Aquest any, els nois i noies de 6è hem escrit un conte per al dia de la Castanyada.
Demà, dimarts 31 el representarem davant dels nens i nenes de l’escola. Per si voleu fer una ullada, aquí el teniu.
La recepta perduda de la Castanyera
Hi havia una vegada una castanyera molt vella, molt vella que vivia al barri del Raval. Quan va arribar la tardor, la castanyera estava molt malalta, però així i tot, volia fer panellets i vendre castanyes i moniatos.
De cop i volta, es va adonar que tenia un problema. No era capaç de recordar la recepta dels panellets. Recordava que l’havia escrit en un paper, però no el trobava. On estaria el paperet dels panellets? Va remenar tota la casa: el sofà, el llit, totes les coses la cuina… Fins i tot va anar a buscar a un racó secret on a vegades, amagava petits tresors. I res, la recepta no apareixia enlloc. La pobra castanyera es va posar molt trista.
Uns dies abans de la Castanyada, va arribar a la casa de la castanyera, el president de la tardor. Era un senyor alt i ben vestit que s’encarregava d’organitzar les festes de la tardor a tota la ciutat de Barcelona. Era molt misteriós i seriós i ningú mai l’havia vist riure.
El president de la tardor va convidar a la castanyera a un concurs de panellets que havien organitzat pel dia de la Castanyada. I clar, la vella castanyera va dir que sí que aniria. Això si, com que encara no havia trobat la recepta de panellets, i no era capaç de recordar com es feien, no tenia molt clar que guanyés el concurs.
La tarda del dia de la Castanyada es va celebrar el concurs de panellets. La Castanyera, 5 nens, una bruixa i un pallasso eren els participants del concurs. A més, hi havia 2 jutges que s’encarregaven de valorar els panellets dels diferents participants.
Tots els participants estaven fent els panellets ben contents i nerviosos, menys la pobra castanyera que encara pensava on estaria la seva recepta. Això si, la castanyera tenia ben clar que necessitava, ametlles, sucre i pinyons. Així que almenys podria fer uns panellets senzills i ben bons que agradessin al jurat.
Quan el jurat va començar a tastar els plats, la castanyera estava ben preocupada per veure què dirien.
Van tastar els panellets de la bruixa, que eren ben grossos i plens de xocolata. El jurat es va posar molt content i no va deixar ni un.
Els panellets del pallasso, no els hi van agradar gaire, ja que feien més por que gana de menjar-los.
I després, estaven els panellets dels 5 nens, que eren molt semblants als de la Castanyera. De sobte, un dels membres del jurat, va posar cara d’estar molt sorprès i li va comentar a l’altre que aquells panellets li recordaven molt a uns que havia tastat de petit, però no recordava on.
Tots dos membres del jurat van coincidir que eren boníssims, si els hagués fet la iaia d’una gran família de cuiners.
La castanyera, ben sorpresa, va demanar tastar els panellets dels 5 amics. I va rebre una sorpresa: aquells panellets tenien el mateix gust que els de la seva recepta secreta. Com haurien esbrinat aquells nens la seva estimada i secreta recepta de panellets?
Molt preocupada, la castanyera els hi va dir als membres del jurat i també al president de la tardor, que aquella recepta era seva. El jurat va preguntar al grup dels 5 amics, però 4 d’ells van dir que la recepta era del Marc.
El Marc molt avergonyit i més vermell que un tomàquet, va confessar que havia robat la recepta secreta de casa de la castanyera i que per això aquells panellets eren tan semblants.
El pallasso, la bruixa, els membres del jurat, el president de la tardor i els 4 amics del Marc es van posar molt tristos en veure que un nen havia robat a la Castanyera. Per això el Marc, plorant molt, va demanar perdó a la castanyera davant dels altres. La Castanyera que estava molt enfadada, en veure com el nen plorava, va decidir perdonar-lo, ja que ella sempre havia sigut bona amb els nens.
