Adaptació de l’article de Gemma Ventura Farré publicat a Catorze.cat 10/04/21
A l’escola qui ens parla de l’amor? De la llibertat? De la responsabilitat de ser qui som?
El dia 24 de març vam tenir la sort i el privilegi que vingués a l’escola la Lídia Pujol a compartir música i reflexions de vida amb els infants de Cicle Mitjà i Cicle Superior de l’escola.
…després d’adreçar-se a la companya del teu costat, et mira i et diu: “Leo, ensenya’m un moment la teva cara“. I tu t’abaixes la mascareta un segon, i ella: “Oh! Quin somriure, encantada de coneixe’t“.
Comença amb la cançó La mala reputació de Brassens (traduïda per Bel Olid) per parlar del que ens toca de prop:
“No em fico amb ningú, soc tranquil de mena, només vaig tirant, jo vaig fent la meva. Però la gent troba impertinent que facis ruta diferent.”
“Si tots els amics juguen a futbol i us diuen: ei, vine! però tu no en tens ganes, hi anireu?” I la majoria arronsa les espatlles. I diu: “Un bon amic és el que, si tu no tens ganes de jugar, et dirà: no passa res, fes el que vulguis, gràcies per dir-me el que pensaves”.
Se’ls obren els ulls i, pum, parla de l’amor. No hi ha amor sense llibertat: “És l’aventura de ser tu: ets una peça única, i des d’aquest prendre’t seriosament a tu mateix i dir sí quan vols dir sí i no quan vols dir no, si l’altre té una resposta que correspon al teu convit: uau, que bé!, i si no: gràcies per haver-me dit el que penses, m’hagués agradat que vinguessis, però que bonic que no deixes de banda el que vols fer per acontentar-me“.
I en pesco una paraula, coratge: “Quan volem fer una cosa a la nostra manera, som criticats. Cal tenir coratge. És important el que diuen els altres de mi, però encara és més important si jo em sento bé fent el que faig”.
“Heu de ser meva, set anys fa que vaig pel mar per vos donzella.” […] “Els amors no en saben pas, de reis i reines, si em voleu, m’heu de guanyar amb la tendresa.”
La Lídia els explica que quan li van demanar que cantés A la vora de la mar, però per acceptar-ho va haver de refer-ne el final de la lletra.
“Us fixeu en el que canteu? Perquè pot ser que repetiu lletres que si us paréssiu a pensar en el que estan dient, no hi estaríeu d’acord”. Seria el fonament del criteri: per què faig el que faig. Preguntant-nos-ho ens adonarem si som passius –resseguim el camí dels xais– o actius –agafem el cavall–. I pels qui diuen que la música no serveix de res, aquí en tenen la prova: per sobre de tanta norma, distància, asfíxia, la música eleva aquesta classe i ens dispara ben lluny, a un lloc des d’on podem veure com encapsulem el món i dir: mira, existeixen altres possibilitats, podria viure així o aixà. Parlo d’uns ulls elevats, que no tenen a veure ni amb el poder ni amb l’autoritat, sinó amb la perspectiva, i no només per dir-te que allà hi ha un segon camí, sinó perquè tu aprenguis a descobrir-lo sol.
“Un copo de nieve, una lluvia que llueve, un pensamiento. Un abismo entreabierto, una palabra callada, un lo siento, un paso sin huella, soy un camino que no tiene destino, una estrella apagada, así de pequeña soy yo, nada de nada“.
Escoltant el Nada de nada de la Cecilia que la Lídia ha versionat, infants petits que són tan grans. Que no som res, però som tant. Que hi ha tantes persones amb el nostre nom, però cap amb la nostra identitat. Que el pes de veure’t exclòs o marginat per fer un pas a la dreta i no a l’esquerra és aplastant, sí, però té recompensa: la sorpresa de trobar el que els altres no saben que existeix. Que a vegades ens fem grans, però el cos no acompanya l’esperit. Que brillar vol dir sentir-se viu, saber que som aquí per miracle. I que aquest miracle és una oportunitat perquè t’expandeixis, però sense haver d’empetitir ningú.
Que ets únic, sí, però el del teu costat també.
I que aquest és el repte: que tu siguis tu i que ell sigui ell.
MOLTES GRÀCIES LÍDIA!
Si voleu veure les fotos, cliqueu damunt de la imatge següent:
