Aquest dissabte 12 de març a la plaça 1 d’octubre les alumnes Carla Rodríguez, Carolina Esteban i Paula Raya de 3r d’ESO van participar en l’acte organitzat pel col·lectiu feminista “les Muixes” en representació de l’institut Els Alfacs.

El nom de “les Muixes” s’inspira en Angelina Sans. La periodista Andrea Capilla ens explica la història d’aquesta dona rapitenca avançada al seu temps en l’article “La història de la Muixa, una rapitenca empresonada per roja i feminista” publicat al Setmanari de l’Ebre el 8 de març del 2021. Reproduïm l’article sencer d’Andrea Capilla:

“Angelina Sans va ser una dels més de dos centenars d’hòmens i dones de la Ràpita dels Alfacs -nom que va rebre el municipi des de finals de 1936 fins a principis de 1938- que van ser jutjats per mitjà de procediments sumaríssims d’urgència amb“cert regust venjatiu”. En aquell moment es perseguien, segons detalla el llibre La Ràpita en temps de guerra de l’historiador Josep Pitarch “totes aquelles persones que havien format part del comitè antifeixista, dels membres dels ajuntaments republicans, dels milicians, dels que van marxar voluntaris al front, dels funcionaris de diferents organismes, dels responsables sindicals, dels que estaven en camps de presoners i en batallons de treballadors, entre d’altres”. “Durant els set anys previs a la Guerra Civil, ma mare va ser presidenta de la secció de dones del Sindicat Agrícola de la UGT, el que seria ara una entitat social”, detalla Àngela Zaragoza, la filla més petita de Sans. Esta societat, que comptava amb més de mil afiliats i tenia una junta totalment femenina, servia per a ajudar aquells que ho necessitaven, detallava la mateixa protagonista, en l’única entrevista en què va participar, publicada l’any 1986 a la Revista Ràpita. “A la mort d’una membre se li captava per al taüt, als malalts els compràvem els medicaments, quan una dona tenia una criatura li pagàvem tot… Quasi totes érem gent pobra i d’esquerres”, afirmava Sans i així ho recorden la seua filla Àngela, i neta Pilar Muñoz.

Angelina Sans va ser una dona avançada per a l’època en què vivia, activa dins la societat i la política, fent valdre la veu femenina, i va protagonitzar la portada de la revista Companya, el 7 de juliol de 1937, on apareixia dalt d’una barca, amb un marbre a les mans, acompanyada del títol “Aquesta dona de la Ràpita dels Alfacs aprèn a pescar per a mantenir els seus fillets quan el marit se n’haja d’anar al front”.Segons conta Àngela Zaragoza, al seu costat, entre les dones que apareixen hi havia l’anarquista Frederica Montseny, la primera dona ministra d’Espanya durant la Segona República i una de les figures cabdals del moviment llibertari català. “Les altres dones eren de Barcelona que van vindre perquè li donéssem una explicació de les pesqueres”, deia la protagonista a la Revista Ràpita. Després d’això, la van convidar a donar una conferència a Barcelona, motiu per què va tornar a sortir a la revista Companya amb un micròfon al davant. Estes imatges, juntament amb altres càrrecs, van ser les proves que la condemnarien a presó. 

La Muixa estava casada amb Camilo Zaragoza Esteve (1900-1980), regidor de l’ajuntament anomenat del“Front d’Esquerres”des de l’octubre del 1936 fins a l’abril del 1938. Camilo Zaragoza va exiliar-se a França amb la resta de membres de la Corporació Municipal, tot i que després va estar empresonat a la Punxa de Tarragona. Sans tenia 37 anys quan la van jutjar i tres fills: Pilar, de 12 anys, Camilo, de 9, i Joan, de 4. “No vaig viure aquell moment en què ma mare va entrar a presó, perquè jo vaig nàixer després -el 1945-, però mons germans van patir molt i van haver de viure amb la iaia, ja que el meu pare es trobava exiliat a França i després empresonat”, explica Àngela.

