Les plantes arómatiques que tenim a l’hort són:
ESPÍGOL
Família:Lamiaceae. Gènere:Lavandula. Espècie:lavandula angustifolia.
Morfologia:Arbust de 0´30 a 1 metre d’altura. Tija molt ramificada, erecte, grisenca i quadrangular (tret característic de la família), d’on surten branques herbàcies amb angle ascendent a les que surten les fulles d’uns 2-3 cm d’amplada, linears, senzilles, aromàtiques disposades de manera oposada sobre la tija. Les inflorescències són espigues terminals amb un penduncle de 10-15 cm. El fruit és un aqueni, brillant de color marró amb una sola llavor.
Origen:És especialment representada a la regió del mediterrani. Molt estesa solament falta en àrees molt fredes de l’hemisferi boreal.
Conreu:És un arbust que s’ha de sembrar a la primavera, més exactament a finals de maig. L’abonament ha de ser discret. S’ha de podar enèrgicament després de la floració de juny i juliol. S’ha de regar escassament, 1 vegada a l’estiu i cada 15 dies a l’hivern.
Propietats medicinals/ús :S’utilitza la influorescència en infusió com a tranquilitzant, per l’ansietat, la hipertensió, el insomni, l’anorèxia, la grip, la bronquitis, les migranyes i com a inductor de la son. En ús tòpic s’utilitza per desinfectar, per la faringitis, l’otitis, vulvovaginitis,ferides, cremades, acne o picades de insectes i també per alleujar dolors musculars, ja siguin lumbars o menstruals. En perfumeria s’obté un oli essencial i diversos perfums i colònies. També s’utilitza per perfumar la roba fent una pinya amb les fulles agrupades.
MENTA
Família:Lamiaceae. Gènere:Mentha. Espècie:menta piperita.
Morfologia:És una planta aromàtica, perenne, de 30-60 cm d’altura. Té una tija quadrangular, pubescent, ramificat a la part superior. Les fulles són peciolades de forma ovoidal, d’uns 48 mm de llarg per 2 a 2,5 d’amplada, dentades, de color verd púrpura. L’anvers té gran nombre de glàndules en forma de punts visibles a contrallum. Flors liliacines disposades en grapats espiciformes. Es reprodueix fàcilment per estolons.
Orígen/Història:El seu ús data de 1000 anys a.C., que ja es conreava. Durant molts anys va ser una espècie oferta com a valor de canvi.
Conreu:La menta creix en tot tipus de clima, però prefereix sòls humits i malgrat pot estar al sol prefereix la semiombra.
Propietats medicinals/ús:S’utiltzen tant les fulles fresques com seques.Ajuda i facilita les digestions. Elimina els gasos i calma l’acidesa estomacal, disminueix dolors, convulsions, mareitjos i nàusees. L’aroma obra les vies respiratòries, sent molt adequada per a refredats i problemes pulmonars. També s’utilitza per mal de queixals. Culinàriament es molt utilitzada, destacant molt a la cuina Xinesa, Hindú, Iraní. Vietnamita etc. L’oli essencial és molt utilitzat en farmacologia, fabricació de pastas dentrífiques, caramels, xiclets i en licoreria.
FARIGOLA
Família:Lamiaceae. Gènere:Thymus. Espècie:Thymus vulgaris.
Morfologia:És una mata perenne aromàtica de fins a 30-40 cm d’alçada. L’arrel és axonomorfa. Té les tiges llenyoses i pubescents (amb pels curs i suaus). La textura de les fulles és herbàcia. Són fulles d’un color verd apagat per l’anvers i d’un color blanquinós pel revers ja que està cobert de pèls blancs. Mesuren com a molt 1 cm de llarg incloent el pecíol. Són fulles simples, amb el limbe lanceolat, revolutes (semblen més estretes perquè l’ambient més sec fa que els marges quedin doblegats cap el revers) i tenen una nervadura pennada. Les fulles tenen un pecíol molt petit. Les flors es troben en inflorescències i són hermafrodites. Els fruits són núcules.
Origen/Història:Es troba en formacions vegetals de tipus matollars, timonedes de les contrades mediterrànies, de l’estatge montà i fin i tot, subalpí. Es distribueix per tot el Mediterrani i, de forma secundària, s’estén per altres zones europees. És originària de la zona medoterrània occidental i creix espontàniament al centre d’Europa, als Països Balcànics i del Caucas; la planta es cultiva a l’Europa Central i Meridional, Àfrica Oriental, Índia, Turquia, Israel, Marroc, ia Amèrica del Nord. Els principals països productors són Espanya, Marroc, França, Bulgària i Hongria.
