REFLEXIONS PEDAGÒGIQUES DEL BELLAVISTA-JOAN CAMPS I GIRÓ

Abans de començar amb les reflexions pedagògiques de cada un dels apartats, creiem convenient justificar la participació del nostre centre en el Programa d’Acceleració per a la Transformació Educativa/Eines pel canvi.

Arrel de la necessitat de fer un canvi en el projecte educatiu i gràcies al turisme pedagògic que ens van permetre conèixer altres realitats educatives, es va presentar un projecte de direcció que pretenia donar resposta i donar un nou impuls a l’escola.

Per aquest motiu, quan se’ns va proposar formar part del Laboratori de Transformació Educativa com a centre facilitat, es va veure com una gran oportunitat que ens permetria assolir els objectius proposats en el nostre nou projecte.

Així doncs, el següent pas ha estat passar a formar part del Projecte d’Innovació, per continuar amb el nostre camí transformador de la nostra realitat educativa tot compartint experiències amb altres centres.

Dit això, anem amb les reflexions que ha realitzat el nostre Claustre. 

La clau de la millora pedagògica del centre es troba en la capacitat de generar complicitats entre els membres que formen part de la comunitat educativa: docents i personal d’atenció educativa i administració, alumnat i llurs famílies i empreses i entitats de l’entorn. 

En primer lloc convindria fer una diferenciació entre el que és liderar i el que és dirigir; entenent el primer terme com a presa de decisions i, el segon, com a aplicació de la norma. Dit això, el lideratge distribuït, que vindria a sera la presa de decisions conjunta, utilitza les potencialitats de tots i totes les professionals per donar-los unes responsabilitats sabent que les poden assumir (sempre en un clima de confiança i amb recolzament). 

Un cop entesos els diferents rols que té cada agent, cal treballar perquè els canvis realitzats perdurin en el temps i no estiguin supeditats a la persona que se n’ha encarregat. Per tal d’aconseguir-ho, serà molt important, fer-ho en base a les evidències i el compartir les experiències i les bones pràctiques. 

Cal tenir present que a les escoles hi ha projectes, mesures organitzatives… que funcionen molt bé. En aquest cas, caldrà potenciar aquestes fortaleses del projecte educatiu.

Per concloure el primer punt podem dir que: un bon líder fa emergir nous líders; l’empoderament de tutores, especialistes i personal de suport és la clau.

Sota el nostre punt de vista, cal trencar amb el tòpic que diu “cada maestrillo tiene su librillo”. En primer lloc perquè el coneixement ja no està, únicament, en els llibres ni en els docents i, en segon, perquè d’aquesta dita, al nostre entendre, se’n desprèn que la tasca docent és individualista i poc col·laborativa.

Creiem que la nova cultura docent implica treballar conjuntament per construir aprenentatges entre tots els membres de la comunitat educativa; obrir les aules, tot l’alumnat és de tot el professorat; compartir experiències per veure què ha funcionat, què no ha funcionat i per què no; cal assimilar la crítica constructiva com a element clau per a la millora trencant amb l’estigma de la crítica fiscalitzadora.

La nova cultura docent passa per una bona planificació de les activitats i una bona planificació de la seva avaluació formativa i formadora.

Està clar que l’alumnat es troba al centre i que el focus no ha d’estar en l’ensenyament sinó en l’aprenentatge; aconseguir que l’alumnat sigui competent és la finalitat i els continguts que es treballin serà el mitjà per aconseguir-ho.

Per últim, la nova cultura docent també passa per l’obertura de les escoles a l’entorn més proper. Fer que empreses, entitats, associacions… puguin entrar a les escoles o ens convidin a visitar-los.

Una escola és una organització que aprèn quan té la capacitat de canviar i d’adaptar-se de manera constant a nous entorns i circumstàncies a mesura que els seus integrants aprenen a materialitzar la seva visió. Cal aprendre i reaprendre constanment.

