Arriba un material nou. Són uns bastonets petits. No sabem pas perquè els farem servir però la mestra que els ha portat posa la mà dins de la panera i remena els bastonets.
Es veu que està ben enamorada del so que fan i, a partir d’aquí, comença a volar la imaginació.
I si els deixem caure a terra? Quin so faran?
I si els deixem caure sobre la taula? Sentirem el mateix so?
A partir d’aquí, les nenes i els nens comencen a dir ara un ara l’altre:
I si només deixem caure els gruixuts?
I si només deixem caure els prims?
I si els deixem caure tots de cop?
I es van fent totes les provatures sonores que som capaços d’imaginar tots junts.
Educar l’oïda a l’escolta de les petites coses, és un art difícil perquè el so és una matèria intangible.
Però no és pas impossible! Ara, la màgia només arriba quan passa un esdeveniment que captiva els cors de les persones.
En el moment que un d’ells va dir: –Aquest so em recorda la pluja!-, l’orella ja estava entrenada a escoltar les fineses d’aquest so misteriós i preparada perquè aparegués el SO del pal de pluja.
I en el moment que va sonar…
…tots ens vam quedar bocabadats i va aparèixer la màgia!
