Avui és divendres. Però no un divendres qualsevol. Avui ens trobem per recordar.
Un 31 de maig de 1938, ara fa 77 anys, quan les vostres àvies i avis eren nens com vosaltres, a Granollers era dimarts. El dia començava com molts d’altres: anant a l’escola o a les fàbriques, fent cues per comprar. Els carrers bullien de gent amunt i avall.
Però el Granollers d’ara fa 77 anys, no era ben bé igual que el que coneixeu. Si féssim un viatge en el temps trobaríem un poble petit, amb fàbriques sorolloses, sense cotxes ni teles, amb més pagesos i menys botigues. La gent vivia en cases baixetes i en carrers estrets sense asfaltar. Però hi havia una cosa que encara el feia més diferent a com el veieu ara: LA GENT VIVIA AMB LA POR.
Feia més de dos anys que tota la gent de Granollers vivia la por que acompanya LES GUERRES. Una por que els feia amagar sota terra quan sonaven les sirenes, una por que no els deixava treballar ni anar a escola sense patir.
Aquell 31 de maig de fa 77 anys, a les 9 i cinc del matí, tothom va mirar el cel de Granollers. Cinc avions molt poderosos, que retronaven amb força, van deixar anar un carregament de bombes que en pocs minuts van fer tremolar tots els vidres, totes les pedres de la ciutat i el que és molt pitjor, van fer tancar els ulls de moltes persones per sempre.
És en record d’aquestes persones que, AVUI, tornem a mirar el cel, ara sense avions ni bombes. I el mirem perquè nosaltres, que som el futur, sempre tindrem present que aquell passat mai més es repetirà.
En record de les víctimes del bombardeig de fa 77 anys, ara llegirem un poema de la Mercè Busquet que va ser escrit entre molts dels que es van llançar en el bombardeig poètic de l’any 2006 i que diu així:
“Que no guaitin els ulls més guerres,
ni la fam dels pobles corqui els cors,
que aquest esperit ho proclami:
….. que la PAU hem de fer-la entre tots,
que els crits d’aquesta mà a tothom despertin
i que aquesta missiva s’escampi pel món.”.
Granollers, 29 de maig de 2015
