del sucre, la suavitat del pa de pessic. L’hem fet amb la recepta de l’avi!, anuncia la mare. L’Alba corre a buscar-ne un tros i li porta a l’avi. Com trobava a faltar aquests sopars d’estiu! Li fa una abraçada i quan torna, al seu lloc ja l’espera una tallada de pastís. Mmmm!, fa fluixet, el pastís de poma té un gust diferent quan es comparteix en família!
El rellotge de la cuina toca tres quarts de dotze, bup bup, ja és gairebé l’hora del castell de focs! Afanyeu-vos! Panxeta, vine! Pau, acaba’t les postres! Àvia, dona’m la mà! Va, padrina! L’Alba corre amunt i avall mentre els adults recullen. Vaaaa! Afanyeu-vos!
A poc a poc, gairebé empesos per la nena, surten del porxo i s’apropen a la barana de la terrassa. És gairebé mitjanit i el castell està a punt de començar. De sobte, una llum brillant il·lumina la ciutat i un fort so fa callar totes les converses. Silenci! El cel es pinta de llumetes de colors que peten amb una energètica melodia.
L’àvia apropa la mà a la seva neta, que és al seu costat i mira al cel bocabadada mentre assenyala les palmeres daurades. Després de molt de temps sense poder veure’s, aquesta és la primera nit d’estiu que passen junts, de blanc, com sempre, a casa els avis. En el silenci que espera la traca final, l’avi cull dues cireres del cirerer i les deixa caure suaument sobre les orelles de l’Alba. Ella el mira, observa el cel, contempla la família, sent el Panxeta bordar, i somriu. Avui, que porta arracades de cireres i vestit blanc, torna a ser 5 d’agost, torna a ser Festa Major!
