ENTREVISTA A L’ANNA DELGADO, ACTRIU DE MUSICALS

Quina sorpresa, la nostra! L’Anna Delgado, la mare d’un company de Cicle Superior, és actriu amateur de musicals!

Per tal que ens doni alguns consells, l’hem fet venir a l’escola i li hem fet una entrevista. A continuació en teniu la transcripció. A nosaltres ens va agradar molt poder parlar amb ella, esperem que la gaudiu igual que nosaltres.

JOFRE: Hola, Anna. Com segurament ja saps, el projecte que aquest curs fem al Cicle Superior és “FEM UN MUSICAL”. Ens interessa molt fer aquesta entrevista per saber més coses d’aquest gènere i per a que ens donis alguns consells. Per començar, ens podries dir el teu nom complet i la teva edat? Només si tu vols, no és obligatori…

ANNA: I tant ! Em dic Anna Delgado Barrau i tinc 38 anys.

GERARD: Per nosaltres ha estat una sorpresa saber que ets actriu de musicals. Ens pots explicar quan vas començar i com?

ANNA: Doncs vaig començar fa quatre anys, el 2018, perquè tenia ganes de fer teatre aquí, a Lleida. Jo havia fet alguna cosa de teatre quan vivia a Barcelona. Després de ser mare, un cop els meus fills han estat una mica més grans, jo necessitava trobar el meu espai i tenir una activitat per a mi. Vaig buscar un grup de teatre que fos amateur, no professional. Això vol dir que ho fem com a hobby, no ens paguen per fer això. Al començament no coneixia a ningú del grup però em vaig llançar a la piscina, en tenia moltes ganes. Va ser casualitat que es tractés de teatre musical, però a mi ja m’estava bé perquè m’agrada cantar i ballar.

JOANA: És el que volies fer de petita? T’agradaria dedicar-t’hi de forma professional?

ANNA: De petita mai em van donar l’opció de fer teatre. Estic segura que si ho hagués provat abans fins i tot m’hauria plantejat fer del teatre la meva professió. Almenys ho hagués intentat.

LAURA: Potser haguessis anat a l’Institut del Teatre, a Barcelona?

ANNA: I tant! M’hagués format per poder-ho intentar… m’agrada molt.

SAVINA: Ens expliques quina obra estàs fent ara? De què tracta?

ANNA: Mireu, aquesta és l’obra que estic fent ara… (L’Anna ens ensenya el guió). Es diu “El meu barri”. És la traducció al català de l’obra en anglès “In the hides”. Tracta sobre un barri de Nova York on hi viu molta gent llatina. Explica les coses que els passa a aquesta gent i com s’ha incorporat a una nova cultura, les seves expectatives… coses de la vida…

CLÀUDIA: Quin personatge fas?

ANNA: Faig un personatge que es diu Camila Rosario i tinc un negoci de taxis, juntament amb el meu marit. Sóc la mare d’una de les protagonistes.

CLÀUDIA: És el personatge que volies fer? O és el que t’ha tocat?

ANNA: És el que m’ha tocat, però m’agrada. Nosaltres no escollim els personatges, és el director qui ho fa. Segons els càstings, si el personatge ha de cantar molt o poc… el director t’encaixa en un o en un altre. A mi em va tocar Camila, però m’agrada molt aquest personatge.

IKER: Has fet altres musicals? Si és així, quin és el que més t’ha agradat fer?

ANNA: Sí, n’he fet dos més. Porto quatre anys, però ens va agafar la pandèmia i vam haver de parar, com tothom. En total tres. Però és molt difícil escollir. El primer, precisament perquè va ser el primer, va ser molt especial, tota una experiència. Vam fer “Canço de Nadal”, el típic conte nadalenc dels tres fantasmes, de Dickens. L’any següent vam fer ” Molt soroll per no res” que és una adaptació d’una obra de Shakespeare. En aquest vaig ser protagonista i li tinc molt d’afecte. En aquesta tercera m’encanta la música llatina i els balls… m’agrada molt també! No puc escollir…

ORIOL: Ara que ja sabem algunes coses de tu, ens agradaria demanar-te alguns consells. Per exemple, què puc fer per no tenir vergonya?

