A l’institut importem literatura quilòmetre 0 de dos autores del grup Onada edicions: Victòria Cid Centelles i Marta Tena.

Victòria Cid va tractar qüestions emocionals al grup de 1r d’ESO E amb una mostra de textos autobiogràfics del llibre recentment publicat Simplement, jo i que està assolint molta repercussió als mitjans de comunicació catalans. Prèviament l’alumnat va poder treballar una sèrie d’activitats per tal de conèixer l’autora i el seu llibre que us presentem en este enllaç i també us afegim un fragment del llibre (pàgina 115):

Les malalties mentals encara són tabú a la nostra societat. A vegades no es comprèn que es demane ajuda quan es té un atac d’ansietat. Sempre dic el mateix: quan a un diabètic li recepten insulina és perquè té una deficiència d’aquesta hormona, que és l’encarregada de transportar el sucre a les cèl·lules. Ningú no ho qüestiona i es respecta. Doncs, en el cas de la depressió, hi ha deficiència d’un neurotransmissor; per tant, el medicament aporta aquesta deficiència. Per això, s’ha de normalitzar el fet de prendre pastilles per millorar la salut mental.

Quan anava a la psiquiatra, sempre em preguntava: «Ja et prens les pastilles?». I hi afegia: «Sobretot no les deixes!».
Jo no entenia gaire bé per què sempre m’ho deia. Em va explicar que molts pacients les deixaven quan començaven a trobar-se millor. Aquest no era el meu cas, perquè mai no m’havia trobat tan bé des que havia començat el tractament.

D’altra banda, Marta Tena, autora de la Sénia, va presentar a 3r ESO C el seu llibre On és la meva llengua? també publicat recentment a Onada edicions i que tracta, a través d’una història distòpica, la possibilitat que una llengua desaparegue de cop i volta. Els alumnes van poder gaudir de la xarrada, ja que estan immersos de ple en temes sociolingüístics com la substitució lingüística, llengua minoritària i minoritzada, consciència lingüística, etc. Vegem un fragment del llibre (pàgina 140):

Les cartes… he de guardar-les i custodiar-les com si fossin un gran tresor! Quan vaig dir, de forma inconscient, a la Dana que teníem un tresor no sabia fins a quin punt ho eren. He estat llegint-les durant les darreres nits. N´hi ha de la meva àvia al meu avi datades abans de casar-se, quan ella encara residia a París i ell a Barcelona. Són cartes d’amor que, en algun moment, m’han envermellit d’imaginar la Charlotte escrivint aquelles paraules tendres al seu nòvio, al qual jo ja vaig conèixer com un home gran i seriós, però amb un cor enorme. Aquestes cartes estan escrites bàsicament en francès, la llengua materna d’ella, que l’avi Miquel dominava perfectament. Ja només per això són valuosíssimes, perquè suposen una prova irrefutable de l’existència d’una llengua diferent al worldès, però també perquè fan referència al desig que tenia d’aprendre català, la llengua de la ciutat i del país que serien els seus en casar-se… Fins i tot hi ha algunes expressions de comiat o amoroses, com Fins aviat, amor meu i T’estimo.