He anat amb bicicleta fins a Packwood. He passat prop d’una colònia de graules que reconstruïa els nius, amb un gran rebombori de xerradisses. En un indret del camí he trobat un pit-roig que recollia material per al niu, i més enllà, una griva amb el bec ple de palles llargues (…). A tocar del cementiri, les vorades eren ben plenes de mates de lliris de neu, dels que n’he fet un bon pom. El masover que viu allí va treure un anyell per ensenyar-me’l. Era un dels nascuts aquell mateix matí. L’he agafat amb els braços i no semblava gens esfereït. Fins i tot ha repenjat el capet negre a la meva cara. El camí de retorn, d’uns deu quilòmetres, l’he fet enmig d’una tempesta de neu i aiguaneu. EL DIARI d’Edith Holden.
