Els productes que conreem al nostre hort són:
ESCAROLA
Família:Compostes. Gènere:Cichorium. Espècie:endívia.
Orígen/Història: És originària de l’India i els egipcis i els grecs ja la consumien. Endívia és sinònim d’escarola que són les fulles completament blanques obtingudes per conreu forçat.
Conreu: Vol climes temperats, tot i que aguanta les baixes temperatures. Li cal ombra i un cert grau d’humitat. Li agraden sòls drenats, permeables i orgànics. Se sembren en planter i en lluna nova.
Propietats nutritives i medicinals: Les fulles d’escarola són la part comestible. És consumeix crua en amanides. És rica en vitamina A, en àcid fòlic i en zinc. És recomana especialment en casos d’afeccions biliars i obesitat.
Dites populars: D’escarola i carbassa amb poca n’hi ha massa.
RAVES
Família:Crucíferes. Gènere:Raphanus. Espècie:sativus.
Conreu: És la planta que creix més de pressa en un clima adequat. Pot passar només un mes des de la sembra fins a la collita. Sovint se sembra com a conreu intercalat, al llarg de quasi tot l’any i, pel seu cicle tant curt no s’adoba. No pot passar secades, ja que llavors pot tenir un gust desagradable.
Propietats nutritives i medicinals: Es consumeix cru o en conserva. És bo per al fetge, combat la sinusitis i la bronquitis. També va bé per a trastorn digestius de tipus funcional(digestió lenta i pesada) pel seu efecte tonificant.
Dites populars:Bo seria el rave, si es païa tot sol.
BRÒQUIL
Família:Crucíferes. Gènere:Brassica. Espècie:oleracea itàlica.
Orígen/Història: Era conegut pels romans al voltant de l’any 200 aC gràcies a les seves conquestes a les terres etrusques ( la Toscana italiana). Bròquil deriva del seu nom italià broccoli. Aquesta hortalissa no va sortir d’Itàlia fins que la famosa Catalina de Médicis ( precursora de les bones formes a les grans taules) es va casar amb Enric II de França al segle XVI. Des de Florència es van portar a París verdures com el bròquil, la col o la carxofa. Al nostre país és relativament recent la seva incorporació al mercat.
Conreu: És més rústega que la coliflor, especialment pel que fa a resistència al fred, en canvi no suporta la forta calor de l’estiu. Se sembra en viver des de mitja primavera fins a l’hivern i es trasplanta des de finals d’estiu fins a l’hivern; es cull de novembre a abril.
Propietats nutritives i medicinals: Té propietats anticancerígenes, antianèmiques, preventives de la gastritis i reductores de la funció tiroidal, amb efectes de reducció en úlceres d’estòmac i de la degeneració macular de la retina. Té un alt contingut en ferro, cloroofil·la i en àcid fòlic, Un dels desavantatges és que en ocasions provoca ventositats. És ideal per dones embarassades i gent gran. Els anglesos i irlandesos elaboren amb el bròquil budings i guisats amb fruites i cereals. Els francesos el cuinen en flams i terrines. A Itàlia fan sopes, cremes, salses per a la pasta… La nostra cuina ha obert les portes al bròquil i avui ja es fa servir en àpats, saltats. arrossos, gratinats, escabetxos o amanides.
Dites populars: Bròquil i arengada, menjar a tots agrada.
COLIFLOR
Família:Bracicaceae. Gènere:Brassica. Espècie:B.olearacea var. botrytis.
Orígen/Història:Antigament s’usava per tractar els mals de cap o els còlics. Avui coneixem la seva gran importància en la incorporació a la dieta.
Conreu: És reprodueix per llavors. Es tracta d’una planta anual, però es troba en el seu millor moment entre els mesos de setembre i gener al hemisferi nord, malgrat es por disposar d’ella tot l’any. La coliflor se sembla al bròquil perquè està emparentada amb ell.
Propietats nutritives i medicinals: La part comestible és el cap (la inflorescència) que pot ser blanca, groguenca, verda o violeta segons la varietat conreada. És un aliment amb poca aportació calòrica pel baix contingut en hidrats de carboni, proteïnes i greixos però és una bona font de fibra dietètica, vitamina B6, àcid fòlic, vitamina B5, així com altres vitamines del grup B i minerals com potassi i fòsfor. És diurètic. Un dels seus inconvenients és que pot produir ventositats. A la cuina es pot preparar al vapor, rostida, freixida, estofada o gratinada. és molt apreciada com a guarnició amb carns, acompanyada d’altres verdures com bròquil i pastanaga o formant part de sopes de verdures o l’arrós a la jardinera.
BLEDA
Família:Quenopodiàcies. Gènere:Beta. Espècie:vulgaris.
Origen/Història: La bleda és una planta silvestre, originària de les costes europees i autòctona també a l’interior de la península Ibèrica.
Conreu: Es pot sembrar tot l’any, excepte els mesos d’hivern si el clima és fred. En el conreu casolà se’n van agafant les fulles i es deixen sense tocar les del centre perquè es tornin a desenvolupar i poder collir fulles esglaonadament.
Propietats nutritives i medicinals: Es menja bullida, sofregida, sola, amb patates o altres acompanyaments. Les penques (el nervi central i el peciol de les fulles) de vegades s’arrebossen. Destaca pel seu contingut en provitamina A i en ferro. És digestiva, laxant i depurativa. Recomanada en casos d’obesitat i sobretot d’anèmia pel seu gran contingut en ferro.
Dites populars: Les bledes i la carbassa, més bé que el ventre, a la bassa.
PASTANAGA
Família:Umbel·líferes. Gènere:Daucus. Espècie:carota
Orígen/Història: Les pastanagues silvestres són plantes autòctones i molt comunes als països de la Mediterrània. Comuna a Europa meridional i al Pròxim Orient.
Conreu: La germinació és difícil ja que moltes llavors no són viables i el procés és molt lent. Necessiten ser desherbades de manera eficaç ja que les plàntules es desenvolupen inicialment a poc a poc. Es calen terres flonges i sorrenques per tal que l’arrel creixi adequadament. No hi pot haver pedres en el terreny ni massa fems, ja que aleshores les arrels es bifurquen. Floreixen durant la primavera i l’estiu.
Propietats nutritives i medicinals: Es consumeix crua, cuinada o en forma de suc. Des del punt de vista nutritiu, són importants per l’alt contingut en betacorotè precursor de la vitamina A i són baixes en lípids i proteïnes. Protegeixen la vista; per al bon funcionament de la retina i especialment per la visió nocturna. També afavoixen la pell. Té propietats antioxidants en prevenció de càncer i altres malalties.
Dites populars: Per Sant Nonat, la pastanaga s’ha d’haver sembrat.
COL
Família:Crucíferes. Gànere:Brassica. Espècie:oleracea.
Orígen/Història: És originària d’Europa i Àsia occidental. Antigament, les cols vivien prop del mar, cosa que explica que tolerin també les terres salades i seques.
Conreu: En els nostres climes temperats, es pot cultivar pràcticament tot l’any, encara que se sol fer a la tardor i l’hivern. Li agraden terres argiloses i calcàries. Té una gran resistència a les baixes temperatures. És millor utilitzar planter de compra el primer any, Es pot sembrar tant amb lluna nova com en lluna vella.
Propietats nutritives i medicinals: Es consumeix crua o cuinada. Les cols estan considerades com una de les plantes més efectives en la prevenció del cancer. És una excel·lent cicatritzant de la pell i de les úlceres gartroduodenals. També prevé de l’osteoporosis perquè és rica en calci.
Dites populars: Cada dia cols, amarga el brou.
FAVES
Família:Lleguminoses. Gènere:Vicia. Espècie:fava.
Orígen/Història: Procedeix de les regions tropicals d’Amèrica central i meridional. A casa nostra és la llegum més conreat des del segle XVIII.
Conreu: És una planta pròpia de terres més aviat fortes i argiloses. En climes temperats se sembra de setembre a novembre i en els més freds, al febrer, en lluna nova o vella. Es poden remullar les llavors 24 hores abans per tal que germinin més de pressa. Les faves són força resistents al fred, no el convé l’excés de calor i les sequeres els afecten negativament. És molt exigent pel que fa a l’aigua. No els calen aspres, a diferència de les mongetes.
Propietats nutritives i medicinals: Es mengen cuites, tot i que també es poden menjar crues i seques. Les faves són riques en ferro, i per tant van molt bé per l’anèmia.
Dites populars: Dona formosa, o fava o vanitosa. Quan la grua passa, sembra la favassa, i quan torna a passar, ja les pots cavar.
ENCIAM
Família:Compostes. Gènere:Latuca. Espècie:sativa.
Orígen/Història: Prové de l’Àsia central i meridional i del sud d’Europa, on es cultiva des de fa 2.000-3.ooo anys.
Conreu: Es poden sembrar pel setembre o a finals d’hivern, en lluna nova. La sembra es fa en un viver i es trasplanta un mes després. En general és una planta no gaire resistent al fred, si hi ha glaçades deixa les fulles vermelles. Exigeix sòls tous, permeables i orgànics. L’enciam nesessita aigua abundant per tal que creixi de pressa i sigui tendre (si passa eixut pot resultar amarg). Li va bé una mica d’ombra a l’estiu. Necessita molta mà d’obra per treure males herbes, adobar i lligar les fulles.
Propietats nutritives i medicinals: Es consumeix cru en amanides, entrepans…L’enciam cultivat a l’aire lliure és molt més ric en provitamina A, B i ferro que el cultivat en el interior, que és de fulles més blanques però amb menys nutrients. Una de les curiositats de l’enciam és que conté substàncies d’acció sedant i somnífer, fet que ajuda a conciliar el son i facilita la digestió, per això és bo menjar-ne per sopar.
Dites populars: Amb l’enciamet hi cau bé el traguet. Enciam i aigua beneita poqueta.
CARXOFA
Família:Compostes. Gènere:Cynara. Espècie:scolymus.
Origen/Història: L’origen d’aquesta planta és el sud d’Europa, incloent-hi la península Ibèrica.
Conreu: Planta vivaç que viu uns 4 o 5 anys (encara que s conreï un màxim de tres anys). Té un cicle vegetatiu molt adaptat a l’ambient mediterrani, ja que vegeta des de final d’estiu fins a l’inici de l’estiu següent i fa capces (carxofes) des del mes d’octubre i tota la primavera. No tolera gaire les glaçades i necessita molta aigua i adob.
Propietats nutritives i medicinals: La part que aprofitem, la carxofa, són el capítols florals abans d’obrir-se. Es menja cuita o crua. Per a usos farmacèutics se’n recullen les fulles del primer any de vegetació i després es dessequen. La carxofa conté hidrats de carboni i proteïnes en quantitats considerables. És colerètica (afavoreix la secreció de bilis), colagoga (afavoreix la sítesi de bilis), i hepaprotectora. Té un efecte diurètic i digestiu. Indicada en hepatitis arteoesclerosi i diabetis.
Dites populars: Amb diners carxofes, i amb paper milotxes.
CEBA
Família:Liliàcies. Gènere:Allium. Espècie:cepa.
Orígen/Història: Prové de l’Àsia central i es cultiva a tot el món des de molt antigament.
Conreu: Convé plantar-les a principis de tardor per tal que estiguin ben arrelades quan arribi el fred. Són molt adaptables i, sobretot, els agraden climes temperats, Els agrada la terra ben adobada i flonja. No necessita gaire aigua. Per començar a sembrar, anteriorment haurem d’haver treballat molt bé la terra perquè sigui ben fina. Les anirem regant segons les exigències de la planta, a la qual convé la terra humida però no mullada.
Propietats nutritives i medicinals: Es consumeix tant crua com cuita. Conté glucosa, sacarosa, hidrats de carboni i proteïnes. Les vitamines hi són presents, excepte la B12, tot i que en petites quantitats, igual que els minerals. Redueix el colesterol, és espectorant, prevé l’arteriosclerosi i el cancer.
Dites populars: De llavor de ceba, no en colliràs pebre. La ceba, al matí és or, al migdia, plata, i, al vespre mata.
ALL
Família:Liliàcies. Gènere:Allium. Espècie:sativum.
Orígen/Història: Originari de l’Àsia central, possiblement del del Kirguizistan (sud-est de Sibèria), des d’on es va estendre àmpliament per tota Europa, i des d’allà al continent americà per mitjà del conqueridors espanyols. Es cultiva des de temps remots a Europa i Àsia.
Conreu: D’octubre a novembre. Vol climes temperats i calorosos, tot i que és una hortalissa molt adaptable. Suporta bé el fred, però sense excessos. El sòl ha de ser sorrenc, permeable, lleuger, orgànic i sense estacament de l’aigua, ja que no li convé la humitat. No necessita gaire aigua. Per sembrar, cal desgranar les cabeces i selecionar les millors. Cal plantar-los en lluna minvant.
Propietats nutritives i medicinals: Les seves virtuts medicinals són conegudes des de molt antigament en moltes cultures. En general les característiques de l’all depenen de la riquesa del sòl on creix. L’all és antibiòtic, redueix el colesterol i és anticancerígen. També indicat contra l’arteriosclerosi, hiperlipèmies i hipertensió arterial. Típicament s’ha utilitzat per al tractament de durícies, berrugues, otitis i artritis, entre d’altres.
Dites populars: Tant put un all com cent cebes. El morter sempre fa pudor d’alls. Alls crus i vinet pur passen el port segur.
TOMÀQUET
Família:Solanàcies. Gènere:Sanum. Espècie:lycopersicum.
Orígen/Història: Originària de Sud-amèrica,dins la zona compresa entre el nord de Xile, el Perú i l’Equador, va ser a Mèxic on es va domesticar i cultivar per primera vegada. Va ser introduïda a Europa al segle XVI com a planta verinosa ornamental, però fins al segle XIX no va ser cultivada com a planta hortícola.
Conreu: És cultiva entre abril i maig. Se sembra en grana i se’n fa planter per trasplantar després, quan ja no hi hagi risc de glaçades. Vol climes temperats i calorosos. Exigeix sòls frescos, tous, profunds i assolellats. Pel que fa al reg, haurà de ser normal en la germinació i elevat posteriorment. Cal posar malles d’ombreig per evitar humitats, escalfades del sol i les pedregades. Cal posar a cada tomaquera una estaca i lligar-la perquè creixi cap amunt i evitar així que quan surtin els tomàquets toquin a terra i es podreixin per la humitat.
Dites populars: Pel març, vent a dojo i tomàquets cars.
PEBROT
Família:Solanàcies. Gènere:Solanum. Espècie:sp.
Orígen/Història: Planta d’origen sud-americà, el nom català deriva de pebre (gènere Piper) una espècia el gra de la qual s’utilitza i té un aspecte similar al del pebrot dessecat i mòlt.
Conreu: El conreu del pebrot es fa mitjançant planter. Se sembren les llavors entre febrer i abril, i al cap d’uns 60-90 dies ja es poden trasplantar a l’hort. Necessita sòls permeables i assolellats, i un clima entre temperat i calorós. La recol·lecció es fa de manera gradual, segons la maduresa dels fruits, entre el juny i el setembre.
