Fa 8 anys a l’escola Sant Llorenç de Guardiola de Berguedà vam decidir passar d’un treball centrat en assignatures i llibres de text a fer que l’aprenentatge basat en projectes fos l’eix central de la feina que hi fèiem. Aquest canvi no el vam decidir amb la intenció que els infants s’ho passessin millor o perquè estigués de moda, sinó per millorar la qualitat del seu aprenentatge. Això ens va portar a començar-lo a partir de l’avaluació, amb la intenció de crear un bon sistema d’avaluació reguladora (recollida i anàlisi de dades i presa de decisions que ajudin l’alumnat a aprendre de manera més significativa).
Aquest camí no ha estat ni fàcil ni clar, però sempre hem intentat trobar solucions a les dificultats que han anat apareixent. Creiem que, al llarg d’aquests anys, han estat diversos els factors que, malgrat les incerteses, ens ha fet mantenir la nostra idea: una proposta de canvi que va sorgir de la constatació que hi havia mancances en l’aprenentatge de l’alumnat, la dedicació de temps a crear un consens molt ampli en el claustre, la implicació de tota la comunitat educativa i el recull constant d’evidències que anaven demostrant que (amb encerts i errors) els resultats anaven millorant.
En aquest article expliquem l’evolució que hem fet i com hem intentat superar els entrebancs que ens hem trobat.
PRIMERS CANVIS: LES RÚBRIQUES I LES BASES D’ORIENTACIÓ
El primer que ens va preocupar quan vam iniciar aquest procés de transformació va ser que havíem de tenir clar què havia d’aprendre l’alumnat, ja que fins llavors aquesta informació ja ens la donaven els llibres de text i no calia que nosaltres la tinguéssim tan reflexionada. Així que vam fer una rúbrica de centre i vam concretar quins objectius, criteris d’avaluació i nivells d’assoliment havia de tenir cada competència en cada cicle.
A través de les formacions que vam fer, de les visites a altres escoles i de les reflexions a les setmanes pedagògiques que fem mensualment, vam introduir els primers canvis relacionats amb l’avaluació. Vam començar a utilitzar les bases d’orientació, i vam aprendre a distingir els criteris de realització i els criteris de qualitat. També va ser en aquest moment en el que vam començar a comprovar que les rúbriques de cada competència que anàvem elaborant perquè els infants fessin servir eren eines massa complexes i que potser només podria fer servir l’alumnat de cicle superior.
Una altra pràctica que vam adquirir de seguida va ser la de compartir els objectius amb els infants cada cop que començàvem un projecte o una sessió de treball. Però aviat vam observar que el fet que aquests objectius els decidíssim les mestres feia que l’alumnat no se’ls fes del tot seus, cosa que provocava que no hi dediquessin gaire temps a pensar-hi i, per tant, que la millora del seu aprenentatge fos limitada. Vam decidir buscar una alternativa perquè els infants fossin més conscients dels objectius que estaven treballant mentre feien les tasques a l’aula.
INICIEM LA PERSONALITZACIÓ DE L’APRENENTATGE
Això ens va portar a introduir les capses d’aprenentatge que, en poc temps, es van convertir en llibretes d’aprenentatge. En elles els infants van començar a recollir reflexions sobre el que volien aprendre, el que havien après i com ho havien après. Aquesta eina va permetre que l’alumnat fos més conscient dels objectius que estava assolint i de com ho estava fent, però també ens vam trobar amb que necessitàvem estones per compartir amb ells les seves reflexions per tal de poder treure més profit d’aquestes. Va ser per això que vam començar a fer tutories individuals.
Aquestes trobades van facilitar que, a partir de les reflexions, poguéssim plantejar objectius personalitzats per a cada infant (que a mesura que es fan grans es concreten més i, per tant, es revisen i modifiquen amb més freqüència). Pensem que la introducció d’aquests objectius personalitzats va representar un salt qualitatiu molt important en el procés de millora de l’avaluació que estàvem fent. Aquest element també va provocar un canvi respecte a l’ús de la llibreta d’aprenentatge ja que inicialment només l’omplien un cop per setmana, mentre que més endavant van passar a poder utilitzar-la en qualsevol moment en què decidissin que volien escriure-hi alguna cosa rellevant, la revisaven i omplien també a les tutories individuals i, en el cas de cicle mitjà i superior, vam mantenir la pràctica de destinar-hi una estona setmanal per a fer-hi reflexions.
Arribats a aquest punt ens va semblar que una bona millora podria ser que l’alumnat de cicle superior utilitzés les rúbriques de manera més habitual per tal de fer un seguiment més exhaustiu del procés d’aprenentatge dels objectius personalitzats. De seguida vam veure que això no era útil, ja que els obligava a haver de llegir massa i a necessitar massa ajuda per fer-ho, cosa que els desmotivava. Però seguíem pensant que a aquesta edat amb les bases d’orientació no n’hi havia prou per fer aquest seguiment dels objectius personalitzats mentre feien una activitat, i, per això, vam crear les autopistes.
