HISTÒRIA DE L’ESCOLA
L’escola Municipal Tres Pins va nàixer el curs 1984-85, com a conseqüència d’un llarg procés pedagògic que va tenir per fil conductor la normalització de l’ensenyament de l’alumnat sord. L’obertura de l’escola es va produir dins del procés de transformació de l’anomenat Centre Municipal Fonoaudiològic, centre específic per a l’educació d’alumnat sord.
EL CENTRE MUNICIPAL FONOAUDIOLÒGIC
L’edifici del Centre Municipal Fonoaudiològic, que és l’actual de Tres Pins, es va inaugurar l’any 1970 a Montjuïc, però l’atenció als nens sords per part de l’Ajuntament de Barcelona s’inicia fa més de 200 anys. Aquesta atenció va començar al Saló de Cent del mateix Ajuntament l’any 1800 i va prendre diversos enfocaments i emplaçaments en els anys posteriors: “Escola Municipal de Sord-muts” (1843), “Escola Municipal de Cecs, Sord-muts i Anormals” (1910), “Escola Municipal de Sord-muts”, a Vil·la Joana (1917) i a la Bonanova (de 1940 a 1970).
Aquestes experiències en l’educació dels infants sords tenien en comú que es desplegaven en l’àmbit de l’educació especial i, per tant, el currículum que s’hi desenvolupava era diferent al de les escoles ordinàries. També, l’abordatge educatiu es feia exclusivament en llengua oral. La llengua de signes, si bé es tolerava en determinades èpoques com a mitjà de comunicació particular entre els alumnes sords, no estava considerada com a llengua.
El Centre Municipal Fonoaudiològic, en els primers anys, acollia els alumnes d’arreu de la ciutat i rodalies en règim d’educació especial, des del moment del diagnòstic, 3-4 anys, fins als 17-18. El currículum que es treballava era específic i amb poca connexió amb el de la població escolar oïdora.
A més dels professors de sords que treballaven les àrees curriculars, on la llengua oral i el desenvolupament de la parla eren les prioritats, el centre comptava amb un equip de professorat especialitzat en tallers (impremta, confecció, ceràmica, …).
A finals dels anys 70, i dins del corrent que qüestionava l’ensenyament especial, el professorat del centre va impulsar una reforma de plantejaments que tenia com a objectius la integració escolar i la normalització acadèmica de l’alumnat sord. Aquests eren, en aquell moment, els dos eixos orientadors principals de l’acció educativa que coincidien en el temps amb les experiències d’integració dutes a la pràctica per altres institucions de sords de Barcelona i del país.
En aquesta línia, l’administració educativa municipal endegà, a començaments dels anys 80, un procés de transformació del Centre Municipal Fonoaudiològic.
Primerament, amb els professionals del propi centre, l’any 1982, es va crear el primer “Equip d’Integració” que estava format per logopedes itinerants que atenien les necessitats educatives dels nens sords integrats a les escoles de la seva zona i que pertanyien a la xarxa públiques de la ciutat.
En aquest context, conseqüentment, va aparèixer la idea de transformar l’escola especial, “el Fono”, en una escola ordinària d’integració preferent de sords, d’aquí sorgeix “Tres Pins” i es crea una nova escola pels nens oïdors del barri.
ESCOLA INTEGRADORA
A l’inici, al 1984, Tres Pins estava formada per:
- Una classe de Parvulari 4 anys, una de Parvulari 5 anys i una de 1r d’EGB; cadascuna d’elles amb 25 alumnes, dels quals un o dos eren sords.
- Unes 10 aules específiques formades per entre 6 i 9 alumnes sords que cursaven diferents nivells de l’EGB adaptada.
En la pràctica, les classes d’integració i les aules específiques s’articulaven com dues escoles que convivien en un mateix edifici. La llengua vehicular utilitzada pels alumnes sords era la llengua oral: catalana en les classes d’integració i castellana a les aules específiques. La llengua de signes (LSC), a la que encara s’anomenava “llenguatge mímic”, era tolerada com a mitjà de comunicació privat entre els nois i noies de les aules específiques i en les situacions en les que servia per a la resolució de conflictes.
Els alumnes sords integrats estaven a la classe ordinària amb el mestre tutor durant la major part de la jornada escolar. L’atenció específica a les seves necessitats educatives es limitava a una hora diària de treball de llengua oral a càrrec del logopeda. El model d’atenció era similar al que realitzava l’Equip d’Integració del “Fono”, és a dir, un o dos nens sords per aula i 4-5 hores d’atenció logopèdica setmanals bàsicament fora de la classe i individual.
La modalitat educativa de l’escola descrita anteriorment va començar a ser qüestionada per mestres i logopedes en els espais comuns de reflexió, coordinació i formació. En aquests espais s’analitzaven les necessitats educatives de l’alumnat sord i es promovia un model educatiu de caràcter constructivista. Tant en les aules d’educació especial com en les d’integració es constatava un lent desenvolupament de la llengua oral dels alumnes i un alt grau de desinformació, que comportava un accés lent i deficitari al currículum a més de dificultats relacionals i emocionals.
Partint d’aquesta situació un grup de professionals va iniciar la introducció de signes en el seu treball amb els nens sords com a mitjà de comunicació i com a vehicle d’ensenyament – aprenentatge. Es començava utilitzant els signes de la llengua de signes catalana (LSC) en el context d’un input bimodal: el discurs està organitzat segons l’estructura i la sintaxi de la llengua oral acompanyat i reforçat pels signes de la LSC.
La hipòtesi de treball era que una modalitat comunicativa signada permetria normalitzar la situació educativa dels alumnes sords ja que els donaria opció a poder participar i interactuar de manera natural, a copsar la informació i els continguts escolars i a generar llenguatge espontàniament. Les primeres experiències es van desenvolupar en les aules específiques on les problemàtiques abans esmentades eren més evidents.
La competència en llengua de signes dels docents implicats era, aleshores, baixa; sabien allò que els propis alumnes els ensenyaven i, a més, s’aplicava en modalitat bimodal. L’any 1988 s’organitzaren des del centre els primers cursos de LSC per a professionals i famílies interessades. L’any següent la institució contractà una persona sorda – mestra, logopeda i professora de LSC -, per ensenyar llengua de signes als alumnes implicats en les primeres experiències bimodals.
La incorporació del codi signat va tenir efectes positius que estimularen l’ampliació i consolidació dels aprenentatges. Des del primer moment va permetre que la relació entre els nois i els docents evolucionés de manera positiva i enriquidora. En els aprenentatges escolars va aparèixer una millora de l’interès dels alumnes per aprendre, donat que la modalitat signada permetia una major comprensió i una evolució en l’adquisició dels continguts del currículum respecte dels anteriors enfocaments. També va créixer el respecte i la interrelació amb els companys oïdors, els quals van redescobrir uns companys que aprenien les mateixes coses que ells, però mitjançant una modalitat comunicativa diferent.
L’enriquiment de les experiències bimodals i el procés de reflexió sobre la pràctica docent ens obligà a replantejar, però, una sèrie de modificacions en l’evolució de la modalitat. La creixent formació en llengua de signes dels professionals i, sobre tot, la coordinació amb professionals sords ens va fer adonar-nos que el bimodal era, possiblement, una estratègia útil en determinades situacions d’aprenentatge de la llengua oral i de la llengua escrita en tant que fa visible l’estructura interna de la llengua oral, però, donat que no és una llengua, no resolia molts dels aspectes plantejats en la nostra primera hipòtesi de treball en la què postulàvem la importància de l’adquisició primerenca d’una primera llengua de comunicació i representació.
ESCOLA MUNICIPAL TRES PINS: ESCOLA BILINGÜE
Així va prendre força el concepte d’educació bilingüe, l’ensenyament-aprenentatge de la llengua de signes i de la llengua oral, però no usant-les simultàniament. A l’escola augmentà el nombre d’alumnes atesos en modalitat signada i el nombre d’hores lectives de la docent sorda. També s’incrementà l’abordatge curricular des de la LSC i es va anar consolidant la figura logopeda-mestre de sords que interpretava i adaptava els continguts del currículum dins l’aula del grup-classe.
A finals del curs 1993-94 el CREDAC elaborà una proposta de concentració i agrupament d’alumnes sords en diverses escoles públiques de Barcelona. En aquesta proposta s’estableix que l’escola Tres Pins s’encarregui d’atendre l’alumnat sord que els responsables orientin cap a l’escolarització bilingüe en règim d’integració.
Per iniciar aquesta nova etapa d’escolarització bilingüe es va dissenyar la següent organització:
- Agrupament de nens sords (entre 3 i 4) en un mateix nivell ordinari, modificant l’oferta de places per a alumnes oïdors.
- Intervenció educativa coordinada entre els diversos professionals que participaven en cada agrupament:
- Mestra-tutor de l’aula ordinària: Responsable de tot el grup-classe.
- Logopeda-cotutor de l’agrupament: Intervenia a l’aula ordinària durant tot l’horari lectiu que l’agrupament compartia amb els companys oïdors. Havia de ser competent en llengua de signes amb les funcions de traduir, interpretar i adaptar tot el que succeïa a l’aula ordinària i actuava de professor de suport per als alumnes sords. Coordinava la seva intervenció amb el mestre tutor.
- Logopeda-professor sord de LSC: Intervenia únicament en grup específic, que podia ser flexible-internivell, i la seva funció era la de promoure l’adquisició de la LSC.Logopeda de treball oral: Responsable del treball específic del desenvolupament de la llengua oral (parla i audició). Actuava amb el nen individualment i en petit grup.
- Amb aquest disseny organitzatiu inicial, el setembre de 1994 es van crear dos agrupaments de 4 alumnes sords cada un, un a la classe de Parvulari 3 anys i l’altre a la classe de 1r de primària.En els següents anys van augmentar els agrupaments i van ampliar-se els ja existents. Era el començament d’un nou període en la història de l’escola municipal Tres Pins i del CREDAC Pere Barnils, caracteritzat per la recerca de respostes didàctiques i organitzatives en el camí de consolidar i millorar l’oferta pedagògica de l’escola bilingüe (Projecte Bilingüe 1998).