ANNA: La primera vegada que fas qualsevol cosa és normal tenir vergonya, sobre tot si és alguna cosa nova i no tens massa experiència. Però la vergonya es passa a mesura que ho fas i ho fas i ho fas… ho repeteixes i t’ho treballes. Un dia la vergonya desapareix.

LAURA: Si ens passa que se’ns oblida el guió, què podem fer? Alguna vegada has hagut d’improvisar?

ANNA: Sí, justament ahir, al passi de les set hi va haver un problema. Un company havia d’entrar a escena i no ho va fer… vaig haver d’improvisar! Em vaig saltar un tros del text i vaig començar més endavant del guió. No podia fer una altra cosa. Si et quedes en blanc ho passes una mica malament, però heu de tenir present que el teatre és un treball en equip. Quan et quedes en blanc, els teus companys s’adonen i normalment et rescaten, et treuen del bloqueig. Heu de pensar que el públic no sap el text. La majoria de vegades ni es nota.

CLÀUDIA: Llavors si se’ns oblida, no li pots dir al teu company “ara has de dir això…”?

ANNA: No, perquè si segueixes endavant el públic ni s’adonarà. En canvi, de l’altra manera tothom veu que al teu company se li ha oblidat el text. També li pots tirar un ganxo, dir-li una frase o un fer un gest que l’ajudi a tornar-se a posar en el paper, però ha de ser natural, no es pot notar gaire. S’ha d’estar molt pendent del grup, de tothom qui està a escena per ajudar-nos.

DARIA: I si un dia m’agafa un atac de riure? Què puc fer?

ANNA: A vegades els nervis et fan una mala passada. Però tranquils perquè no és habitual. Al final assajareu tants cops que allò que us farà gràcia al començament després es torna una escena més del guió. Sempre poden passar coses accidentals que et fan riure, però has de sobreposar-te i continuar endavant. Sense anar més lluny, en la funció del dissabte, hi ha un moment en que he de llençar un barret sobre una taula on hi ha un pastís de veritat. No havíem assajat mai amb un pastís de veritat, endevineu on va anar a caure el barret? Als meus companys els va agafar el riure, no s’ho esperaven, però es van girar una mica, van dissimular com van poder i vam continuar endavant.

ARLET: I si un dia hem de fer un petó? Hi ha algun truc per dissimular-lo?

ANNA: Això us preocupa, oi?

CLÀUDIA: És que a la Bella i la Bestia, que és el nostre musical hi ha una escena amb petó…

ANNA: Sí, hi ha trucs: girar-se una mica d’esquena i tapar-ho amb l’espatlla, fer el petó a prop dels llavis, sense tocar-se…

SAVINA: Tu n’has hagut de fer algun, de petó? T’ha fet vergonya?

ANNA: Sí que he hagut de fer petons… a l’obra “Molt soroll per no res” on era protagonista. No em va fer gaire vergonya, li va fer més vergonya al Gerard! És teatre! Sempre ho fas veure…

DARIA: Ens dones algun consell per preparar-nos millor el paper?

ANNA: Sí, i tant!  Mireu, us he portat uns textos. Són els guions de les obres que he fet. A mi em va molt bé subratllar les frases del meu personatge i em faig anotacions en llapis sobre alguna observació que m’ha fet el director: si ho he de dir en un to alt, o he de fer algun gest… Heu de treballar molt el vostre paper i repetir-ho moltes vegades. Al final, de tant repetir-ho, et surt automàtic.

DARIA: Però al guió et diu els gestos que has de fer o si t’has de moure d’alguna manera, oi?

ANNA: Normalment no… us he portat alguns guions mireu-los… us fareu una idea. A vegades hi ha acotacions del narrador o alguna petita anotació. Al final és el director qui et diu com ho has de fer.

LAURA: Mirar la pel·lícula ens pot anar bé, per agafar un model?

ANNA: I tant! Jo, si hi ha pel·lícula sempre la miro. M’ajuda a conèixer els personatges i la història.

