Teresa Porredon: Tota una vida impartint docència

La Teresa Porredon ha estat durant molts anys professora del Departament de Socials al nostre centre. Ara, després de molts anys dedicats a la docència, es jubila. En Marc Cases de 2n de Batxillerat l’ha entrevistada per saber-ne més coses sobre ella.

Per què vas triar estudiar història i després fer de professora de secundària?

De fet va ser al revés. Jo volia ser mestra des de molt petitona, però l’argument era tan poderós com que m’agradava escriure amb guix a la pissarra. El per què d’història va ser molt puntual i a última hora, fruit d’una reflexió més adulta, quan m’adono després de COU que m’agrada molt la literatura i vec que no la puc entendre bé del tot si no sé més història de la que sabia en aquell moment. L’atzar va fer que no en sabés gaire, pels diferents professors que havia tingut o perquè no l’havia estudiat del tot bé.

Què és el que més t’agrada del fet de ser-ho?

M’agrada sobretot el contacte amb els alumnes. Pensar que pots incidir d’alguna manera en la seva formació és el que més em crida l’atenció.

Quants anys has estat a l’Institut?

Uns 10 o 15 anys, en diferents etapes. Vaig arribar aquí l’any 89, però he estat voltant intermitentment per nombrosos pobles i ciutats: Tàrrega, Lleida, Solsona, Calaf…

En quins aspectes creus que ha canviat l’educació d’ençà que vas començar?

Bàsicament la tecnologia. La manera d’ensenyar i les eines que utilitzem és el que més ha canviat, no obstant, la essència és la mateixa. Els adolescents dels anys 80 són els mateixos que els del 2000.

Després de tants anys al centre, què sents a l´haver de marxar?

Quan hi penso m’emociono. La veritat és que sento una mica de vertigen. No sé imaginar-me la vida de cada dia sense alçar-me a les 7 del matí i pensar en l’horari i les classes que em toquen. He sigut molt feliç treballant, he disfrutat molt. Em costa imaginar com seré feliç sense tots aquests alumnes que me n’han fet durant tants anys. Malgrat això, també sento tranquil·litat i pau ja que penso que he fet el que he pogut.

Què n’extreus de tots aquests anys sent professora, tant a nivell professional com a nivell personal?

Va una mica lligat. A nivell professional, ha suposat una actualització constant, és una feina que t’obliga a llegir, informar-te, tant com pel contingut com per les maneres en què has de transmetre allò que vols als alumnes. A nivell personal, m’emporto relacions humanes molt gratificants, molts companys i molts alumnes que m’han estimulat a trobar el sentit a la feina que feia.

Quin és el record o l’anècdota més satisfactòria que has experimentat aquí a l’Institut Antoni Torroja?

Tinc molts records. No et sabia especificar, en tot cas, la idea global és un record molt entranyable.

Se sap que tens certa experiència com a traductora. Per què vas començar? En quin idioma? I què has traduït?

M’agradava molt el francès. En aquells temps feia cursos, viatges… En un moment determinat tinc una persona que em coneix i sap que aquest cuquet de barallar-me amb les paraules sempre m’ha fascinat. Sorgeix la possibilitat gràcies a una editorial petita, que ara s’ha fet molt gran, de traduir un llibre en què no troben ningú que s’hi vulgui ficar per la dificultat històrica que comporta, sobretot. Aquesta persona em proposa traduir un llibre anomenat Les croades vistes pels àrabs. Clar, un tema que sempre has explicat des de la perspectiva i la visió cristiana, diguem, tenir la possibilitat de llegir documents autèntics de cronistes àrabs sobre com viuen l’assetjament dels cristians, vaig trobar que era necessari, bonic i indispensable de traduir. M’hi vaig llençar i va tenir molt èxit. D’aquí van anar venint d’altres editorials. Jo només em posava una condició: que els llibres fossin relacionats amb la història. A l’editorial els deia que no hi hagués pressa. Vaig traduir Les presons de la miseria, Cròniques d’un altre món, El vents dels khazars i, l’última, és una novel·la que em fa moltíssima il·lusió i que es diu Un llarg diumenge de prometatge, ambientada a la França Atlàntica durant la 1a Guerra Mundial.

Quant temps tardaves a traduir un llibre?

Podia passar-hi entre dos i sis mesos. Tenia una taula amb tots els diccionaris estesos, i tot i ser una feina molt lenta i solitària, m’ho passava molt bé, la veritat.

Tens la intenció de reprendre aquesta activitat?

No ho crec, ja que va molt lligat al fet que ja et coneguin. I ara hauria de fer-me conèixer una altra vegada, i em produeix una certa mandra.

L’educació pública catalana està, actualment, en el punt de mira, sobretot des de Madrid, que critiquen l’objectivitat i la neutralitat dels docents. Què en penses?

Em ve al cap una dita popular molt nostra: Qui mal pensa mal fa. Per tant, si a Madrid malpensen dels docents deu ser perquè són ells qui practiquen aquesta subjectivitat i manipulació de la historia, segurament. Estic convençuda que aquí el que fem és explicar el més objectivament possible la realitat i els fets. Crec que és més aviat un problema de base. No parlem ni el mateix idioma ni ens podem entendre. Les paraules més elementals no volen dir al mateix aquí que allà. Ells per força veuen que, si expliquem la història de Catalunya, estem manipulant. Nosaltres, per exemple, a 2n de Batxillerat, expliquem la història d’Espanya però també la de Catalunya. No obstant, ells sí que ignoren el que ha succeït aquí. No sé com els hi podríem fer entendre. Crec que tenim esquema mental molt diferent. Sempre he fomentat l’esperit crític, donant tots els documents i eines de totes bandes als alumnes. Una altra cosa és que el docent, com a persona, no sigui neutre, que això és un aspecte diferent al l’objectivitat. Els alumnes han de saber de quin peu calço, vull ser el més honesta possible.

Com creus que la teva assignatura, història, té incidència en la construcció ideològica de l’alumne?

Bastant, vull creure. Ha estat un dels sentits de la feina i de l’assignatura. Per descomptat crec que serveix per ser agraïts amb el passat. És necessari estimular aquest aspecte, reconèixer amb gratitud que el que tenim ens ha estat regalat. D’altra banda ser més conscient del que tenim, per poder tenir una capacitat d’anàlisi més àmplia. No obstant, no en el sentit d’adoctrinar com es diu des de Madrid, sinó per ser capaços d’elaborar el vostre propi discurs a partir de tota la informació proporcionada. Ara bé, si em pregunten si he adoctrinat, la resposta és sí. He adoctrinat valors com l’esforç, el treball, la llibertat, la responsabilitat, cap a aquest camí sempre.

En què es basarà el teu futur més pròxim? Quines fites o metes tens plantejades per al teu futur?

No he fet mai gaires plans. Ara potser menys. No sóc molt conscient que tindré tot un dia lliure per a mi. El que penso és que tinc tres netes i un net preciosos, i m’hi dedicaré més. Poder llegir, anar al gimnàs, reprendre uns estudis de piano que havia fet quan era joveneta i estar amb els meus, són els meus principals objectius. Tanmateix, no em penso deslligar de la comunitat en què estic ni del país en el qual visc. Per tant, com diu Espriu, des d’allà on estigui, em mantindré fidel, per sempre més, al servei d’aquest poble.

Teresa, moltes gràcies per tot i molta sort!