Propietats nutritives i medicinals: Els pebrots es mengen crus o cuits. Són un dels ingredients essencials per a multitud de plats de la cuina mediterrània. Hi ha moltes varietats de pebrots:nyora, bitxo, pebrot del piquillo, pebrot del Padrón, pebre vermell etc.
API
Família:Apiàcies. Gènere:Apium. Espècie:graveolens.
Orígen/Història: És una planta procedent del Mediterrani, però també existeix en altres centres secundaris com el Caucas i la zona de l’Himalaia. Es coneixia ja a l’antic Egipte, però el seu ús com a hortalissa es va desenvolupar a l’edat mitjana i actualment es consumeix tant a Europa com a l’Amèrica del Nord.
Conreu: L’api és una herba bianual que floreix el segon any. L’època de floració va de maig a setembre. No tolera altes temperatures i vol un sòl tou,profund, orgànic, sense estancament d’aigua i assolellat. Es fa un planter i s’ha de conrear en èpoques en les quals no s’espigui per haver passat fred a l’hivern.
Propietats nutritives i medicinals: L’api és una planta medicinal de la qual se n’utilitzen moltes parts. Tota la planta té un efecte estimulant i s’ha utilitzat per al tractament d’estats de debilitat, estrès nerviós, ansietat i pèrdua de gana. També és diurètica. El suc d’api es recomana per el tractament d’inflamacions de tipus urinari i reumàtic, com pot ser artritis, cistitis i uretritis. De les llavors se n’extreu uns extracte útil per al tractament de la gota i l’artritis reumàtica.
Dites populars: Api, all i julibert qui més hi fa més hi perd.
LLIMONA
Família:Rutaceae. Gènere:Citrus. Espècie:Citrus limon.
Morfologia: És una arbre perennifoli, macrofaneròfit, de 2 a 3 metres d’alçada, de capçada arrodonida, amb les branques sovint espinoses, flexibles i amb punxes. L’arrel és un eix vertical amb nombroses arrel secundàries que neixen en desordre i el tronc és gruixut amb escorça grisa, llisa o aspra i brillant. Les fulles són simples. el·líptiques, coriàcies, de 5 a 10 cm, amb peciol poc o gen alat i amb el marge enter o lleugerament dentat, de color brillant per la cara superior i verd pàl·lid i clar per la part inferior. Les flors fan uns 3 cm, hermafrodites solitàries o formant inflorescències en raïm en les axil·les de les fulles. El fruit, la llimona o llima és de color groc pàl·lid, de forma ovoide amb mugró a la punta, d’uns 10 cm de llargada, amb una polpa sucosa dividida en grills (de 8 a 14), de àcid.
Orígen/Història: El llimoner és originari de les valls del sud de l’Himalaia, des d’on va ser importat pels àrabs a Europa. El llimoner era desconegut pels grecs i romans. El seu conreu no va ser desenvolupat a Occident fins després de la conquesta àrab, extenent-se llavors per tot el litoral meditarrani on es conrea en gran mesura, degut al clima, pel consum pròpi i d’exportació. El seu conreu i el seu consum es realitza en els cins continents.
Conreu: És un dels cítrics més sensibles al fred, per això és conreat intensivament més cap el sud que tarongers i mandariners. En canvi no li cal tanta calor durant l’estiu ja que els fruits no són dolços.És imprencisdible que el sòl estigui airejat perquè sinó les arrels es moren.Necessita gran quantitat de magnesi. Per créixer bé el llimoner ha de ser plantat en terres semilleugeres, riques en matèria orgànica, ph neutre i permeables. Necessita una temperatura d’entre 17 i 28ºC, no suporta gelades fortes ni massa vent. Té flors, fruits en formació i fruits madurs al mateix temps i es fan fins a tres collites a l’any.
Prpietats medicinals i nutricionals: Tradiconalment se li atribueixen nombrosos usos, concretament, al seu fruit, la llimona. És usada per prevenir l’acció dels virus i bacteris, tot augmentant les defenses de l’organisme. Activa els globus blancs degut al seu alt contingut en vitamina C. Ajuda a combatre infeccioms respitatòries, estimula les secrecions gàstriques, calma la gastritis, frena el v`mit i expulsa els paràsits intestinals. S’utilitza per tractar infeccions urinàries, gota, reuma, colesterol, artritis, gràcies a les seves virtuds diurètiques i depuratives. Tonifica els vasos sanguínis, ajuda a la circulació, rebaixa la hipertensió, combat l’arteriosclerosis i estimula la formació de glòbuls vermells. L’ús extren s’aplica per curar irritacions, úlceres, picadures d’insectes, herpes labials, acne i càries, fongs de les ungles i alleugerar els dolors del reumatisme. En gastronomia es fa servir tant la polpa de la llimona com la seva pell, sovint per aromatitzar o com a condiment.
