Sona a Cinquè. La cançó d’autor

Mònica Calaf11/03/23  

MA LIBERTÉ DE GEORGES MOUSTAKI

EN CATALÀ PER MARINA ROSSELL I GEORGE MOUSTAKI

EN CATALÀ PER MARINA ROSSELL

OJALÁ DE SÍLVIO RODRÍGUEZ

“ESCOLTA-HO EN EL VENT” DE BOB DYLAN EUA
BLOWING IN THE WIND

ESCOLTA-HO EN EL VENT

COM UNA PEDRA DEL CAMÍ

LA NOVA CANÇÓ

La Nova Cançó va ser un moviment artístic que, en ple franquisme, impulsà una cançó cantada en català als Països Catalans. Va ser un gènere nou, diferenciat del cant coral, del cuplet o de les cançons de muntanya i de clares arrels franceses —Brassens, Jacques Brel, etc.— i articulat com a moviment entorn de la reivindicació idiomàtica i d’uns pressupòsits ètics de caràcter democràtic.[1] De forma paral•lela el Grup de Folk va reivindicar i difondre en català la música popular d’arrels anglosaxones.

L’ESTACA, DE LLUÍS LLACH

L’avi Siset em parlava

de bon matí al portal

mentre el sol esperàvem

i els carros vèiem passar.

Siset, que no veus l’estaca

on estem tots lligats?

Si no podem desfer-nos-en

mai no podrem caminar!



Si estirem tots, ella caurà

 i molt de temps no pot durar, 

segur que tomba, tomba, 

tomba
ben corcada deu ser ja. 

Si jo l’estiro fort per aquí 

i tu l’estires fort per allà, 

segur que tomba, tomba, tomba,

 i ens podrem alliberar. 

Però, Siset, fa molt temps ja,

les mans se’m van escorxant,

i quan la força se me’n va

ella és més ampla i més gran.

Ben cert sé que està podrida

però és que, Siset, pesa tant,

que a cops la força m’oblida.

Torna’m a dir el teu cant:

Si estirem tots, ella caurà… 



L’avi Siset ja no diu res,

mal vent que se l’emportà,

ell qui sap cap a quin indret

i jo a sota el portal.

I mentre passen els nous vailets

estiro el coll per cantar

el darrer cant d’en Siset,

el darrer que em va ensenyar.

Si estirem tots, ella caurà…



LLUÍS LLACH

Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948) és un músic,cantautor i escriptor català. Va ser l’últim component del grup dels Setze Jutges[1] i se’l considera un dels capdavanters del fenomen de la Nova Cançó.[1] Ha estat un referent no solament musical, sinó també intel•lectual de tres generacions.
Perseguit pel franquisme, als anys setanta va haver d’exiliar-se un temps a París.[1] Al setembre de 1979 va esdevenir el primer cantant no operístic que va actuar al Gran Teatre del Liceu per presentarSomniem.[2] El 6 de juliol de 1985, Llach va congregar 103.000 persones al Camp Nou durant la celebració d’un concert, el més gran fet mai a Europa fins aleshores.[1]
Entre el 1969 i el 2007, Llach va enregistrar 33 discs. La seva cançó més popular i més compromesa, L’estaca (1968), fou adaptada com ahimne pel sindicat polonès Solidarność fundat per Lech Walesa, i també es va convertir en l’himne oficial del club de rugbi Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà[3] i de la Revolució de Tunísia de 2011.[4]
El 2011 va crear la Fundació Lluís Llach al Senegal.[1] El seu llibre Memòria d’uns ulls pintats fou un dels més venuts de l’any 2012.[1] És un dels fundadors de l’Assemblea Nacional Catalana.[1]

 

LA SAMARRETA, D’OVIDI MOTLLOR

Jo sóc fill de família molt humil,

tan humil que d’una cortina vella

una samarreta em feren:

vermella.

D’ençà, per aquesta samarreta,

no he pogut caminar ja per la dreta.

He hagut d’anar a contracorrent

perquè jo no sé què passa

que tothom que em ve de cara

porta el cap topant a terra.

D’ençà, per aquesta samarreta,

no he pogut sortir al carrer,

ni treballar al meu ofici: fer de ferrer.

He hagut de, en el camp, guanyar jornals,

així la gent ja no em veia:

jo treballava amb la corbella*.

I dins de tots aquests mals,

sé treballar amb dues coses:

amb el martell i la corbella.

Gairebé no comprenc perquè la gent,

quan em veia pel carrer

em cridava: progressista!

Jo crec que tot això era

promogut pel seu “despiste”.

Potser d’altres, en aquestes circumstàncies,

ja haguessin canviat de samarreta.

Però jo, que m’hi trobo molt bé amb ella,

perquè abriga, i me l’estimo,

i li prego que mai no se’m faci vella.