Els antics egipcis utilitzaven la farigola barrejada amb altres ingredients per embalsamar els morts. A l’antiga Grècia l’utilitzaven com a perfum durant els banys i la cremaven com a encens als seus temples creien que era una font de valor, es per això que també la cremaven davant l’altar del seus déus. Els romans l’utilitzaven per purificar els espais i per donar un sabor aromàtic al formatge i als licors. En l’Edat Mitjana, es posava sota els coixins per a conciliar al son i protegir-se de malsons i les dames brodaven la figura de la farigola en les vestidures dels cavallers i guerrers ja que es considerava que donava valor el que la portava i s’utilitzava com encens i es posava sobre els fèretres durant el funeral perquè es suposava que assegurava el pas a l’altra vida.
Propietats medicinals/ús:S’utilitza pel tractament de la tos, la bronquitis, el refredat comú, l’asma, la laringitis, la gastritis etc.,així com antibacterià i antisèptic, diurètic etc. A la cuina s’usa com a espècie. És un ingredient bàsic en la cuina catalana, espanyola, francesa, grega italiana, libanesa, persa, portuguesa, líbia, síria i turca. També és molt utilitzada en la cuina àrab i caribenya.
Toxicitat:En dosis normals el seu ús no té cap toxicitat. S’ha de vigilar quan es fa ús de l’oli essencial que no haurà d’emprar-se mai en cas d’embaràs, úlcera o problemes cardíacs. Un ús elevat d’aquest oli, pel seu contingut en timol, pot produir hipertiroidisme o intoxicació, per irritació de l’aparell digestiu.
ROMANÍ
Família:Lamiaceae. Gènere:Rosmarinus. Espècie:Romarinus officialis.
Morfologia:És un arbust perenne i aròmatic d’un metre d’alçada. l’arrel és axonomorfa amb tiges molt ramificades i llenyoses. Les fulles són lanceolades, tenen un color verd brillant a l’anvers i blanc al revers, són petites, com a molt 3´5 cm de longitud, i se situen damunt la tija de forma oposada. Les inflorescències són petites agrupacions de poques flors (3-15 flors) agrupades en petits conjunts racemosos curts situats en posició terminal. Les flors són hermafrodites i pentàmeres.
Orígen/Història:Originària dels països que rodegen el Mediterrani, aquest arbust és una de les espècies aromàtiques que té més història, a causa de les seves propietats medicinals, comestibles, i aromatitzants formant part de la vida dels pobles mediterranis. Va ser introduït cap al Nord d’Europa a través dels Alps pels primers monjos cristian, sent molt populars als jardins monàstics de tot el continent. L’oli essencial va ser obtingut per destil·lació el primer cop al 1330 gràcies a les investigacions anteriors de Ramon Llull. A partir de llavors, es va tornar molt popular també com a o ingredient de perfumeria. Ha sigut sempre una planta associada a cerimònies, ja sigui en casaments o funerals. Com a símbol d’amor etern els nuvis el solen portar a la solapa i les núvies a la corona matrimonial. A Gran Bretanya, els 11 de novembre es fan corones amb romer per condecorar als ex-combatents de les dues guerres mundials.
Hàbitat:El trobem a tot el sud d’Europa, a l’oest d’Àsia i al nord d’Àfrica. A l’àmbit cataloparlant té una distribució general i molt comú a Catalunya, però rars vers els Pirineus.Viu des del nivell del mar fins als 3500 metres d’altitud, molt comú en ambients d’ametllers. Com és una espècie termòfila, no tolera gaire bé les gelades i és fàcil de localitzar a les muntanyes més humides i seques.
Propietats medicinals/ús:S’utilitzen les fulles fresques o seques recollides durant o després de la floració, també s’aprofiten les flors per les seves virtuts farcològiques. L’oli essencial s’ha demostrat de forma cativa que és un bactericida potent, antiviral i també antioxidant. L’administració oral presenta una activitat diurètica. L’aplicació tòpica dels extractes alcohòlics fets amb fulles de romer, inhibeixen la iniciació i progrés del tumor epidèrmic. L’oli essencial ha demostrat in vitro activitat espasmolítica i anticonvulsionant. Millora l’activitat circulatòria, essent un bon cicatritzant. S’usa la planta també per casos de dispèpsies, anorèxia, artritis i astràlgies. El romaní sempre s’ha utilitzat per diversos usos medicinals de forma popular. És molt utilitzat a la cuina tradicional mediterrània. Per la seva fragància, és molt utilitzat en perfums. La seva fusta s’usa per fer llaüts i altres instruments. El nèctar de les seves flors és excel·lent per a les abelles, que el busquen normalment, i dóna una mel de bona qualitat. També s’utilitza per fer embotits.
Toxicitat: Si no es menja una quantitat exagerada de la substància, no té efecte tòxic conegut. Hauran d’abstenir-se de la ingesta de romer les dones embarassades, ja que s’ha observat que és un agent abortiu i encara que no s’ha pogut demostrar, es recomana que pels seus efectes estrogènics i al ser un aliment amb factors medicinals, que se n’eviti de menjar durant el periode d’embaràs i lactància. Els pacients epilèptics i diabètics tampoc n’haurien de menjar.
JULIVERT
Família:Apiaceae. Gènere:Petrocelinum. Espècie:P. Crispum.
Morfologia:Pretoselinum Crispum és un arbust (entre 20cm-1’5m). L’arrel fa uns 10cm de llargària per 2cm d’ampla, es napiforme, carnosa i té una tonalitat groguenca-ataronjada. De l’arrel surten les tiges de tipus herbàcia i ascendents. Les fulles amb pecíols llargs, són tripinnades i dentades (o trilobulades amb folíols dentats). Les flors són pentàmeres i actinomorfes, de color groguenc-verdós i es troben agrupades en umbel·les compostes i planes. Els fruits són diaquenis (2mm llarg per 1-2mm d’ample) oval-arrodonits que formen dos mericarps separats.
Orígen/Història:És una planta originària de Grècia i l’Illa de Cerdenya que també es troba en el Meditarrani oriental, Nord d’Àfrica i Sud-Oest d’Àsia. Actualment es cultiva arreu del món però sobretot en molts llocs d’Europa. Creix espontàniament en zones fresques al costat de parets i roques.Galè que va exercir en Pèrgam i en Roma, feia portar el julibert des de Macedònia ja que ell atribuïa a les fulles propietats per curar llagues i ferides. Antigament s’empleava en diverses enfermetats i suministrant-se de formes variades. Més que un condiment, els terapeutes i els naturalistes de l’Antiguitat, des de Hipòcrates fins a Galè es parlava del Petroselinum com a substància que feia orinar i mestruar. Dioscòrides, metge dels exèrcits de Nerón deia que era útil contra les ventositats de l’estòmac i de l’intestí, i el recomenava als soldats dur fulles de julivert per recobrar forces. Els romans van dur el julibert des de la zona mediterrània fins a Anglaterra i des d’aquí es va estendren a la resta del món. Els grecs solien usar-lo per coronar els atletes i per guarnir els sepulcres.
Hàbitat:Es troba en zones templades. Creix en substrats, horts jardins, pels voltants de camins, murs i zones rocoses.
Propietats medicinals:La droga de la planta està constituïda pels fruits però també s’usen les fulles i les arrels. El julivert s’usa com antianèmic/vitamínic, amtiescorbútic, antiespasmòtic, antimicrobià, antipirètic/vasodilatador, antirraquític, antireumàtic, antixeroftàlmic, aperitiu, carminatiu, depuratiu, desintoxicant, diurètic/laxant, emmenagog, estimulant general nerviós i de les fibres musculars llises, estomacal, expectorant, pectoral, regerador capilar, resolutiu, i vermífug. L’ús que se’n fa del julivert a nivell popular és molt divers. Popularment s’havia fet servir com un remei pel mal alè (halitosi) i se sap que les dones de la Grècia antiga el feien servir per dissimular davant dels seus marits que havien begut vi.
Contraindicacions:Els olis essencials del julivert no són recomenables a dones en període de gestació o lactància, a causa del seu efecte úter-estimulant i les seves propietats abortives, i tampoc en casos de hipotensió arterial o insuficiència renal. A més està contraindicat en persones amb malalties neurològiques com epilepsia, Parkinson, etc. El julivert no pot consumir-se en grans quantitats en els casos que s’estigui prenent inhibidors de la monoaminooxidasa, drogues anticoagulants i agents antidepresius.