TARONJA
Família: Rutaceae
Gènere: Citrus
Espècie: Citrus sinensis
Morfologia: El taronger és l’arbre de la taronja. És un arbre d’alçada mitjana, perenne, de copa gran, rodona o piramidal, de fullatge compacte, de tronc erecte i curt, amb fulles ovals d’entre 7 i 10 cm. de marge senceres i freqüentement estipulades i branques ususalment amb grans punxes. Té un epicarp replet de glàndules on esconcentren les essències. El mesocarpi és molt prim i eixut, de color blanc i l’endocarpi és molt gros i conté molta aigua. Les seves flors blanques ataronjades, neixen aïllades o en carrassos i produeixen una olor intensa. Són hermafrodites. La corol·la consta de 5 peces i 10 estams, tot i que podem trobar corol·les de 4 peces. El fruit, la taronja, és gros en forma de baia.
Orígen/Història: Els tarongers tenen el seu orígen a l’Índia, el Paquistan, Vietnam i el sud-est de la Xina i foren portats a occident pels àrabs. Algunes hipòtesis afirmen que les pomes d’or que Heràcles robà com a part de les seves proves del jardí de les Hesperèdides eren taronges.Els tarongers dolços van ser portats a Itàlia, Espanya i Portugal de l’Índia al segle XV. Hi ha diferents tipus de taronja dintre del conjunt de taronges dolces. Un dels tipus més comú és la taronja de València, la del nostre hort, que es conrea a ESpanya, Àfrica i Austràlia, aquesta variant és una de les més comercialitzades.
Conreu: El cultiu d’aquesta espècie forma una part important de l’economia de molt països, com els Estats Units (Florida i Califòrnia), la major part dels països mediterrànis, Brasil, Mèxic, el Paquistan, la Xina, l’Índia, l’Iran, Egipte, Turquia, Sud-àfrica. La trobem a regions de clima temperat i humit. Als Països Catalans en trobem sobretot al País Valencià on disposen de sistemes de rec molt moderns i el cultiu de la fruita és molt imporetant per la zona. Tot i que és un cultiu que necessita de regadiu no suporta l’excessiva humitat o embassament, la qual coda duria a la pèrdua de l’arbre. Les gelades prolongades per sota dels 0º repercuteixen principalment a la fruita tant en la baixa qualitat com en la seva pèrdua. A Catalunya, al Baix Ebre, també hi trobem importants cultius de tarongers.
Propietats medicinals i nutricionals: La pela o clofolla s’utilitza com amargant aromàtic per setimular la secreció gàstrica i la gana, com en casos d’alteracions gàstriques amb hipoaccidesa; també s’utilitza com corrector del sabor i els flavonoides de la pela de la taronja amargant té la propietat de potenciar les accions de la vitamina C. La flor s’utilitza només en medicina popular com a sedant suau en casos de nerviosisme i trastorns de la son; també s’utilitza com aromàtic i en perfumeria. La taroja té propietats vitamíniques per la seva riquesa en àcid ascòrbic, i laxants i la pectina li dóna propietats antidiarreiques i hipocolesterolemiants.
MADUIXA
Família:Rosaceae. Gènere:Fragaria. Espècie:Fragaria vesca.
Morfologia: És una planta perenne i herbàcia amb pilositat de tipus pubescent degut a que presenta pèl curts i suaus. La tija és de tipus epígea (es desenvolupa a l’aire), de mida reduïda, prima amb escames foliars i li sorgeixen els estolons que donaran lloc a noves plantes. L’arrel és fasciculada de forma cònica. La fulla és simple, rilobulada, peciolada i amb divisió de marge dentada i la nervadura pennada. Les flors poden ser perfectes (hermafrodites) o imperfectes (unisexuals). Les flors blanque s’organitzen en infloprescències cimoses. Quan fructifica el receptacle floral, augmenta de mida fins a arribar als 10 o 17 mm adquirint forma ovoide i color vermell intens i sobre el receptacle es disposen nombrosos aquenis d’uns 0’8 mm, que són en realitat els autèntics fruits.
Conreu: Les maduixeres que es conreen habitualment són plantes de les espècies Fragaria vesca (maduixera europea) o Fragaria virginiana (maduixera nord-americana). El maduixot és un híbrid. El cultiu de la maduixab s’adapta molt bé a tots els tipus de climes, tot i així la seva temperatura mànima biològica és de 6º. La planta és altament resistent a les gelades. Els valors adequats per la fructificació es situa al voltant dels 15-20ºC. Per tal que la maduixera tingui un desenvolupament favorable, necessita un sòl sorrenc, ric en humus, però poden créixer en qualsevol tipus de terreny mentre estiguin ben drenades. La madiuxera té una vida mitja de 4-5 anys, però quan és conreada només és fa durant dos anys, ja que després es torna feble i vulnerable. Són paràsits el borinot de la rosa, el piral de la vinya i els minadors de les fulles.
Propietats medicinals i nutritives: Les fulles i les arrels s’utilitzaen en infusions i són diurètiques i astringents. Els components de les fulles poden utilitzar-se en diarrees, enterocololitis, cistitis, uretritis, pielonefritis, urolitiasi, gota hipertensió arterial etc. També en ús tòpic els components de les fulles s’utilitzen per a ferides i ulceracions dèrmiques, bucals o corneals, conjuntivitis etc. El menjar maduixes combat la fragilitat capil·lar, les varius i les hemorroides a més d’ajudar a l’absorció de la vitamina C. Les aplicacions culunàries de les maduixes són moltes com en melmelades, postres etc.