Hi ha quatre elements transversals claus que faran que l’escola sigui una organització que aprèn, són els següents:

1. El temps: És un element clau, cal fer les coses de manera premeditada i pensant. Cal desaccelerar per trobar espais en l’horari per parlar i reflexionar conjuntament.
2. Parlar de pedagogia: Cal posar en el centre del debat els temes pedagògics. Sovint dediquem moltes estones als protocols, les gestions i als traspassos d’informacions… i ens centrem poc en els temes realment importants.
3. La confiança: Cal un clima de confiança per poder dur a terme transformacions, innovacions i canvis. Cal permetre equivocar-se per seguir aprenent. L’assaig-error com a eina per a seguir avançant.
4. Les tecnologies: Cal fer-ne ús ja que les possibilitats que ens ofereixen són infinites.

Per altra banda, les set dimensions que es contemplen en una organització que aprèn són els següents:

1. Desenvolupar una visió centrada en l’aprenentatge dels alumnes. Una escola que posa l’alumnat al centre i en desvetlla el desig d’aprendre. És missió de l’escola fer de l’alumnat el protagonista dels propis aprenentatges.
2. Crear i desenvolupar totes les oportunitats de desenvolupament professional per tot l’equip docent i no docent. Dur a terme el desenvolupament professional dels docents a dins del propi centre, a les aules. És molt important investigar en el centre educatiu, elaborar evidències, saber què anem a canviar i veure si realment allò tindrà un impacte en el nostre alumnat.
3. Promoure l’aprenentatge col·laboratiu entre tots els membres del centre.
4. Establir una cultura d’investigació, indagació i innovació.
5. Implementar sistemes per a recollir i compartir coneixements.
6. Aprendre amb i de l’entorn i expandir el sistema d’aprenentatge. Una escola oberta que treballa amb el municipi, amb les entitats locals, museus amb les empreses. Un centre educatiu que s’obre a l’entorn i que es converteix en entorn d’aprenentatge; no en una capsa negra, sinó una peixera transparent.
7. Modelar i fer créixer el lideratge per a l’aprenentatge.

El que cal deixar de fer, en primer lloc, és repetir el mantra del “sempre s’ha fet així”. Durant molts anys ha funcionat ja que les escoles han anat tirant endavant amb resultats més o menys satisfactoris. De fet, hi ha docents que encara segueixen instaurats en aquesta premissa i s’hi senten còmodes. Ara bé, som molts els docents que ens hem adonat que la societat ha canviat i que no té sentit continuar amb unes metodologies que no s’adapten a aquests canvis emergents i constants. Cal, doncs, aconseguir que els docents surtin de la zona de confort per planificar i dur a terme propostes adaptades a la societat del segle XXI. 

Un altre aspecte que cal canviar és el de pensar que som mestres únicament del nostre grup-classe i el nostre alumnat és nostre i de ningú més. L’escola s’ha de convertir en un lloc de compartir experiències, projectes i també alumnat (tot i que en el darrer any la COVID19 ho ha complicat una mica). Cal que les escoles hi hagi el sentiment de pertinença de grup; treballem plegats per assolir un objectiu comú.

La darrera cosa que creiem que cal deixar de fer, que és molt concreta del nostre centre per l’organització que tenim, és fixar-nos en l’edat de l’alumnat. Cal valorar més el nivell evolutiu i maduratiu dels infants per fer propostes adequades a les seves necessitats i atendre millor la diversitat. 

Actuacions que podem fer:

• Més claustres pedagògics per unificar la visió.
• Saber fer bones preguntes indagadores que potencien el raonament i la investigació i que defugen la mera repetició de coneixements .
• Compartir bones pràctiques i fomentar la crítica constructiva sobre les mateixes (amics crítics).
• Fer de les evidències i un recurs per demostrar que els canvis que es proposen funcionen i et permeten avançar.
• Recuperar les docències compartides per aprendre les unes de les altres (la COVID19 ens ha limitat el recurs).
• Fomentar espais de cohesió i de benestar grupal, on l’equip docent d’una forma lúdica, crea connexions, complicitats, rialles.. i es sent membre actiu de la comunitat que en forma part.
• Aprendre a ser més resolutius i invertir més espais de temps en el que realment necessitem.
• Fomentar la motivació i reconèixer l’esforç i el treball dels professionals millorant així la seva autoestima i fent-los sentir més confiats per poder empoderar-se i ser uns bons líders pedagògics.
• Cal realitzar visites a centres de referència i formar part de xarxes educatives per seguir innovant en educació.