Història i Tradicions: Apareix a la Bíblia (Lucas 11:42-43) amb el nom de peganon que es continua utilitzant en el grec modern com apiganos. Al ñitoral argentí i al Paraguai, s’acostuma a prendre un got de canya (beguda alcohòlica feta a base de canya de sucre) amb ruda “macho” el primer dia dels mes d’agost (hivern en aquelles latituts). Amb això, segons la creences de la zona, s’allunya la mala sort que té aquest mes i per això se li diu “matar el agosto”. A Xile es planta a l’entrada de les cases per darrera de la porta per allunyar les visistes femenines indesitjables i que porten mala sort, amb la mareixa finalitat, però amb els homes s’utilitza el romaní. Al Perú creuen que porta bona sort pels negocis i es posa dins d’una galleda amb aigua, amagat perquè la forta olor no és del gust dels clients.
RUDA
Família:Rutaceae. Subfamília:Rutoideae. Gènere:Ruta. Espècie:R.graveolens.
Morfologia: Arbust molt ramificat que amb els anys la tija es torna llenyosa. Aconsegueix alçades entre 70 a 100 cm. Les fulles semi-perennes, de color verd grisenc, són alternes formades per segments dels que els laterals són allargats i el terminal ovalat i blanquinós de consistència una mica carnosa. Les flors formen ramillets i tenen entre quatre i cinc pètals d’un groc viu. El fruit és una espècie de càpsula amb cins lòbuls. El sabor de les fulles és lleugerament picant que queda emmascarat per la forta olor que té.
Conreu: Es conrea com a planta ornamental de jardí per les seves fulles blavenques i per la seva tolerància a sòls secs i a la calor, així com a herba medicinal i condiment.
Propietats medicinals i culinàries:S’han d’utilitzar les fulles fresques, les seques són un pobre substitut. Té un gran contingut de vitamina C per això se la considera antiescpbútica si bé no és tan apropiada com la llimona. S’usa en infusió per provocar o parar la menstruació. S’ha de fer ús en petites quantitats degut a la seva toxicitat per l’amenorrea, espasmes gastrointestinals, parasitosis, varius , hemorroides, per via externa per tractar leucodèrmia. És excelent per calmar el mal d’oïda (otàlgia) i mals estomacals (gastràlgies). Indueix a l’avortament. La ruda s’usa a la cuina degut al seu lleuger toc picant i amarg i el seu aroma és utilitzat en diferents salses o barreges alcohòliques (Grappa), a Etiopia com a saboritzant del cafè i al berbere (barreja d’espècies), i a Itàlia per elaborar una salsa de tomàquet especial elaborada amb olives, alcaparres i altres plantes.
Toxicitat: Malgrat s’utilitzar per allunyar insectes, quan s’aplica la ruda a la pell, es por produir un efecte fotoirritant en alguns casos produint bollofes i lesions a la pell i sensibilitat al ratjos UV a llarg termini.
CORIANDRE
Família:Apiaceae. Gènere:Coriandrum. Espècie:Coriandrum sativum.
Morfologia:És una herbàcia anual de fins a 50 cm d’alt. Les fulles no tenen pilositat i presenten una morfologia variable ja que són més petites a la part de dalt. Les flors s’agrupen en petites umbel·les i els fruits són globulars de 3 a 5 mm de diàmetre.
Origen/Història:Els seus orígens són incerts, malgrat se li considera nadiu del nord d’Àfrica i el sud d’Europa. El coriandre s’usa des de temps immemoriables i apareix dues vegades a la Bíblia.
Conreu:És molt senzill, es fa a través de les llavors sembrades a la primavera o a la tardor. Les llavors se sembren en fileres,a 30 cm unes d’altres, posant-les a 1 cm de profunditat; a més profunditat no germinen perquè necessiten claretat. A les tres setmanes broten les plantes i fulles. La planta s’adapta a climes càlids i freds i no necessita gaire aigua.
Propietats medicinals i culinàries:A molts llocs usen el coriandre com medicament o remei casolà atribuint-li propietats estimulants, antiespasmòdiques i estomacals. També es masteguen les fulles per combatre el mal alè i esmicolada l’apliquen a les aixelles per evitar la sudoritxació excesiva.Totes les parts de la planta són comestibles, però generalment s’utilitzen les fulles fresques i les llavors seques. En alguns països se’l coneix com “julivert xinès” o “julivert japonès”. Els fruits madurs secs es fan servir per condimentar i són imprescindibles a la cuina índia, en preparacions com el curry. En alguns països de llatinoamèrica les fulles s’usen, enteres o picades de la mateixa manera que en altres utilitzem el julivert. Els fruits frecs també els fan servir a Portugal, Índia, Xipre, Grècia, Espanya (Huelva i les illes Canàries), en el sudest asiàtic i a la Xina.