MANDARINA
Família:Rutaceae. Gènere:Citrus. Espècie:Citrus reticulata.
Morfologia: És un arbre baix de 2 a 4 m d’alçada. El port arbori és menor que el taronger i més arrodonit. Fulles alternes coriàcies i estretament el·liptiques, més estretes i allargades que el taronger. Flors blanques, solitàries o en petits ramells axil·lars en grups de 3 o 4. La mandarina és un fruit hesperidi.
Origen/Història: És originari de la Xina i de la Contxinxina. El nom fa referència al color dels vestits dels governants mandarins. La seva introducció com a conreu en el mediterrani és relativament recent, a principis del segle XIX
Conreu: És més resistent al fred que el taronger i el llimoner però els fruits són igual de sensibles. Les feines de conreu són les habituals en fruticultura i en especial en cítrics que necessiten una atenció especial a l’adobat amb megnesi i estar molt atent al control de les nombroses plagues que els afecten. La collita és més primerenca que en els altres cítrics. El principal productor és Japó amb un 30% del total mundial. Al País Valencià es conrea el 90% de l’estat.
Propietats nutritives i medicinals:La mandarina té un poder energètic del 37-46 %. És un fruit pobre en lípids i proteïnes i ric en sucres, fòsfor, calci, ferro i magnesi. Té un alt contingut en vitamienes A,B(B1,B2,B3,B6) i C.
PRUNA
Família:Rosaceae
Gènere: Prunus.
Espècie: Prunus domèstica Varietat: Golden Japan.
Morfologia: Es tracta dùn arbre caducifoli que pot arribar als 10 metres d’alçària pero normañment es queda en 5 o 6 metres. El tronc es d’escorça bruna i blavosa brillant llis o esquerdat. Produeix branques alternes, petites i primes. Les arrels són llargues, fortes, plegables , tortuoses, poc ramificades i poc profundes, que emeten amb freqüència fills.Fulles oblongues serrades, finament piloses. Flors banques i solitàries amb molts estams i anteres bilobulades. Fruit en drupa de color groc, en altres varietats vermell o violaci, i recobert d’una cera blanquinosa. La llavor resta dins del pinyol o endocarpi.
Orígen:Té el seu orígen en el Caucas, Anatòlia i Pèrsia. També hi ha espècies conreades americanes i asiàtiques com la nostra.
Conreu:És el més rústec dels fruiters i el que es pot conrear més al nord o a més altitud, no tant les espècies japoneses com la nostra. Suporta millor que els altres arbres fruiters els sòls pesants o massa humits. Les feines de conreu són les habituals en tots els fruiters: llaurar, adobar, regar, si és el cas, desherbar, esporgar, aclarida de fruits i collita.
Propietats nutritives i medicinals: La pruna conté vitamina A (molta), C, B1, B2, E, minerals com el potassi, magnessi, fòsfor, calci, ferro i sofre, a més de pectines, fructuosa, niacina, tianina i riboflavina. Està recomanada per problemes de trànsit intestinal, restrenyiment, anèmia, diarrea, tos, bronquitis, pell, vista, dents, osos, obesitat, gota, artritis, reuma i facilita la digestió.
PRÉSSEC
Família:Rosaceae.
Espècie:Prunus persica.
Varietat:Préssec de vinya.
Morfologia: El presseguer és un arbre fruiter de fulla caduca, de la categoria de fruita de pinyol (drupa). Pot arribar als 5-6 m. d’alçada. La seva escorça és llisa. Les fulles són simples, amb el marge serrat i en forma de llança, fan 10-15 cm d’amplada i de color verd brillant. Floreix durant els mesos de març i abril.
Les flors són rosades o vermelloses i surten abans que les fulles. El fruit (préssec) és de color groguenc amb tons vermellosos. És carnós i sucós, té la pell coberta de pèls (envellutada), a dins hi ha un gran os que conté una llavor tòxica.
Orígen/Història: Els botànics creuen que els préssecs provenen de Pèrsia, la Xina i Àsia, on foren conegudes no només com una fruita habitual, sinó també per les moltes llegendes i tradicions populars associades a ells. La paraula persica en llatí significa persa. Momotarô un dels més nobles i semi-històrics herois del Japó va néixer de l’interior d’un préssec. A la Xina, es deia que el préssec era consumit pels immortals degut a les seves virtuts místiques de conferir longevitat a tot aquell que el mengés. Degut al seu deliciós sabor i la seva textura, la paraula préssec va ser emprada en la l’antiga Xina per referir-se a una jove promesa i ha romàs en moltes cultures com una forma de definir a les joves boniques.
Conreu: L’exposició d’aquesta espècie ha de ser a ple sol i amb bona ventilació. Això permet que l’aire fred circuli durant les nits fredes i mantingui la zona fresca a l’estiu. Se’ls hi ha de proporcionar una aportació constant d’aigua, que s’haurà de incrementar una mica abans de la collita. Els presseguers tenen unes altes necessitats de nutrients, requerint més nitrogen que la majoria de fruiters. Si es deixen tots els fruits a l’arbre, aquests seran petits i sense dolçor ni sabor. Els fruits s’han aclarir quan hagin assolit els 2 cm. de diàmetre, normalment dos mesos després de la floració. És important també aportar recs extres en condicions seques.