Les autopistes són una eina més senzilla i autònoma d’utilitzar que parteix d’una base d’orientació a la que se li inclouen preguntes sobre els criteris de realització per tal de reflexionar sobre la qualitat de l’assoliment d’aquests. Les preguntes estan directament relacionades amb els nivells d’assoliment de les rúbriques i això fa que el seu ús suposi un progrés en aquestes. D’aquesta manera la rúbrica va passar a ser una eina que utilitzem puntualment i que permet anar valorant en quin punt d’aprenentatge es troben els infants, però que no necessiten anar consultant en el dia a dia de la classe, cosa que la converteix en una eina més eficient.
Un altre aspecte que també vam haver de modificar va ser l’ús que fèiem de la llibreta d’aprenentatge a cicle inicial, ja que vam observar que hi dedicaven massa temps i això la feia poc útil. Vam decidir utilitzar-la menys estones i introduir el diari d’aula com a eina comuna per a tot l’alumnat que recollia les reflexions individuals del que havien fet i el que havien après.
MÉS EINES DE REFLEXIÓ
A partir de cicle mitjà també vam introduir un nou instrument: la diana d’objectius. Aquesta pràctica la fem servir al començament de cada projecte per tal que els nens i nenes valorin quin és el seu nivell respecte als objectius que treballarem. A partir d’aquesta reflexió col·loquen les seves etiquetes en una diana i, en base al lloc on les han posat, creen ells mateixos els grups cooperatius del projecte de manera que en tots ells hi hagi persones que siguin expertes o hagin de millorar en algun dels objectius plantejats i així es puguin ajudar entre elles. Això fa que hagin de pensar en el seu aprenentatge, però amb un propòsit concret, en aquest cas crear els grups de treball.
A banda de la diana també vam començar a fer servir els cromos de reflexió i els tiquets de sortida. Els cromos, adaptats a cada cicle, els utilitzem com a base d’orientació per millorar les reflexions que es fan a les llibretes d’aprenentatge i que estan relacionades amb les propostes dels ambients. Els tiquets de sortida els fem servir a cicle superior i ajuden als infants a concretar millor el seu procés de metacognició. Estan dividits en 6 blocs: què vull aprendre, què faré per aprendre-ho, què he après, quines dificultats he tingut i com les he superat, com ho he après i per a què em serà útil el que he après.
EL PAPER DE LES FAMÍLIES
Com hem comentat a l’inici de l’article, tot aquest procés de canvi ha estat ple de dificultats que hem hagut d’anar superant sense deixar que ens fessin abandonar la nostra idea inicial. Una de les més importants de les que ens vam trobar va ser el canvi d’informes a les famílies. Vam passar de fer-los amb creuetes a fer-ne uns de qualitatius en els que redactàvem l’evolució personal i dels aprenentatges de l’infant.
Per millorar-los més encara, vam pensar que seria una bona idea que l’informe del 2n trimestre fos d’autoavaluació i que els infants utilitzessin diferents eines per transmetre què havien après fins aquell moment i com ho havien fet. De totes les transformacions que hem anat fent al llarg d’aquests anys, segurament aquesta va ser la que va suposar el fracàs més gran, ja que la gran majoria de les famílies no la van entendre. Afortunadament teníem (i mantenim) establerts amb elles canals de comunicació que ens van permetre valorar conjuntament la introducció d’aquesta pràctica i modificar-la.
Vam avançar al mes de novembre les entrevistes que habitualment fèiem al mes de gener, per poder fer una primera valoració de com havia començat el curs, però, sobretot, per explicar i consensuar els objectius personalitzats. Com que les famílies ja tenien informació respecte a aquests objectius, l’autovaluació que es van trobar al primer informe escrit (que vam endarrerir al mes de febrer) va ser més comprensible. A més a més vam modificar els instruments d’autoavaluació adaptant-los a cada cicle: rúbriques, bases d’orientació, àudios enregistrats d’entrevistes que fèiem des de les tutories amb cada infant per fer una valoració del seu progrés,… per tal que això també en facilités la comprensió.
I ARA QUÈ?
Hi ha molts aspectes en els que hem de seguir aprofundint i millorant i sabem que tornaran a aparèixer dubtes i incerteses, però pensem que el canvi que hem fet fins ara ha estat positiu. Tenim unes quantes evidències que ho certifiquen, però creiem que el que ho posa més de manifest és el comentari que va fer un infant de cicle superior (nou al centre) que estava fent una tasca que li estava costant:
“És que jo estic acostumat a que a l’escola d’abans em deien el què havia de fer i aquí m’ho feu pensar.”
Amb tots els errors que hem comès i els entrebancs que hem hagut de superar, si estem fent pensar als infants és que anem pel bon camí.