ESPERNALLAC
Família: Asreraceae. Gènere: Santolina. Espècie: Santolina chamaecyparissus
Morfologia: L’espernallac, camamilla groga o camamilla de Maó és una planta de la família de les compostes. És una mata que pot fer 3 pams d’alçada quan eatà florida, amb nombroses tiges primetes i quasi verticals que porten les inflorescències. Les fulles són esparses, linials, i amb nombrosos segments de fins a 1-2 mm situats en diverses files. Aquesta forma de les fulles dóna a l’espernallac una certa semblança al xiprer. Precisament, l’epítet específic chamaecyparissus vol dir xiprer nan. Les inflorescències són arrodonides, amb totes les floretes iguals i tubuloses. Sol tenir un color grisenc i tota la planta és molt aromàtica. No s’ha de confondre amb la camamilla romana.
Hàbitat: Es troba en zones pedregoses o argilenques assolellades, majoritàriament calcàries, des del nivell del mar fins als 2.000 m d’alçada.
Propietats medicinals: Com a digestiva les seves propietats són similars a la resta de les camamilles, afavorint la digestió o en aquells casos on hi hagi dolor d’estòmac o acidesa. També facilita la menstruació, provocant-la i fa que els siguin més suportables. S’utilitza per eliminar els cucs intestinals. L’usen externament per donar més força al cabell així com per aclarir-lo.
Toxicitat: Hi ha sospites d’una posible toxicitat en casos d’embaràs i lactància, donat que pot ser tòxica o abortiva. També en concentracions molt elevades, pot resultar vomitiva o tòxica.
MARIALLUÏSA
Família: Verbenaceae. Espècie: Aloysia citrodora.
La marialluïsa és una planta arbustiva originària d’ Amèrica del Sud (Argentina, Uruguai, Perú i Xile) però que podem trobar cultivada en jardins i horts. També es coneix amb els noms de Maria Lluïsa, herba Lluïsa, herba de la princesa, berbena de nucs florits o reina Lluïsa.
Etimologia: Aquesta planta va ser introduïda a Europa a través de la colonització espanyola, rebent així el nom Aloysia, i per extensió Maria Lluïsa, en honor a l’esposa del rei Carles IV d’Espanya, Maria Luïsa de Parma (1754-1819). La denominació triphylla es refereix al nombre de fulles de cada verticil, que són tres. La denominació citrodora fa referència a l’aroma de llimonade les seves fulles.
Ecologia:És fotòfila i prefereix climes càlids constants, s’ha de protegir de les gelades i no tolera la boira. Exigeix sòls ben drenats, humits a l’estiu i bastant fèrtils. S’adapta bé a altituds que van des del nivell del mar fins als 800 metres. Floreixen a l’estiu.
Descripció: Macrofaneròfit en forma d’arbust caducifoli de fins a 2 m d’altura. Rel axonoforma amb tiges erectes molt ramificades de consistència llenyosa per la part superior amb petites estries longitudinals que les fan anguloses. Les fulles són herbàcies i presenten un pecíol curt. La divisió del marge és simple entera o lleugerament dentada a la part superior. Tenen forma lanceolada, d’uns 7-10 cm de longitud i 2-2,5 cm d’amplada. Es troben reunides en verticils de 3, amb l’àpex acuminat. Són de color verd pàl·lid, tenen un tacte un xic aspre i estan penninervades amb nerviació principal a l’anvers, que està marcat per glàndules d’olis essencials ben visibles. Les inflorescències són panícules de nombroses flors de mida petita en forma d’espiga de fins a 10 cm. Flors hermafrodites agrupades en raïms , acampanades, violades exteriorment i més blanquinoses per dintre. El calze és pelut, format per 4 sèpals fusionats amb una longitud d’uns 3 mm. La corol·la és acampanada, gamopètala , amb 4 pètals estrellats soldats per la base. L’androceu està format per 4 estams, un d’ells més gran que els altres. El gineceu està format per dos carpels units, és bicarpelar. El fruit és en drupa i es divideix en dues parts monoseminades. Freqüentment no arriba a madurar (només madura als països d’origen).
Les fulles d’aquesta planta s’utilitzen per les seves virtuts medicinals que amb la tija són riques en citral, limonè, linalol, cineol etc. components de l’oli essencial, furocumarines, verbenona i flavonoides.
