Ens costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se’ns acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et vivim intensament sense tenir-te.
No volem parlar de tu amb veu melangiosa;
ens dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia,
però d’aquest dolor en traiem la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, ens esforcem a créixer
sabent que tu creixes també amb nosaltres: projectes,
il·lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somiem en acomplir-los.
Te’ns fas present en les petites coses
i és en elles que et pensem i t’evoquem,
segurs com mai que l’esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l’esperança i la bellesa.
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara ens transcorre
entre el record de tu, que ens acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixies,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d’aquests mots tendrament et pensem
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i la vivim, i en tu se’ns representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
Tu ja no hi ets, però perdures
en les coses i en nosaltres de tal manera
que ens costa imaginar-te absent per sempre.
Lletra: Miquel Martí i Pol
Adaptació
Comentaris recents