Els docents de l´INS Can Jofresa volem recordar i homenatjar el nostre company Abel Martínez, precisament avui, 20 d´abril, perquè fa un any que li fou llevada la vida mentre exercia de docent a l´Institut Joan Fuster de Barcelona. Aquest passavolant de l´ensenyament, que formava part de la baula més feble dels treballadors i que concatenava substitucions des del curs 2008-2009, exercia amb il·lusió i passió llur tasca i no li recava haver de fer molts quilòmetres a fi d´exercir-la (àdhuc va donar classes a domicili a estudiants que estaven malalts). Paradoxalment, a ell que entenia -com molts docents- que educar és mostrar la vida a qui encara no ha viscut, li fou arrabassada gratuïtament i brutal mentre acudia a socórrer a una de les seves companyones. Sens dubte, educar amb l´exemple no és la millor manera d´educar, és l´única manera d´educar! I dissortadament va pagar tribut a la mort donant la seva vida. Aquesta lliçó d´heroïcitat, de dignitat i de compromís ha de ser el far que ha de guiar-nos en el viatge del ferm i tenaç compromís d´eradicar la violència en el sistema educatiu per tal que fets d´aital gravetat no es tornin a repetir mai més.
Aquest escrit també pretén ser un acte de desgreuge cap al malaguanyat Abel, ja que la majoria dels professionals de l´ensenyament no vam respondre amb la contundència que calia quan van ocórrer els tràgics i dolorosos fets. Així, entomem el mea culpa en la part alíquota de responsabilitat que ens pertoca; ara bé, sembla que els qui ens haurien d´haver emparat i que consegüentment haurien d´haver donat la cara assumint responsabilitats, es van fer l´orni o es van dedicar a llançar cortines de fum i els qui presumptament defensen els nostres drets van reaccionar tardanament i gallinàcia.
No cal dir que condemnem rotundament i clara no tan sols qualsevulla acció violenta que es doni en el si de la comunitat educativa, sinó també fora d´aquest àmbit o espai; també ens solidaritzem amb totes les víctimes directes i indirectes d´actes ignominiosos d´aquest tipus. Dissortadament i malaurada, la violència nia en la nostra societat capitalista i materialista i s´expandeix de forma pandèmica. I no cal dir que aquesta violència estructural i inherent és lamentablement un fet palpable, tangible i quotidià també en els nostres quefers diaris a les aules (insults, amenaces, agressions, vexacions, assetjament escolar (i també laboral) s´hi passegen amb massa impunitat). Així, no estem davant de fets aïllats ni excepcionals (ni tampoc davant d´”accidents imprevisibles”) com ingènuament ens han pretès fer creure des del gran Leviatan administratiu i des dels seus corifeus i altaveus mediàtics. És força evident que la mala praxi informativa que es va donar en el cas de l´Abel Martínez és, sens dubte, un excel·lent exemple de la clara voluntat banalitzadora i minimitzadora d´uns fets extremadament greus, que acabaren convertint inversemblantment en “pobra víctima” l´agressor. Certament, per exemple, no deixa de ser paradoxal que tota aquella corrua d´especialistes en salut mental de seguida emetés tan ràpidament i eficient una diagnosi del perfil de l´alumne agressor quan, ai las!, algun dels susdits no havia detectat precoçment aquest tipus de comportament. En cap cas hom pot inferir del comentari anterior que pretenem estigmatitzar la malaltia mental ni els professionals que la diagnostiquen, ara bé, és evident que en el nostre sistema educatiu hom no destina els suficients recursos humans i econòmics a fi de pal·liar les necessitats educatives d´alumnes que poden patir o pateixen alguna patologia o trastorn mental, oimés quan cada any n´augmenten els casos. Desgraciadament, tampoc augmenten en número i capacitat els centres especialitzats en l´acollida d´alumnes d´aquest perfil.
També volem manifestar que difícilment podrem lluitar contra la susdita violència si no hi ha protocols eficients d´empara i d´acompanyament jurídic i psicològic -en situacions com les de l´Abel o anàlogues-, ja que hom no pot trobar-se en una situació d´indefensió perquè no s´ha actuat amb fermesa i valentia. Aquesta lluita també esdevindrà erma si no s´augmenta el número de professionals de l´àmbit psicopedagògic i d´orientació ni tampoc el personal de suport del Departament (TIS, vetlladores, etc.); tampoc reeixirem si no s´incrementa el personal en els Equips d´Assessorament i Orientació Psicopedagògica i en les Unitats de Suport a l´Educació Especial. Tristament d´uns anys ençà la tendència és la reducció de les places d´aquests perfils professionals. Òbviament tampoc podrem afrontar coratjosament els embats de la xacra de la violència si es redueix el temps destinat a l´atenció tutorial amb alumnes i famílies, si es redueixen les coordinacions, si no es redueixen les escandaloses ràtios de les aules, si se segueixen sobrecarregant els nostres horaris lectius, si es continuen precaritzant les condicions de treball de tots plegats (especialment les dels interins i substituts), etc.
Volem palesar també que tenim l´imperatiu moral o ètic de denunciar tot allò que erosioni i malmeti el nostre sistema educatiu públic, oimés si volem donar resposta a les necessitats dels nostres alumnes i si volem acompanyar-los dignament en el seu procés de creixement amarant-los de valors com la solidaritat, la fraternitat, la cooperació, l´espiritualitat, la no-violència, l´esforç, etc. i alliberant-los del materialisme d´una societat alienada i idiotitzada d´usar i llençar, que confina els seus elements no productius i que valora les persones pels seus guanys econòmics.
Finalment, volem deixar palès que l´educació en valors com els susdits és la millor vacuna contra la violència i, en aquest sentit, maldarem titànicament per a poder-los “inocular” en els nostres alumnes. Aquesta és la nostra comesa i la part que ens toca fer; ara bé, per tal que reeixim en la millora de la convivència a les aules i en la reducció significativa de la conflictivitat existent, cal també que les institucions polítiques i administratives no ens facin servir de bocs expiatoris o de cuirassa per a justificar el fracàs de les seves polítiques educatives davant de la societat i que hi dediquin els suficients recursos econòmics i humans, ja que volem que se´ns dignifiqui socialment d´una vegada.
ETERNES GRÀCIES ABEL PER SER LA GUSPIRA QUE ENCÉN LA FLAMA, LA FLAMA DELS QUI PENSEM QUE L´EDUCACIÓ NO CANVIA EL MÓN, PERÒ SÍ QUE CANVIA LES PERSONES QUE CANVIARAN EL MÓN! LA FLAMA DELS QUI SOMIEM DESPERTS EN UNA SOCIETAT JUSTA, DIGNA I LLIURE ON ELS FONAMENTS COMENCIN PER L´EDUCACIÓ! ET DUREM SEMPRE EN EL COR I TON SACRIFICI NO HAURÀ ESTAT DEBADES!
L´EDUCACIÓ ÉS UNA ASSEGURANÇA PER A LA VIDA I UN PASSAPORT PER A L´ETERNITAT!
SEGUIREM EL TEU MESTRATGE I LA TEVA ESTELA FINS A L´INFINIT!
A REVEURE ABEL!
Terrassa, 20 d´abril de 2016
