El dissabte passat, 9 de desembre, hi va haver l’entrega del premi del concurs de contes de la Fira del Tió.
El conte, EL TIÓ ACOLLIDOR, sota el pseudònim de Motorista, va ser el guanyador de l’edició del 2023.
Enhorabona, Sebastià!
Era el primer dia de vacances, el dia 22 de desembre, estava molt nerviós perquè ja s’apropava el dia 25, que era el dia que fèiem cagar el tió. Ah, per cert, em dic Quim i visc amb el meu germà petit, el Martí, amb el meu pare Marc i amb la meva mare Txell.
Mentre estava a casa tapant el tió i preparant el plat amb el menjar, vaig veure arribar una família a la casa del costat. Van aparcar el cotxe al davant de casa. Era un cotxe vermell, no era gaire gran, tenia quatre portes, duia tot el sostre ple de paquets, i portava una matrícula
molt estranya. A més, el cotxe era vell i estava molt brut, semblava que venia d’un viatge molt llarg. A dins hi havia quatre persones i un gos que no parava de bordar. De fet, van ser els lladrucs els que em van cridar l’atenció i van fer que mirés a fora des de la finestra del menjador.
De sobte, la porta del conductor es va obrir i en va sortir una dona amb uns cabells de color castany i una mica ondulats. Anava vestida amb una dessuadora blava amb lletres grogues i un dibuix d’una papallona, a sota es veia que portava una samarreta negra i duia uns pantalons texans de color blau amb unes sabates blanques. Al costat, hi seia una àvia que va sortir del cotxe i vaig veure que tenia els cabells agafats amb un monyo, portava unes ulleres negres i rodones, anava vestida amb un jersei de llana de color granat, amb uns pantalons de xandall negres i unes sabatilles grises. Al darrere, hi havia una nena gran asseguda a la banda dreta, tenia els cabells negres ondulats i molt llargs, portava una dessuadora amb caputxa vermella, uns texans de color negre, uns mitjons de color blanc i unes sabates blanques i verdes. Un nen de la meva edat, uns onze anys, assegut a la banda esquerra, tenia els cabells curts, negres i també una mica ondulats, portava una samarreta grisa amb ratlles molt fines de color blau, un jersei verd agafat amb la mà, uns pantalons grisos de xandall i unes bambes granat. Finalment, al darrera també hi havia un gos blanc i tenia el pèl ondulat.
Van sortir del cotxe i vaig sentir que parlaven en un altre idioma. La mare va cridar el nen que tenia la meva edat i vaig sentir que es deia Jama. Van començar a treure les maletes i també a baixar les caixes que portaven a sobre del cotxe. Els nous veïns venien d’Ucraïna, escapant de la guerra, i el Jama no tenia cap amic encara. Cada dia, quan jo anava a entrenar vestit de futbolista, veia com, amb vergonya, em saludava des del darrera de la finestra i jo li deia adéu amb una rialla.
Per fi, va arribar el dia 25, el dia de Nadal i estava molt nerviós per què després de dinar faríem cagar el tió. Aquell matí em va passar molt ràpid, vaig jugar amb el meu germà i tots dos vam parar taula. El dinar va ser molt bo, hi havia conill a la cassola i, de postres, torró. Quan vam acabar, el Martí i jo vam recitar un poema, tots ens van aplaudir i ràpidament vam anar a l’habitació per començar a cantar nadales i fer cagar el Tió.
Mirant per la finestra vaig veure el Jama i vaig pensar que podria venir a fer cagar el tió amb nosaltres. Li vaig fer un senyal amb la mà i vaig baixar al carrer per convidar-lo. La seva mare em coneixia i sabia on vivia i, per això, el va deixar venir a casa. El meu germà i jo li vam explicar com vam poder en què consistia la tradició que faríem en aquell moment.
Tots tres, després de cantar les nadales, vam fer cagar el Tió. El Jama no entenia res però va saltar d’alegria al veure que, d’aquell tronc, en va sortir una pilota. Ara cada dia juguem a futbol al carrer i, de mica en mica, hem començat una bonica amistat amb la qual el Jama se sent molt ben acollit i feliç de tenir uns nous amics en aquesta vida nova, i nosaltres molt feliços de poder-lo acompanyar, acollir-lo i fer-lo feliç.
Molt bonic!