SIRA: Com es prepara la veu?

ANNA: Hi ha tècniques per escalfar la veu. Jo en faig anar una en concret que em va molt bé. En una ampolla amb mitja alçada d’aigua, amb una canya una mica ampla o un tubet  de silicona, bufes sense que toqui al fons. Has de fer diferents escales. És un exercici senzill que mai us farà mal i va molt bé.

(Amb l’Anna fem alguns exercicis que ens fan riure una mica, però que segur que ens aniran molt bé abans de fer la funció)

JOANA: Com es trien els personatges? Us fan un càsting?

ANNA: Sí, efectivament, ens fan un càsting. A vegades el director ens proposa una improvisació, estem alguns companys en una escena i hem d’interactuar. També ens fa proves de cant, ens fa preparar una cançó. Un cop ja té l’obra escollida, fins i tot ens dona un tros de guió que t’has de preparar a casa i interpretar-lo un dia determinat.

SIRA: A nosaltres les professores ens han dit que ens faran una prova de selecció. Haurem de preparar un parell de personatges que ens agradaria interpretar. Ens pots aconsellar per fer-ho bé?

ANNA: Jo us aconsellaria que triéssiu un personatge segons les vostres expectatives. Si algú de vosaltres té moltes ganes de fer un personatge prepareu-lo molt bé a casa, que les mestres vegin que teniu ganes de fer-lo, que es noti que us esforceu… Un cop tingueu el text, cal que primer de tot l’entengueu per poder-lo preparar. El teatre no és només allò que diem, és també allò que fem i sentim, us heu de posar en la pell del personatge. Heu de fer com si fos veritat. Va molt bé assajar davant d’altra gent i repetiu, repetiu, repetiu…

GERARD: I si no t’agrada el personatge que t’ha tocat?

ANNA: Tots els personatges són molt importants. Al final t’acabarà agradant. A vegades hi ha personatges amb poc text però que tenen un pes molt important en l’obra.

KASSANDRA: Dues curiositats: Has de saber ballar, també? I es fan playbacks?

ANNA: Sí, nosaltres fem playbacks. Però també cantem en directe, sobre tot si és un solo. I ballar, sí és clar! Les coreografies són molt importants. Però no importa si en saps molt o gens, al final és moure’t amb la música.

GERARD: Com feu els decorats i el vestuari? Els feu vosaltres mateixos o us els fa algú?

ANNA: Depèn. Tot allò que puguem fer nosaltres, millor. Però hi ha coses que necessitem que ens les facin. Llavors contractem un escenògraf, que és una persona que es dedica a fer els diferents elements del decorat. Pel que fa al vestuari, cada personatge es busca el seu.

IKER: Suposem que per fer l’obra de teatre teniu un pressupost. D’on traieu els diners?

ANNA: Doncs de les entrades que venem. Al nostre grup ningú cobra res, ni el director. Només cobren les persones que contractem per a que ens facin algun servei, com l’escenògraf o el coreògraf. Allò que guanyem amb les entrades ho guardem per finançar l’obra de l’any següent.

SIRA: Aquesta pregunta crec que ja l’has contestat… et paguem alguna cosa?

ANNA: No, no… no em paguen res… però em compensa igualment.

ARLET: Què passa si el dia de l’obra algú no ve?

ANNA: Bona pregunta! O es busca un substitut/a o no es pot fer, s’ha de cancel·lar… A vegades hi ha algun personatge que no té un paper molt rellevant i se’n pot prescindir i pot fer la substitució. Penseu que de tant assajar, a vegades acabes aprenent-te tots els papers. Si ningú pot assumir el paper, s’ha de cancel·lar, a nosaltres ens va passar en una obra.

CLÀUDIA: Doncs aquí acaba la nostra entrevista. Moltes gràcies per resoldre els nostres dubtes i donar-nos tan bons consells. Però abans de marxar, ens cantes una cançó?

L’Anna ens va dedicar el solo que canta en l’obra que està interpretant actualment. Vam gaudir d’un moments molt agradables amb ella i no vam voler acomiadar-la sense donar-li un regal…