Jacint Verdaguer i Santaló, poeta i prosista, té dedicada l’aula de 4t ESO B.
Va néixer a Folgueroles, Osona, el 17 de maig de 1845 i va morir a Vil·la Joana, Vallvidrera, Barcelona, el 10 de juny de 1902.
Va ser un poeta i prevere català. És una de les grans figures de la Catalunya moderna. Poeta romàntic, unit a la generació de la Restauració de 1874, que durant la Renaixença torna a usar la llengua catalana en la categoria de llengua literària.
Va ser el segon fill de vuit, dels quals només van sobreviure tres. Els seus pares eren de classe humil però amb un bon nivell cultural. El seu pare, Josep Verdaguer i Ordeix era mestre i pagès i la seva mare, Josepa Santaló i Planas era una dona aficionada a la lectura i molt creient, va ser ella la que va encaminar al seu fill al camí literari i, alhora, al camí sacerdotal.
El 1855 comença els estudis al Seminari de Vic, on hi estudia durant quinze anys. Allà s’aficiona per la literatura. Al 1865, quan encara estava cursant els seus anys d’estudi, guanya dos premis de poesia als jocs florals de Barcelona per Els minyons d’En Veciana i A la mort d’En Rafael de Casanova. Aquell mateix any publica al periòdic Eco de la Montaña el poema de dos cants Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià i això l’ajuda a donar-se a conèixer entre el públic i a entrar en contacte amb figures importants com Milà i Fontanals i Marià Aguilò. Dos anys més tard, al 1867, funda l’Esbart de Vic, format per un grup d’estudiants interessats en la poesia.
El 1870 es ordenat sacerdot i enviat a una petita parròquia de Vinyoles d’Orís on comença a escriure el poema de L’Atlàntida. Un dia cau malalt i és enviat a Barcelona on hi està vuit mesos, allí veu els membres de l’Esbart de Vic i participa en tertúlies polítiques i tendències literàries. Aquell mateix any entra com a capellà de vapor de la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas. Als Jocs Florals de 1877 premien el seu poema L’Atlàntida, que rep un èxit extraordinari. En aquell moment comença la seva etapa de triomfs i prosperitat que dura aproximadament disset anys. A partir del 1876 resideix al palau dels marquesos de Comillas contractar com a capellà de la família i això el fa arribar a un públic de classe social alta.
El poeta, gràcies al seu prestigi i a l’ajut d’un membre de l’Esbart (Jaume Collell) decideix difondre els ideals de joventut. Publiquen textos, preparen festes i concursos literaris. Durant aquest temps Verdaguer escriu obres com Idil·lis i cants místics. També s’interessa per la poesia religiosa i escriu poemes com Lo somni de Sant Joan (1882) o Llegenda del Sagrat Cor de Jesús (1887).
Al 1886 arriba al punt més destacat de la seva vida literària amb la publicació de Canigó. És el seu segon gran poema èpic (després de l’Atlàntida) on rectifica els errors de l’anterior. S’inspira en el Pirineu català que va resseguir durant 5 anys. A més, aquest mateix any, el coronen a Ripoll com a poeta de Catalunya i viatja a Terra Santa a conseqüència de la seva crisi espiritual.
Encara que després d’aquest any segueix escrivint com podem veure amb la publicació de Pàtria (1888), el poeta viu en una profunda crisi espiritual on decideix dedicar-se més a les tasques eclesiàstiques que no pas a les d’escriptor cosa que el fa posar en contacte amb un grup d’exorcistes. Es aleshores quan entra en contacte amb la família Duran, formada per una dona viuda i dues filles a les que promet que no abandonarà. Finalment, després de la desconfiança per part dels marquesos de Comillas, decideix prescindir dels seus serveis com a capellà domèstic. A causa d’això es obligat a abandonar Barcelona encara que al 1895 hi torna a anar d’amagades on transmet un breu comunicat de justícia a la premsa. Un mes després, un tribunal eclesiàstic el suspèn de poder exercir les seves funcions i Verdaguer contraataca amb un seguit de cartes enviades a la premsa diària anomenades Un sacerdot perseguit, gràcies a les quals es publiquen aquests articles amb el títol Mossèn Jacinto Verdaguer en defensa pròpia.
El 1896 es publica el llibre Flors del Calvari i escrits i pamflets com ara Verdaguer reivindicat. A més, escriu La Pomerola. El 1897 publica a la premsa una segona sèrie d’articles encara més agressius que els de 1895. En els darrers quatre anys de vida, Verdaguer torna a l’activitat literària. Dirigeix algunes revistes literàries de tema religiós: “Lo Pensament català”, “L’Atlàntida” i “La Creu del Montseny; prepara nous llibres i participa en actes públics. Els últims llibres publicats en vida van ser: Santa Eulària. Poemet (1899), Aires del Montseny (1901) i Flors de Maria, aquest últim uns mesos després de la mort del poeta, el 10 de juny de 1902, a Vallvidrera. Va ser enterrat a Montjuïc enmig d’una manifestació que va acompanyar el poeta per la Rambla de Barcelona.
Laia Garcia (4rt C)