Propietats nutritives i medicinals: En 100 grams de préssec cru hi ha 88,87g d’aigua, 1,5 de fibres, 39 kcal de valor energètic, 9,54 g de glúcids, 8,39 g de sucres simples, 0,91 g de proteïnes, 0,25 de lípids, a més de oligoelements com potassi, fòsfor, magnesi,calci, ferro, etc, vitamines com la C, B1, B2, B3,B5, B6, A etc i àcids grassos com greixos saturats, monoinsaturats i poliinsaturats, en canvi no conté colesterol. El préssec és un aliment oxidant i astringent, diurètic, laxant, depuratiu, calmant dels nervis i estimulant de les glàndules.
OLIVES
Família: Oleaceae.
Gènere: Olea.
Espècie: Olea europeae.
Morfologia: És un arbre perenne amb la capacitat de viure i produir durant centenars d’anys. L’arrel, en els casos d’arbres nascuts de llavors és pivotant, es a dir , que hi ha una arrel principal que sense ramificar-se penetra dins del terra. Quan l’arbre prové de l’arrelament d’estaquetes, en canvi, es formen un conjunt d’arrels secundàries. En amdós casos i de manera contínua van creixent petites arrels que són les que més fàcilment absorbeixen els nutrients. El tronc és tortuós , gruixut i ramificat. L’escorça, en els exemplars joves, és llisa i amb tonalitats gris clares i amb els anys , es fisura i s’ enfosqueix. La fusta és dura. La capçada és arrodonida, atepeïda i irregular. Les fulles són simples, coriàcies, lanceolades, tenen les vores enteres i l’àpex agut. Es disposen de manera oposada i són persistents, es a dir que la fulla no cau habitualment fins passats dos o tres anys de la seva formació. La seva longitud varia entre els 3 i 8 cm i l’amplada entre 1 i 2 cm. El pecíol és curt: fa uns 0’5 cm. L’anvers de la fulla és de color verd fosc amb una certa lluïssor a causa d’una cutícula que és poc permeable a l’aigua. Al revérs, en canvi, les fulles són de color verd -gris platejat a causa de la presència de nombrosos pèls tectors anomenats tricomes que recobreixen els estomes que només estan en aqueta banda inferior de la fulla i així eviten la pèrdua d’aigua. Les flors comencen a florir a finals de març, són petites amb la corol·la de color blanc o blanc groguenc amb quatre pètals soldats per la base (gamopètala) i el calze també amb quatre sèpals soldats (gamosèpal). Hi ha dos tipus de flors les perfectes (hermafrodites) i les estamníferes (solament amb estams). Les flors comencen a formar-se a la tardor anterior a florir. L’oliva és un fruit en drupa relativament petit i amb forma al·lipsoidal o globosa, el seu color pot prendre diferents tonalitats que oscil·len de verd a vermell, però quan madura, es torna negra. L’olivera produeix olives de manera natural cada dos anys i entre el 35 anys i els 150 aconsegueix la plena maduresa i la seva producció òptima.
Orígen i història: L’olivera és una planta present en moltes culture. A l’antiga Grècia l’oli d’oliva era considerat sagrat i era usat per ungir reia i atletes. Les branques fulloses de les oliveres ern símbol d’abundància, glòria i pau i s’utilitzaven per coronar els vencedors del jocs amistosos o les guerres. D’acord amb la mitologia grega , l’olivera va ser un regal de la deesa Atenea al poble d’Àtica. També trobem l’olivera present a les cultures egípcia, romana i així com té un papre important a la Bíblia. L’orígen de l’olivera va ser fa uns 7.000 anys a l’Orient Mitjà i alguns milers d’anys després va aparèixer a la mediterrènia. Al segle XVI els europeus la van portar a Amèrica.
Conreu: L’olivera és un conreu propi dels climes mediterrànis caracteritzats per hivern relativament suaus i estius llargs, càlids i secs. Prefereix les valls resguardades o les esplanades baixes que no estan exposades als freds intensos. Pot créixer al vessant de les muntanyes orientaes al sud. A Catalunya es troba estès per tot el territori però són les comarques de les Garrigues, el Baix Ebre, el Montsià i el Tarragonès les zones més típiques dedicades a aquest conreu. També és molt freqüent a Andalusia i Perú, Xile, California i el sud d’Austràlia.
Propietats nutritives i medicinals: Les olives, així com l’oli que s’obté del seu premsat, són elements molt comuns usats en la dieta mediterrània. L’oliva és un aliment amb gran valor nutritiu que conté poques quantitats de sucre i que sol menjar-se en aperitius i amanides. L’oli d’oliva és l’element diferencial per excel·lència de l’alimentació mediterrània. S’utilitza l’oli tan per amanir com per fregir aliments, i la seva composició lipídica aporta certs àcids grassos que són essencials pel nostre organisme i ajuda a algunes vitamienes a ser absorvides pel cos humà. Les parts que s’aprofiten de la planta per l’ús farmacològic i medicinal són les fulles i el fruit. Encara que la Comissió E del Ministeri de Sanitat alemany no ha aprovat cap ús per la olivera, tradicionalment s’ha utilitzat com a antihipertensiu, per combatre l’arteroesclerosi, l’artritis, les artràlgies, la gota, la diabetis i la Febre arterial. L’oli s’utilitza entre altres usos en dermatologia per via externa en el tractament d’èczema, psoriasi, cremades i altres dermatitis.