Usos:
Carminatiu: Molt útil per a expulsar els gasos de l’aparell digestiu, evitant les flatulències i l’aerofàgia. Estomacal: Per a facilitar la digestió o en estòmacs dèbils o nerviosos, exerceix una funció tonificant, digestiva i tranquil·litzant, evitant els espasmes i la dispèpsia (males digestions acompanyades de gasos, sensació de vòmits i cremor d’estómac). El borneol i el limonè són els responsables d’aquesta darrera propietat.
Antirreumàtica: Pel seu contingut en cineol, resulta adequada en el tractament de malaties reumàtiques.
Mal alè: Quan es té la tendència a tenir halitosi (mal alè) resulta molt útil realitzar rentades amb la infusió d’una cullerada de fulles i flors seques.
Aparell respiratori: La infusió d’una cullerada de fulles i flors seques resulta beneficiosa per a les afeccions de l’aparell respiratori, especialment per a expulsar les mucositats, per la qual cosa exerceix una funció expectorant. D’igual manera el mateix preparat resulta adequat per a combatre la tos.
Relaxant: Resulta molt adequada la infusió de herba marialluïsa per a relaxar i tonificar els nervis. Aquesta mateixa infusió es pot afegir a l’aigua del bany per a aconseguir l’efecte tranquil·litzant mencionat.
Toxicitat:L’oli essencial en altes dosis es comporta com aneurotòxic. L’ús prolongat provoca irritació a la mucosa gàstrica.
SÀLVIA
Família: Lamiaceae. Gènere: Sàlvia. Espècie: Sàlvia officinalis.
La sàlvia comuna (Salvia officinalis) és nativa del Mediterrani, però ara es cultiva també a escala comercial a Europa occidental, Rússia i als Estats Units. Té un tija llenyosa en la base de què parteixen tijes herbàcies que es renoven cada any. S’utilitzen les fulles grans, estretes, dentades, blanquinoses i amb la vora arrugada, que contenen un oli coent utilitzat per a aromatitzar carns, aus i embotits; també es consumeixen en infusió com a planta medicinal. La sàlvia s’utilitza a més com a inhibidora de la transpiració i per les seues propietats estrogèniques.
Usos medicinals i farmacològics:
- En infusions, per excitar les secrecions i tonificar el sistema nerviós.
- En perfumeria, cosmètica.
- En preparats farmacèutics.
- En l’àmbit culinari: al afegir algunes fulles al menjar, aquestes potencien el gust.
- Als licors.
- Als sabons: la infusió de les fulles de sàlvia, barrejat amb farigola i romaní, vigoritza i dóna lluentor als cabells. És una bona solució per prevenir la calvície o alopècia.
- Per enfortir les genives i pel tractament d’úlceres.
- Cicatritzant i bactericida: Per curar les ferides i les úlceres, afavoreix la cicatrització i impedeix que una ferida és pugui infectar.
- Estomacals, antidiarreiques i antivomitives: Contra les digestions pesades, la diarrea i els vòmits és un bon remei prendre tres tasses repartides al llarg de tot el dia de di¡’infusió de fulles seques amb aigua.
- Emmenagog: Rebaixa lleugerament els dolors de la menstruació i facilita el buidat, evita els problemes col·laterals que tot això ocasiona com són el mal de cap, mal d’estómac, retenció de líquids i irritabilitat general.
- Diürètica: Afavoreix l’eliminació de líquid en el cos, per la qual cosa resulta interessant no només pel que fa a l’obesitat sinó que també en aquell conjunt de malalties que milloren amb l’eliminació d’aigua i la conseqüent eliminació de toxines i especialment l’àcid úric: malalties circulatòries, hepàtiques, artritis, reumatisme, cel·lulitis, etc.
- Hipoglucemiant: El seu ús disminueix la quantitat de sucre en la sang. S’utilitza bastant per aquella gent que pateix diabetis.
- Dolors musculars: Resulta molt útil com a relaxant de la musculatura per tal de tractar malalties com la fibromiàlgia.
- Antisudoral: La thuyona, principi actiu principal, bloqueja les terminacions nervioses de les glàndules sudorípares.
Toxicitat: No ve a ser una planta verinosa però al presentar una gran concentració de principis actius, cal aleshores utilitzar-la exclusivament en dosis adequada i en ús extern, ja que, si se supera la quantitat permesa resulta extremadament verinosa. Pot afectar externament a la pell produint dermatitis, al sistema nerviós central, al fetge i sobretot quan s’utilitzen en dones embarassades perquè poden produir avortaments…
