Això comença a ser un vici: afegir-me a les sortides que fa la Meritxell amb els alumnes de 2n de Batxillerat. Primer em convidaven, ara “m’apunto” jo mateixa. Aquest dilluns hem anat a la plaça del Diamant. Hem anat al lloc i a les seves pàgines, la Meritxell ens hi porta per poder llegir amb el decorat adient, el que s’escau, el que acompanya i hi afegeix valor a l’obra.
Som un institut de Gràcia. No podem llegir La plaça del diamant sense posar els peus allà on varen ballar per primer cop la Natàlia (quan encara era la Natàlia) i en Quimet. Trobar-nos a 10 minuts dels escenaris de la novel·la i visitar-los, anar-los a cercar, fer un treball de l’obra que inclogui aquests llocs li dona consistència i credibilitat. Son el punt de connexió entre el passat i el present, entre la ficció i la realitat.
I vàrem fer un tast: la lectura del primer capítol on la Natàlia per l’art de la manipulació d’en Quimet, passa a ser “la Colometa”, la mateixa noia però encotillada en un altre nom, que acabarà sent un dels personatges més coneguts de la nostra literatura. Feia fred, les paraules de la lectura marxaven amb el vent que bufava amb força, les veus s’esmorteïen en la grandària de la plaça immortalitzada ja per sempre més per l’obra…I nosaltres érem allà, ballant amb ells i posant els ciments de l’obra que s’anirà llegint a la classe. Els sorprendrà, les revoltarà, els farà conèixer les ombres i les llums de l’època, però sobretot, descobriran a la dona que ens relata la seva història com si fora la veïna de dalt que ha baixat a fer el cafè i necessita explicar el seu dia a dia,
les seves preocupacions i mancances, la seva pèrdua, els dubtes,… I nosaltres escoltarem la seva ignorància, la innocència, les seves pors i ens alegrarem dels seus petits triomfs. Agafats de les seves mans anirem a una altra Barcelona, coneixerem una altra manera de fer, de veure i viure la vida empesa per les circumstàncies que ofeguen, obliguen i que sempre t’acaben dient: “ Si ets al ball, hauràs de ballar”.
No tenim cap dubte que gaudiran de la lectura i que, també per a ells, acabarà sent un personatge entranyable i recordat. Novament, un plaer haver-los acompanyat.
Fins la propera!
Carme Pardo