* Corbella és la forma valenciana de dir falç

 

Biografia Ovidi Montllor

Fill d’una família de classe obrera de l’Alcoi de postguerra, era el més gran de tres germans. De caràcter malaltís, aprofitava per a llegir les obres que el seu oncle li havia deixat en exiliar-se. Encara no havia complert 12 anys quan va haver de deixar l’escola per les necessitats econòmiques familiars. S’hagué d’espavilar en el món laboral treballant en 36 oficis diferents[4] com mecànic, adroguer, venedor ambulant, obrer tèxtil, cambrer, pastor, picapedrer, reporter o comptable. Per combatre les desigualtats que havia observat, quan es traslladà a Barcelona el 1959 s’integrà al PSUC i després al Partit dels Comunistes de Catalunya.[5][6]

Cantant i poeta

Inicià la seva carrera artística en el món del teatre el 1965, el 1967 aprengué a tocar la guitarra de forma autodidacta i el 1968 començà a cantar professionalment i enregistrà el seu primer disc, La fera ferotge. Aquest disc el vinculà amb la Nova cançó i inicià diversos concerts amb Toti Soler.[5]
A partir del 1968, començà a interpretar poemes musicals d’autors com Vicent Andrés Estellés, Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Pere Quart, Josep Maria de Segarra, entre d’altres.[7] Açò, més tard, el relacionaria amb la Nova Cançó, un moviment artístic musical que va nàixer durant el franquisme i que pretenia impulsar la llengua catalana mitjançant un llenguatge reivindicatiu. La divulgació de l’obra de poetes catalans va ser una de les constants de la seva vida.[5]

Actor de cinema[modifica | modifica el codi]

El 1974, la seua carrera com a cantant i actor de teatre va fer un gir cap al cinema gràcies a la proposta de Francesc Betriu per participar en el film Furia española. I un any després participà a Furtivos, dirigida per José Luis Borau, un film que va haver de lluitar contra la censura i que aconseguí un gran èxit entre el públic i la crítica, que hi mostrà una opinió favorable. Després de l’èxit d’aquestes dues pel•lícules, el futur d’aquest actor novell semblava esperançador, però les seues següents interpretacions no gaudiren del mateix èxit. D’ací que la seua carrera com a actor de cinema semble no haver rebut el reconeixement que mereixia després de la seua brillant aparició sobtada en la pantalla gran. Els últims deu anys de la seva vida s’apartà del panorama musical per a centrar-se en el teatre, la televisió i el cinema

QUÈ VOLEN AQUESTA GENT? DE LA MARIA DEL MAR BONET

De matinada han trucat
són al replà de l’escala
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

El seu fill, que no és aquí?
N’és adormit a la cambra,
què li volen al meu fill?
El fill mig es desvetllava.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

La mare ben poc en sap
de totes les esperances
del seu fill estudiant
que ben compromés n’estava.

Dies ha que parla poc
i cada nit s’agitava
li venia un tremolor
talment un truc a trenc d’alba.

Encara no ben despert
ja sent viva la trucada
i es llença pel finestral
a l’asfalt d’una volada.

Els qui truquen resten muts
menys un d’ells, potser el que mana,
que s’inclina al finestral
darrera xiscla la mare.

De matinada han trucat
la llei una hora assenyala
ara l’estudiant és mort,
n’és mort del truc a trenc d’alba.
Què volen aquesta gent
que truca de matinada?

 

MARIA DEL MAR BONET

Maria del Mar Bonet i Verdaguer (Palma, Mallorca, 27 d’abril de1947) és una cantant mallorquina especialitzada en música tradicional, tant mallorquina com d’arreu del mediterrani. És també pintora i ha editat el llibre de poesia Secreta veu amb pintures pròpies.

Des de petita va aprendre cançons tradicionals de les Balears. L’any1967 arriba a Barcelona i comença a cantar amb Els Setze Jutges, important moviment de cantautors catalans amb els quals realitza les seves primeres actuacions. Aquest mateix any enregistra el seu primer disc ja amb cançons populars de Menorca.

El 1968 la censura del règim franquista li prohibeix cantar una de les seves cançons més conegudes: Què volen aquesta gent?. A principis dels anys setanta inicia a França, Dinamarca i Anglaterra les seves primeres actuacions a l’estranger. La seva carrera com a cantant la porta a visitar Suïssa, Veneçuela, Mèxic, Portugal, Polònia, Itàlia, Suècia, Alemanya, Grècia,Tunísia, als Països Baixos, a Bèlgica, la Unió Soviètica i el Japó.

Què volen aquesta gent?

Què volen aquesta gent és una cançó de 1968, composta per Maria del Mar Bonet amb la lletra d’un poema de Lluís Serrahima. El poema i la cançó foren escrits com a denúncia de la repressió política franquista. Arran d’un concert a laCova del Drac, la censura prohibí de cantar-la en recitals i que fos emesa per la ràdio. Per burlar la prohibició, algunes vegades amb èxit, hom la tornà a presentar[1] canviant-li el nom per A trenc d’alba o De matinada.
Història
Segons declaracions recents[2] de Maria del Mar Bonet i Lluís Serrahima, la cantant i el poeta decidiren de fer conèixer la mort de Rafael Guijarro, només apareguda en una breu notícia als diaris, però que -segons es deia- havia estat provocada per la policia en llançar-lo per una finestra de casa seva per encobrir un cas de violència policial. Colpits pel silenci públic sobre la qüestió, Bonet i Serrahima optaren per fer una cançó a tall de romanço, seguint l’esperit de La presó de Lleida oLa dama d’Aragó. La peça s’estrenà al Fòrum Vergés de Barcelona.

n’Gai n’Gai – Pol petit

Cesk freixas-La petita rambla del poble sec(lyrics)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>