“Primero piensa en la anciana/ de los nevados cabellos/ que cuida de tres tesoros/amados de sus sueños, / en el esposo querido que tanto ansia por verlos / se halla tras unos muros/ con los mismos sufrimientos”. Este és només un fragment dels molts poemes que va escriure Angelina Sans durant el temps que va estar empresonada, primer a Vinaròs, després a Saragossa i finalment a Saturradan (Guipúscoa). Uns poemes que la seua filla petita no ha pogut llegir mai “perquè ma mare va escriure sobre tot el que va viure i s’ho va passar molt malament. No puc llegir-ho perquè em poso a plorar”, conta emocionada Zaragoza. 

Gràcies als avals de gent del poble i els informes bons dels testimonis locals, Sans va ser alliberada després de tres anys.  En tornar al poble, juntament amb el seu marit, que també havia sortit de la presó, moltíssima gent va anar a rebre-la. Una rebuda agredolça, perquè duia el seu fill menut en braços “i no em coneixia”, relatava a la revista local entre llàgrimes la protagonista. 

Després d’estos anys convulsos, Angelina Sans no va vincular-se més en política. “Tenia molta por i no volia recordar aquells temps”, afirma Zaragoza. L’única de la seua descendència que va anar posteriorment a les llistes d’ERC municipals va ser la  filla gran, Pilar Zaragoza, que va morir el 2015.

“No ha sortit ningú més amb esta iniciativa”, assenyala la neta de la Muixa, Pilar Muñoz, que recorda la seua àvia com una persona “molt reflexiva, amb molts consells, sempre disposada a ajudar els altres, i a l’estar allunyada dels seus, em va transmetre la importància de mantenir la unió familiar”.

Havent aclarit d’on prové el nom d’aquest col·lectiu feminista rapitenc, la col·laboració de l’institut va consistir en una lectura conjunta d’un poema de Maria-Mercè Marçal, “Avui les fades i les bruixes s’estimen” que s’inclou a la tercera part de Bruixa de dol publicat el 1979 després que la poeta rebés el premi Carles Riba per Cau de llunes (1977).

Tot seguit, cadascuna va llegir un relat de La pols dels dies de Carme Cruelles relacionat amb temes d’igualtat. En concret, Carla Rodríguez va llegir “Brillant”, un relat íntimament vinculat amb una entrevista de Víctor Amela a “La Contra” de la Vanguardia on la cantant Buika es “despulla” i assegura el maltractament psicològic que va patir de ben petita: “Ets negra, ets rara, ets lletja, ets dolenta, ets maldestra, no faràs res”.

“Brillant”, del llibre La pols dels dies de Carme Cruelles

Carolina Esteban va llegir “Un test” que fa referència al famós compendi establert per la il·lustradora i escriptora nord-americana Alison Bechdel que serveix de base per saber si una pel·lícula presenta trets masclistes o tot el contrari. Al llibre de relats, apareixen dues dones i porten una conversa marcada pel simbolisme i la ironia.

“Un test” del llibre La pols dels dies de Carme Cruelles

Paula Raya va fer la lectura de “Micromasclisme” l’últim relat de La pols dels dies basat en un cas real d’assetjament a través de les xarxes.

“Micromasclisme” del llibre La pols dels dies de Carme Cruelles

Us afegim també l’entrevista completa de Buika i informació addicional d’Alison Bechdel:

 

 

En la tira còmica The Rule d’Alison Bechdel, un dels personatges femenins diu que només accedeix a veure una pel·lícula si aquesta compleix les condicions següents:

1. A la pel·lícula hi surten com a mínim dos personatges femenins.
2. Aquests personatges han de parlar l’una amb l’altra en algun moment.
3. Llur conversa ha de tractar sobre quelcom que no sigui un home. Aquesta regla no està restringida a les relacions romàntiques, sinó a qualsevol conversa que impliqui un home (p. ex., dues germanes parlen sobre el seu pare).Una variant del test exigeix que, a més a més, ambdues dones siguin personatges amb nom.

Si s’apliquessin a la inversa (és a dir, als homes), aquestes tres simples regles donarien com a resultat que pràcticament totes les pel·lícules estrenades acompleixen el requisit per als homes. Per altra banda, si s’aplica segons el seu disseny original, resulta sorprenent la quantitat de pel·lícules que no superen el test.