Toxicitat i contraindicacions: L’oleuropeòsid, que és el secoiridoide més abundant, és inestable. Per aquest motiu, és convenient emprar fulles fresques o extractes estabilitzat. Cal tenir en compte que pot produir interaccions amb alttres antihipertensius, potenciant-ne els efectes d’aquests fàrmacs. Durant l’embaràs i la lactància no s’ha d’utilitzar ja que no es tenen dades que n’avalin la seguretat. No s’ha d’utilitzar com a colagog quan hi hagi obstrucció de les vies biliars, tot i la tradició com a dissolvent de còlics biliars.
REMOLATXA
Família: Amaranthaceae
Espècie: Beta
Varietat: Beta vulgaris
Particularitats: És una hortalissa de la que es consumeix l’arrel (remolatxa hortícola,Beta vulgaris) o de la que se n’extreu el sucre (remolatxa sucrera, Beta vulgaris sacchari) i també existeix una varietat farratgera molt similar. Té un alt contingut de vitamina C i àcidd fòlici, i és rica en fibra. El seu alt contingut en pectina la fa atractiu per a la generació de biocombustible.
Les fulles d’aquesta planta són comestibles. La bleda és una varietat conreada per la seva fulla. Les varietats silvestres també són de fulla comestible i es coneixen com a bleda borda.
Ecologia: Planta generalment biennal que es fa en horts i permet ser conreada fins i tot en climes freds com els d’Escandinàvia. La varietat de taula té arrels grosses vermelles i carnoses i es menja cuita o amanida. Té dos pigments no tòxics; “betacianina” i “betaxantina” utilitzats sovint com colorant alimentari, de caràcter indigeribles tenyint excrements i orina.
Varietats de remolatxa hortícola:
- Rodona: Emir, Far, Roja de Detroit.
- Llarga: Forono, Negra llarga de les virtuts.
- Curta: Negra d’Egipte.
- Groga: Burpee’s Golden.
- Blanca: Albina Veredun.
Morfologia: Tiges d’entre 1 i 2 metres d’alçada, amb fulles en forma de cor d’entre 5 i 20 cm de llarg en les plantes silvestres i molt més curt en les cultivades. Les flors amb un diàmetre de 3-5 mm són vermelloses, tenen 5 pètals i es produeixen en espigues denses. Es pol·linitza pel vent. El fruit és un raïm de nous dures.
Conrreu: Necessita molta aigua sinó les arrels poden ser amargants i amb el color vermell desdibuixat, però no requereix un terra ric, i pot per tant utilitzar-se com a segon cultiu de rotació. No tolera els fems frescs. És rica en bor, i cal adobar-la corresponentment. En cultius amb una producció estimada de 60 tones per hectàrea, en calen 600 gr.
Hom hi practica dos tipus diferenciats de sembrat, el d’hivernacle i el d’exterior. Es cull sense esperar que la planta estigui vella per evitar que la carn es torni llenyosa.
El sembrat d’hivernacle, per cultius primerencs, es pot realitzar en planter al final de l’hivern europeu, amb un espaiat significatiu entre llavors. La terra ha de ser fina, i no cal que sigui molt adobada en aquesta fase. Es podrà collir en uns 4 mesos.
El sembrat directament en terra requereix certa temperatura, propera al final de la primavera i es cull uns 2 mesos més tard; per climes mediterranis, es sembra entre mitjans de maig i juny i es cull entre juliol i agost. Amb la terra ben llaurada i solta, es fan files separades uns 30 cm, enterrant-hi les llavors uns 3 cm de fondària, cobrint-les lleugerament, respectant una distància entre plantes de 20 cm. Si es planta molt aviat, la planta grana, fent arrels petites i fibroses.
Cal tombar (remoure) la terra periòdicament. En els estius de tipus mediterrani necessita ser regada. Cal adobar-la intensament donat la gran quantitat de matèria que fa per hectàrea. Desenvolupa unes arrels extremadament grosses i es cull mecanitzadament.
Malaties: Pateix atacs de mildiu, pugó, la mosca de la remolatxa i els fongs, que malmeten el cultiu, però els problemes més greus per la seva explotació agrícola solen estar relacionats amb la manca de nutrients o el reg en excés que provoca asfíxia de les arrels. Dels nutrients, el bor és dels més importants, detectant-se per meristemes i el llanguir de la planta en si mateixa.
Gastronomia: La remolatxa hortícola o de taula arriba a ser molt important en la gastronomia de certs països, com ara Ucraïna, on forma una ingredient clau del plat estrella, la sopa anomenadaborsx. També a l’Argentina se sol usar en amanides.