Després, tots junts van celebrar la Castanyada, menjant-se tots els panellets que havien fet al concurs i ballant cançons típiques del dia de la Castanyada. I tots feliços i contents, van tornar l’alegria a la vella castanyera, que va recuperar la seva recepta secreta de panellets i com a agraïment els hi va donar moltes castanyes torrades d’aquelles que agafava a la muntanya i venia a la plaça de la ciutat.
De cop i volta, es va adonar que tenia un problema. No era capaç de recordar la recepta dels panellets. Recordava que l’havia escrit en un paper, però no el trobava. On estaria el paperet dels panellets? Va remenar tota la casa: el sofà, el llit, totes les coses la cuina… Fins i tot va anar a buscar a un racó secret on a vegades, amagava petits tresors. I res, la recepta no apareixia enlloc. La pobra castanyera es va posar molt trista.
Uns dies abans de la Castanyada, va arribar a la casa de la castanyera, el president de la tardor. Era un senyor alt i ben vestit que s’encarregava d’organitzar les festes de la tardor a tota la ciutat de Barcelona. Era molt misteriós i seriós i ningú mai l’havia vist riure.
El president de la tardor va convidar a la castanyera a un concurs de panellets que havien organitzat pel dia de la Castanyada. I clar, la vella castanyera va dir que sí que aniria. Això si, com que encara no havia trobat la recepta de panellets, i no era capaç de recordar com es feien, no tenia molt clar que guanyés el concurs.
La tarda del dia de la Castanyada es va celebrar el concurs de panellets. La Castanyera, 5 nens, una bruixa i un pallasso eren els participants del concurs. A més, hi havia 2 jutges que s’encarregaven de valorar els panellets dels diferents participants.
Tots els participants estaven fent els panellets ben contents i nerviosos, menys la pobra castanyera que encara pensava on estaria la seva recepta. Això si, la castanyera tenia ben clar que necessitava, ametlles, sucre i pinyons. Així que almenys podria fer uns panellets senzills i ben bons que agradessin al jurat.
Quan el jurat va començar a tastar els plats, la castanyera estava ben preocupada per veure què dirien.
Van tastar els panellets de la bruixa, que eren ben grossos i plens de xocolata. El jurat es va posar molt content i no va deixar ni un.
Els panellets del pallasso, no els hi van agradar gaire, ja que feien més por que gana de menjar-los.
I després, estaven els panellets dels 5 nens, que eren molt semblants als de la Castanyera. De sobte, un dels membres del jurat, va posar cara d’estar molt sorprès i li va comentar a l’altre que aquells panellets li recordaven molt a uns que havia tastat de petit, però no recordava on.
Tots dos membres del jurat van coincidir que eren boníssims, si els hagués fet la iaia d’una gran família de cuiners.
La castanyera, ben sorpresa, va demanar tastar els panellets dels 5 amics. I va rebre una sorpresa: aquells panellets tenien el mateix gust que els de la seva recepta secreta. Com haurien esbrinat aquells nens la seva estimada i secreta recepta de panellets?
Molt preocupada, la castanyera els hi va dir als membres del jurat i també al president de la tardor, que aquella recepta era seva. El jurat va preguntar al grup dels 5 amics, però 4 d’ells van dir que la recepta era del Marc.
El Marc molt avergonyit i més vermell que un tomàquet, va confessar que havia robat la recepta secreta de casa de la castanyera i que per això aquells panellets eren tan semblants.
El pallasso, la bruixa, els membres del jurat, el president de la tardor i els 4 amics del Marc es van posar molt tristos en veure que un nen havia robat a la Castanyera. Per això el Marc, plorant molt, va demanar perdó a la castanyera davant dels altres. La Castanyera que estava molt enfadada, en veure com el nen plorava, va decidir perdonar-lo, ja que ella sempre havia sigut bona amb els nens.
Després, tots junts van celebrar la Castanyada, menjant-se tots els panellets que havien fet al concurs i ballant cançons típiques del dia de la Castanyada. I tots feliços i contents, van tornar l’alegria a la vella castanyera, que va recuperar la seva recepta secreta de panellets i com a agraïment els hi va donar moltes castanyes torrades d’aquelles que agafava a la muntanya i venia a la plaça de la ciutat.
