El Pep Bujosa és un professor i amic que ja forma part de la vida i de la petita història del nostre centre. Ara però, farà un punt i a part per continuar la seva passió per les matemàtiques i la cultura en un altre àmbit, perquè el Pep es jubila aquest curs.
Aquesta entrevista vol ser un petit comiat més per desitjar-li molta sort i per a què ens tornem a veure, encara que no sigui a l’institut.
Quants anys fa que dónes classes al Secretari Coloma? I quants anys fa que et dediques a la docència?
Vaig començar a treballar al Secretari Coloma en el curs 1999/2000. Encara no existia l’edifici actual i fèiem les classes al pis de dalt de l’Escola Sagrada Família. Hi vaig arribar des de l’Institut de Sales de Viladecans, on havia treballat 18 cursos. Abans havia ensenyat a l’Institut Mossen Alcover de Manacor, el meu primer centre, i a l’Institut de Sant Feliu de Llobregat. En total he estat més de 37 anys dedicat a l’ensenyament.
Hi ha algun centre del que guardis especial record?
De tots en guardo un bon record. A l’Institut Mossen Alcover de Manacor hi vaig entrar molt jove. Havia acabat la llicenciatura de matemàtiques i tenia moltes ganes de treballar. Tot era nou per a mi i em vaig adonar ben aviat que havia d’aprendre moltes coses per ser un bon professor. Després vaig presentar-me a les oposicions i les vaig guanyar. A continuació vaig haver d’anar al servei militar, que encara era obligatori. Després, a l’Institut de Sant Feliu vaig fer bons amics i en el de Viladecans va ser quan em vaig anar consolidant com a ensenyant. Per últim en el Secretari Coloma he tingut la fortuna de tenir molt bons alumnes i companys. Tot un luxe en els temps que corren!
Què va ser el que et va fer decidir a ser professor?
Des que vaig començar a fer matemàtiques jo pensava en ser professor. No em vaig platejar cap altra sortida i crec que vaig encertar.
Trobes diferències entre els alumnes d’ara i els d’abans?
En tants anys de docència, n’he vistes de tots colors. Al principi, als instituts, només hi anaven aquells nois i noies que volien. No era obligatori estar escolaritzat fins als 16 anys com ara. Això implicava que qui no estava gaire interessat en l’estudi es quedava a fora i ja no ens arribava. A més, l’alumnat més jove de l’institut tenia 14 anys.
Per a tot nosaltres va ser un gran canvi quan ens vàrem trobar amb tot l’alumnat que venia a l’institut obligatòriament i partir dels 12 anys. Això va passar quan es va aprovar la primera llei de la Reforma Educativa cap als anys 80. Vàrem haver de canviar els mètodes de treball per adaptar-nos a la nova situació que la societat ens plantejava.
Un altre dels canvis importants per al professorat va ser la integració dels ordinadors a la pràctica docent. Per mi, des del principi el vaig considerar un recurs molt positiu. Cada vegada més, els nois i noies de les nostres classes tenien més al seu abast ordinadors i, més tard, telèfons mòbils. La manera de treballar a classe i d’estudiar havia de ser forçosament diferent. I ells mateixos eren diferents
Segur que hi ha hagut moments de tot, bons i dolents. Ens podries explicar alguna anècdota que t’hagi succeït relacionada amb l’ofici d’ensenyar?
Certament sempre hi ha anècdotes per recordar. Com el que va passar la tarda-nit del 23 de febrer de 1981, data en què, com ja sabeu, un grup de guàrdies civils van entrar al Congreso de Diputados i varen segrestar als diputats i diputades. Aquella tarda estava donant classe al nocturn de l’institut de Sant Feliu i, de cop i volta, van tocar a la porta. Vaig obrir i em vaig trobar amb un pare que venia a buscar la seva filla. Quan li vaig demanar per què em va dir que la venia a buscar perquè hi havia hagut un cop d’estat a Madrid. Imagineu la sorpresa que en vaig endur! Vàrem suspendre les classes i ens vàrem posar a escoltar la radio amb certa por.
Ets professor de matemàtiques. Ens pots transmetre, encara que sigui difícil en dues ratlles, la teva passió per les matemàtiques?
Aquesta passió em ve de ben petit. Sempre m’ha agradat resoldre problemes i treballar amb números i lletres. L’únic dubte que tenia a l’hora d’escollir els estudis universitaris era si volia estudiar matemàtiques o econòmiques. Dubtava entre la matemàtica més pura o la seva aplicació a la societat, que per a mi era l’economia. Finalment em vaig decantar per les matemàtiques, tot i que, em vaig especialitzar en matemàtiques aplicades.
Tu has ensenyat durant molts anys, però, els alumnes t’han ensenyat alguna cosa? Es pot aprendre dels alumnes?
Sempre aprens d’ells i d’elles. M’han fet veure, per exemple, que aquells conceptes que per a mi eren tan clars no ho eren per a ells quan els hi explicava. Si realment els escoltes, t’adones que has d’anar canviant la tàctica i la metodologia per tal que arribin a una vertadera comprensió. I això pot anar canviant d’un curs a un altre! Per tant sempre has d’estar atent. També la seva eterna joventut m’ha fet estar més en contacte amb la realitat en cada moment.
Quina qualitat valores més en els alumnes?
La perseverança i la paciència. No tothom pot entendre-ho tot a la mateixa velocitat. Cadascú té el seu ritme. Cal no desanimar-se i seguir amb interès les classes. Cal preguntar allò que no s’entén, insistir i no desanimar-se. Al final, tard o d’hora, arribaran els fruits.
El món de la docència, com tants d’altres, segur que és millorable. Tria només una millora a fer en el sistema educatiu actual.
Aquesta és, segurament, la pregunta més difícil. Si només n’he de citar una, em decanto per a la més bàsica: s’ha de reduir el nombre d’alumnes per classe. Amb tants d’alumnes i tan diversos és molt difícil poder atendre’ls bé. També s’hauria de millorar la formació inicial i permanent del professorat, però això ja és una altra història.
I, per anar acabant, pensant en aquells que prendran el teu relleu: A parer teu, quina característica ha de tenir un professor per reeixir en la seva tasca de formar els joves?
La feina de professor no és una feina qualsevol. Cal implicar-s’hi molt. Cada any ha de ser una mica diferent i no es pot caure en la rutina. Donar classes no és anar a l’oficina. Es necessita imaginació, empatia, inquietuds, formació permanent i paciència.
I l’última pregunta: A què et dedicaràs a partir d’ara?
No tinc un pla previst. Està clar que em dedicaré a algunes de les coses que m’agraden. Seguiré estudiant anglès. Podré treballar més en el GeoGebra, per dissenyar noves aplicacions didàctiques que puguin fer servir els meus companys i companyes. Però també vull apropar-me més al món de l’art, en les seves diferents manifestacions, per conèixer-lo millor. Ja ho veurem. Segur que la música, la lectura i el teatre ocuparan bona part del meu temps. Se m’obre una nova etapa que segur que em portarà moltes satisfaccions.
