Com va ser viure durant el franquisme? Quin record en tenen els nostres avis? Com podem recobrar la memòria històrica des de l’art? En aquest projecte els nois i noies de tercer d’ESO han creat des de zero una peça teatral inspirada en el testimoni dels seus avis i àvies, cuidant i enaltint la complexitat d’un procés creatiu on totes i tots, des del desenvolupament del seu rol, han estat imprescindibles.
Aquí s’exposen els guions teatrals de cada un dels tres grups, que són el producte de la seva mirada sobre el món, la història dels seus avis i àvies i el seu treball. Podreu accedir a la seva lectura tot seguint els enllaços que trobareu a continuació, així com també hi trobareu les fotos recollides del procés creatiu en aquest enllaç.
Alçar la veu: el guió teatral dels i les alumnes de 3rA.
Accés al guió teatral d’Alçar la veu
En el principio
Si he perdido la vida, el tiempo, todo
lo que tiré, como un anillo, al agua,
si he perdido la voz en la maleza,
me queda la palabra
Si he sufrido la sed, el hambre, todo
lo que era mío y resultó ser nada,
si he segado las sombras en silencio,
me queda la palabra.
Si abrí los labios para ver el rostro
puro y terrible de mi patria,
si abrí los labios hasta desgarrármelos,
me queda la palabra
Blas de Otero
Quan només quedi la memòria: el guió teatral dels i les alumnes de 3rB. 
Accés al guió teatral de Quan només quedi la memòria
No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra, ni a la nada.
A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.
Miguel Hernández
Quan s’ajuntin els camins: el guió teatral dels i les alumnes de 3rC.
Accés al guió teatral de Quan s’ajuntin els camins
Jo no estimo la por, ni la vull per demà,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m’agrada el somrís
d’un infant vora el mar
i els seus ulls com un ram d’il·lusions esclatant.
I si canto trist
és perquè no puc
esborrar la por
dels meus pobres ulls.
Jo no estimo la mort
ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m’agrada el batec d’aquell cor que, lluitant,
dona vida a la mort
a què l’han condemnat.
Lluís Llach
